El fet que sigui un descendent de la família Guerra, el protagonista del pregó de Sant Llorenç d'enguany, m'ha estimulat a parlar d'un dels seus membres més destacats de la nissaga i aquesta és la història d'una de les moltes barbaritats que van cometre els nacionals aquell 1939 de la venjança.
El personatge és Isidoro (1903), fill de Basilio Guerra Arranz i Jerònima González Llopis (Maó, 1878). Son pare és un músic militar que arriba a Menorca a principis del segle XX. Amb el matrimoni amb Jerònima s'integra en la societat maonesa. A més de sonar amb la Banda de Música del Regiment, també ho fa amb la municipal. Basilio Guerra, el pare, mor prest, entre 1918 i 1919. Segons Ramón Guerra en les seves memòries inèdites, la parella té deu fills, dels quals en sobreviuran cinc. Isidoro té una germana, Maria (Maó, 1912) i tres germans: Basilio (Maó, c. 1904), Ramón (Maó, c. 1916) i Francisco (Maó, c. 1918); els tres acaben en les presons de Franco al final de la guerra. A Isidoro li va més malament, com ja veurem. Els Guerra González havien estat una família relativament acomodada, però la mort del pare els aboca a una situació econòmica nova, difícil. Isidoro pren la responsabilitat de fer de cap de casa, de prendre el rol de la figura paterna, i ho fa. Fa carrera militar. L'any 1924, Isidoro se'n mena a Jerònima, Maria i Francisco a Melilla. Per decisió seva, Ramón ingressa intern al Col·legi d'Orfes de Toledo. L'escola funciona com una caserna militar, amb estricta disciplina i la majoria de professors que són també militars. Entre l'escola i l'institut, Ramón farà a Toledo uns vuit anys. En aquell temps, els orfes de militars tenien la prerrogativa de preferència per ingressar a l'Acadèmia. Mili
No he trobat la filiació militar d'Isidoro, però per notícies de premsa sabem que el 1925 és sergent del Batalló Expedicionari Mahón núm. 63, ubicat a Tetuan, en plena guerra colonial. Amb ell, també hi va el seu germà, Basilio. Isidoro pren part en el denominat «desembarcament d'Alhucemas». El juliol d'aquest any, passa del RIM63 (Maó) al Regiment d'Infanteria núm. 37 (Múrcia). El juny de 1926 el localitzem que torna al RIM63, procedent del Regiment d'Infanteria Melilla, núm. 59. El 1928.
Jerònima, Maria i Francisco passen a viure a Madrid. Isidoro també tramita que el petit entri al col·legi d'orfes, però el germà no aguanta ni un curs. L'altre germà, Basilio, afectat per les irregularitats que considera que impedeixen el seu ascens a sergent, es retira de la carrera militar. Avalat per la seva campanya a Àfrica, Basilio entrarà al servei del duc d'Alba i serà ajudant de cambra del duc en el Palau de Liria. Allà, en aquell casal del carrer Princesa, de Madrid, s'enamora de la cambrera major del duc, Luisa. Posteriorment, passa al servei del duc de Medinaceli. Podem dir que se'l rifaven: un any després, una duquessa se l'enduu a l'Havana. Trenca amb Luisa i festeja a una altra Luisa, servent d'aquesta aristòcrata. Mentrestant, ja l'any 1930, trobem a Isidoro en el Regiment d'Infanteria de Sigüenza (Guadalajara). L'any 1931 passa al Regiment d'Infanteria de Sant Marcial núm. 22, de Burgos. L'any 1929, Isidoro ja s'ha casat amb Paulina Altuvez Guerra. Paulina, cosina d'Isidoro, és filla de família acomodada, que ha estudiat disseny de moda a París. La parella tindrà quatre fills: Pilar (Madrid, 1930), Isidoro (Burgos, 1932), Elena (Madrid, c. 1934) i Carmen (Madrid, 1935). Els llocs de naixement ens donen idea dels punts on serveix Isidoro Guerra i mostren aquesta vida militar nòmada.
El 1932, passa a Madrid, al Centre de Mobilització i Reserva núm. 1, a l'històric edifici San Francisco el Grande. La família viu a les instal·lacions del Centre. Durant aquests anys, Isidoro obre una escola per a la reducció de la milícia als que aprovaven curs, els coneguts com a soldats de quota, o sigui, «de pagament». Els que aprovaven només feien sis mesos de mili. Són bons temps. La mare, Jerònima, amb na Maria i el petit, Francisco, ja tornen a viure a Menorca. Ells també hi venen, cada estiu. I també en Ramón, que continua sense convicció amb la seva carrera militar. A Maó lloguen una caseta a cala Rata: «... tenía 18 años y todo el día estaba en el agua, ahora pescando, luego buceando para coger almejas y al romper el alba, o al anochecer, con un candil, de orilla a orilla cogía pulpos, más bien pulpitos. Eran otros tiempos y, para mí, un sedante a mi decepción o rabia» [Guerra, Ramón. Memòries inèdites, pàg., 18].
Com cada estiu, la família Guerra es torna a reunir a Maó, això és el juliol de 1936. Aquest cop hi són tots, ja que Basilio, que ha entrat a la guàrdia d'assalt, fa poc que ha aconseguit plaça a Maó, on ha ascendit a caporal. Aquest cop lloguen una caseta a Cala Llonga. Hi són tots, fins i tot un nebot, Luís, fill d'Eduardo, que era soldat voluntari d'aviació a Getafe: «... Eran otros tiempos, Menorca era Menorca, gente sencilla y educada, por la noche las familias se sentaban (en verano, se entiende) a la puerta de sus casas a tomar la fresca y era norma general, cuando pasabas frente a ellos, el tener que dar las buenas noches a la gente que te correspondían así es que, para llegar a casa, alguna vez tenías que repetirlo infinidad. Estalló la guerra y cambió todo» [Guerra, Ramón. Memòries inèdites, pàg., 31]
Com he dit, aquesta estada estival dels Guerra, amb la mare i dos germans, Maria i Francisco que són a Menorca (carrer Sant Joan, 17), és habitual aquells anys. Isidoro declararà ja el 1939 que no sap res del cop fins al dia 19 de juliol. No hem de dubtar que el brigada sap que des de fa mesos i anys s'està preparant un aixecament militar. En els seus anys a Burgos, que és un niu de colpistes, haurà pogut saber què pensen una part dels caps i oficials. També a Madrid els quarters bullen de rumors. El 19 o el 20 de juliol, no puc confirmar el dia exacte, Isidoro es presenta vestit d'uniforme a la comandància militar de Menorca, fa que l'acompanyin, també uniformats, Ramón, el germà, i Luís, el cosí. Els tres s'havien presentat uns dies abans, a l'arribada a Maó, com a militars transeünts. Quan es planta al quarter d'infanteria ja es troba que els caps i oficials han estat detinguts, Marquès és el comandant militar i Palou està al capdavant del regiment d'infanteria. Ell no participa en aquest capítol de la guerra. De fet, no sabem si abans del 1936 es pot considerar un militar d'esquerres.
Mesos després, Isidoro ascendeix a tinent i rep el comandament d'una companyia amb la qual s'assenta a Son Bou (Alaior). Durant tot aquest temps, fins al febrer de 1939, Isidoro està entre Son Bou i Alaior, on arriba a estar al capdavant del 6è Batalló. A Alaior hi viu tota la família, a una casa que lloguen al carrer de Baixamar, a prop de l'església, amb un pati a l'entrada. També tenen una caseta a Son Bou, que empren ocasionalment. El 6è Batalló actua entre Llucalari i Cala Tomàs. Al cap de poc temps, Isidoro fa que Ramón i Luís entrin a les seves ordres; organitza un servei de comunicacions a Llucasaldent i hi destina al seu cosí. Un poc més tard també hi incorpora al seu germà petit, Francisco, que té 17 anys. El 6è Batalló va ser exemplar. Isidoro crea una secció de pagesos, que fan feina al camp per a procurar-se aliments; una secció de caçadors, una secció de ramaders que procuren carn i llet, una brigada que conrea el prat, una secció de manobres que fan pous i canalitzacions d'aigua. La vida es normalitza en aquell temps de guerra, allunyats dels focus de tensió, fins al punt que Ramón ho recorda molts anys després com un món «idíl·lic»: «...Son Bou era una maravilla, el que lea esto y conozca cómo está en la actualidad, no puede imaginárselo. Han pasado mil años y he venido varios veranos a pasar un mes o más y siempre me ha valido el pensamiento. El comandante (Isidoro) y su mujer y los cuatro niños se instalaron en una cueva que aún existe enclavada en la ladera derecha según se descendía al llano. El panorama era perfecto, los niños jugaban y yo les hacía compañía en todo momento que me permitía mi servicio (…) En Son Bou teníamos una barca de vela y remo que pertenecía a uno de nuestros soldados, que era pescador, estaba varada en una pequeña cala de Thalis y cada vez que tenía oportunidad, me embarcaba con él para pescar con redes, palangres y calamares a volantín, era una delicia…» [Guerra, Ramón. Memòries inèdites, pàg., 43].
A principis de 1938, Isidoro entra novament a Alaior, on s'instal·la la plana major del 6è Batalló. La seva responsabilitat continua essent el tram de costa entre Cala Tomás i Binissafúller. El febrer de 1939, els quatre germans Guerra són tancats, dos a la Mola i dos a l'Hospital de Sang. Quan declara davant el jutge militar franquista, Isidoro explica que el 8 de febrer de 1939 no fa moure la tropa que està sota les seves ordres. També relata com havia anat l'intent de sortida de Menorca: «...y aquí el coronel Useleti les dijo abrazándole que estaba incluido en una relación para que se embarcara, aunque si quería podía quedarse, pero el declarante, avergonzado por no haber tenido el valor suficiente para oponerse a cuántas barbaridades (…) prefirió marcharse al extranjero, y se encontraron en el Atlante cuando le mandaron bajar y quedó detenido» [Causa 503/1939. Full 3]. Hem d'entendre que Isidoro Guerra parla davant els interrogadors feixistes que són, a més a més, qui redacten a la seva manera allò que pugui dir ell. La història també ens suggereix que Useleti té quelcom a veure amb la trampa que es va parar als gairebé cent republicans capturats a l'Atlante.
Isidoro ha estat un cap lleial a la República i honest en el tracte als seus homes, crític amb les endemeses que uns pocs exaltats van fer al principi del període. B. N. B. ( c. 1903, sergent, nacionalista) explica que: «... Su actuación durante el dominio rojo en la isla puede asegurar el declarante en su opinión ha sido muy sensata, tratando de evitar derramamiento de sangre y frenando los intentos de los capitostes» [Causa 503/1939. Full 8v]. Però el judici militar contra Isidoro Guerra va ser una paròdia. Després de dos dies d'instrucció, es reuneix el Consell de Guerra (14/02/1939), que presideix el coronel d'infanteria, José Ferrer Ibáñez. El fiscal demana reclusió perpètua, no demana pena de mort per Isidoro. El defensor creu que la reclusió perpètua és excessiva, però no diu quina pena seria més justa. El tribunal acorda la pena de mort. Això em fa pensar que té molta raó Pons Melià quan diu que les penes de mort ja estaven redactades abans d'iniciar-se la causa i només faltava la firma. El seu germà petit està convençut que alguna persona o persones influents van pressionar perquè el comandant fos executat. Ramón va més enfora i afirma que una commutació de darrer moment va ser ocultada perquè Guerra morís «...también es cierto que, debido a las presiones de viudas agradecidas, se le había perdonado la pena de muerte por la perpetua. Alguien, jamás supimos quién, tuvo interés en acelerarlo, de haberlo sabido, quizá yo mismo no estaría escribiendo esto, pues confieso que hubiera cometido alguna barbaridad…» [Guerra, Ramón. Memòries inèdites, pàg., 50]
Isidoro Guerra és executat a les 5.30 h del dia 1 d'abril de 1939, a la Mola. El piquet l'han format soldats del Batalló Expedicionari d'Artilleria i de la Companyia Expedicionària de Sapadors. En el certificat de defunció es diu que ha estat enterrat en la fossa comuna núm. 23, del primer eixample del cementeri de Maó. El 16 de juny de 1952, les seves restes seran traslladades al nínxol 529 del 3r eixample.
Paulina queda sola i amb quatre fills. La seva casa d'Alaior ha estat saquejada durant els primers dies de la «girada». Els tres cunyats, Basilio, Ramón i Francisco, són a la presó. Ella marxa de Menorca a Madrid, intenta trobar ajuda en la família per a assentar-se novament en la capital. No ho aconsegueix. No sabem els motius, però els podem imaginar. Després marxa a Barcelona, on uns cosins l'ajuden i li troben ocupació. Paulina, que està ben formada com a modista i dissenyadora, entra a fer feina a una sastreria-botiga del carrer de Sant Antoni. Així pot sortir-se'n. Els quatre fills estudien interns a Barcelona.
NOTA: Per escriure aquesta biografia, que més extensa apareixerà a Llibre de Silencis, he emprat les següents fonts: Aguirre, Maria Vicente. Entrevista el 22/02/2019); Guerra Gratacós, Marta. Entrevista el 22/02/2019; Causa 503/1939, estudiada al Jutjat Togat Militar de Balears, i Guerra González, Ramón. Memòries inèdites. A més, la lectura d ela premsa de l'època. Les fotos han estat cedides per la família Guerra.