La glosa menorquina té bona salut, quan fa uns anys estava a punt de morir de finor. I no només s’ha recuperat gràcies a que els tallers de Soca de Mots han fet florir nous glosadors, joves i amb bones idees, sinó perquè el públic s’ho passa bé en una festa de glosat molt nostra. Molts dels que glosen han trobat la mesura justa entre la ironia i la bona educació, pessiguen sense fer massa mal i al final provoquen somriures permanents i algunes rialles. Ferreries compta amb un bon grup de glosadors, que no poden faltar a les festes de Sant Bartomeu. Moisès Coll, en Zès, és un referent. Fa anys que publica al diari digital d’Es Diar» una glosa cada dia sobre un tema d’actualitat.
Aquesta vegada hem volgut fer-li una entrevista de temes oberts. Ell porta «mots dins la sang», tal vegada del seu avi matern, en Bep de Torralbenc, que era glosador. L’any 1999 es va apuntar a un curset amb en Miquel Ametller i el 12 de maig dels 2000 va debutar a Ferreries. Ha après de n’Esteve Barceló, en Jaume Janer i en Xec Morlà de Barbatxí i del seu conco sonador Toni Pons.
Quin moment de Sant Bartomeu l’inspira sa glosa més polida?
Es primer toc mos imposa,
cantar s’himne és sentiment,
es replec té es punt plaent
i es jaleo val la cosa,
‘vellanes que mai fan nosa,
es detall des guarniment,
es toc de s’acabament,
s’aigua-ros, perfum de rosa…
I, així com tot se disposa,
sa festa dona entenent
que, entre tot, cada moment
és un mot per fer una glosa.
Ferreries és el poble més…
Som un poble cabalenc,
que té penes i alegries,
té virtuts i té manies,
té muntanya i qualque avenc,
i sa definició emprenc
sense caure en utopies:
es poble de Ferreries
és es més ferrerienc.
Diu que els ferreriencs són un poble molt solidari...
Ferro fred no hem de picar,
més tost, hem de fer el contrari,
que en el món és necessari
sebre-mos agermanar,
deu venir aquest tarannà
de tenir amunt s’escenari,
perquè ser-ne solidari
vol dir veure més enllà.
I es primer que va començar a ensenyar en llengua catalana.
Sa llengua no ha de ser guerra
dins sa nostra educació,
per explicar sa lliçó
no podem rompre sa gerra;
acompanyem sa guiterra
com ho fa es bon glosador,
que sempre fa sa cançó
amb sa llengua de la terra.
A Cala Galdana hi ha moltes gandules i para-sols...
Cala Galdana és sa vena
que fa vermells es pinyols,
p’ro estirar massa es llençols
destapa es peus de sa bena,
ell sa platja va tan plena
que ja no queden rodols,
d’hamaques i para-sols
n’hi ha més que granets d’arena.
I de quin color és es riu?
Es riu ve net des barranc,
sa urbanització l’esvera
i l’umpl, a la greu manera,
de pixum, de merda i fang,
i acaba amb tan mala sang
que allò és una claveguera,
sembla es forat de darrere,
de tots colors, tret des blanc.
A Mitjana no hi cap un fil...
A jo me revé sa imatge
d’unes ‘belles en eixam,
i sa cala és un reclam
perquè hi venguin de viatge,
i, com que tenim coratge,
s’aparcament eixamplam,
ara, amb es fet no hi pensam:
no es pot eixamplar sa platja.
Sort que queda Trebalúger...
Quan miram per tot s’entorn
i veim ple cala Mitjana,
a molta de gent fa gana
seguir s’illa pes contorn,
per s’enveja feim suborn,
que Trebalúger fa ufana,
sa platja fa de duana
emperò ja és des Migjorn.
A s’Enclusa no hi ha soldats, ni res de res.
S’Enclusa és just testimoni
d’uns dies un tant remots,
on soldats massa devots
encalçaven el dimoni,
és un indret tan idoni,
que es radars allà disposts,
ja semblen dos talaiots
que són part des patrimoni.
Sant Bartomeu es poble que té més fabiolers, fins a quatre es van tornant.
Es veu que es fabiol agrada,
quatre n’hem de mantenir,
que es seu tirurirurí
va davant de sa qualcada,
mes a cada temporada
es torns s’han de repartir…
Un any podrien sortir
tots quatre a la vegada.
Creu que a sa qualcada haurien d’incorporar es caixer glosador?
No vull moure una dalió
ni tampoc vull donar vasa,
que estar entre paret i espasa
no és sa bona condició;
un caixer que glosi? No,
que no surti de cap casa,
mos basta que hi hagi s’ase
que és com qualque glosador.
I per acabar una glosa dedicada...
Ara me sabria greu
no fer aquesta glosa a mida
i, per no dir cap mentida,
no trob ossos en es lleu,
la dedic as poble meu,
amb tot ell l’he compartida,
i també va dirigida
as gloriós Sant Bartomeu,
i, mal que sa festa és breu,
desig que as cors doni vida
que és sa cosa més polida
que a la terra ha creat Déu.