Les seves mans estan clivellades i colrades del sol i la feina feixuga. Porten mig segle ajudant els altres. No només alçant infraestructures necessàries en una societat sense recursos, sinó, també, exaltant els valors humans i morals. I és que qui coneix Manolo Bonet (Ciutadella, 1947) sap que les seves paraules creuen l’ànima per punxar directament el cor i encongir-nos davant tant d’altruisme i d’entrega cap als altres. La seva vida ha estat vinculada a Binde, un poble remot del nord de Ghana on els seus ciutadans porten avarques, saben fer paret seca i disposen d’una avinguda que s’anomena Menorca. No hi ha dubte que a Binde hi ha un trosset de la nostra illa.
Enguany la Plaça Constitució viurà un pregó molt especial. El pare Bonet, un orador que posa la pell de gallina amb la seva veu pausada i sincera, és l’encarregat de donar el tret de sortida de les festes. Aprofitam que és a l’Illa per mantenir una conversa i repassar els seus cinquanta anys com a prevere missioner.
Bonet tenia només 11 anys quan la pel·lícula «Molokai, la isla maldita» el va deixar amb un nus al coll. Va estudiar al Seminari on va descobrir la seva fe. Però li faltava alguna cosa més. A punt d’abandonar, el missioner Pedro Ibarra l’apropà en la labor que estava desenvolupant amb els pigmeus. I aquell camí l’entusiasmà. Va emprendre un viatge de formació amb els Pares Blancs a França i Anglaterra. Primer va fer «un any de desert per aprendre a sobreviure amb tu mateix, perquè el millor amic i el pitjor enemic és un mateix» i després es preparà per viatjar a l’Àfrica. I l’any 1973 començava una aventura que encara avui continua.
S’embarcà des de Barcelona cap a Ghana en un viatge que es perllongà 21 dies. Tumu va ser la primera aturada missionera, però «no m’acabava de trobar bé allà» i afegeix que «un company em va dir que si havia realitzat el somni, que tornés a Espanya, però si no, que seguís cercant el meu lloc». A poc a poc s’anava apropant a la seva Ítaca. Perquè va fer de mestre en una escola al nord-oest de Binde fins que, per unes circumstàncies inesperades i, gairebé desterrat d’aquell territori, fou enviat a un poble de muntanya de 900 habitants. Llavors començava per a Bonet la vertadera tasca missionera i que durà 42 intensos anys.
A Binde hi havia un dispensari a mig construir. I aquell es convertí en el seu projecte de vida. L’empenta de Bonet i la solidaritat menorquina van aconseguir alçar un hospital de 80 llits, amb quiròfan, sala de part i ambulància. Va ser el projecte estrella dels anys 70 de Menorca. Tothom s’hi bolcà. No només administracions, sinó també moltíssims particulars que donaren grans dosis de solidaritat. Devers 250 menorquins viatjaren a la zona per ajudar i aportar els seus coneixements i es recaptaren més de 300 milions de pessetes. A més de l’hospital, es va crear una casa del poble perquè ningú no es quedés al carrer, i una emissora de ràdio per aconseguir que els nens poguessin seguir les explicacions escolars a distància, mentre pasturaven el bestiar. L’electricitat també va arribar en aquell territori remot. Bonet assenyala que sempre havia volgut ser metge, i a Binde «no hi vaig exercir, però vaig ajudar que els professionals ho fessin en condicions». Totes aquestes instal·lacions segueixen funcionant perquè els ghanesos han posat cara i ulls a l’esforç de Menorca. «Menorca va posar Binde en el mapa de Ghana», assenyala. Recorda que estaven encara en procés de construcció de l’hospital quan va sofrir un greu accident. «Vaig ser el primer a ser operat en aquelles instal·lacions, un negre em va donar sang, aquesta humanitat m’emocionà» i encara li sacseja el cor. I és que Bonet ha deixat a Binde molts de fills i filles espirituals, de sentiment. Amb la veu entre trencada i els ulls espurnejants, assegura que «marxaria ara mateix cap allà». Va donar molt, però va recollir més. Tot van ser aprenentatges.
A Binde va poder conèixer com era la cultura talaiòtica. Explica que utilitzaven estris com si es trobessin en plena època de ferro. I en un viatge de menorquins, van aprendre a «trempar càvecs i fer-los més resistents».
Els ghanesos diuen que «els suïssos han inventat el rellotge, però nosaltres tenim el temps». Així i tot, la vida allà és fràgil i fàcil d’esvair-se. «Els primers anys vaig batiar dos nens i als sis i dotze mesos vaig assistir al seu enterrament, per això vaig avisar el bisbe que no batejaria ningú més si els pares no tenien la cartilla del nen en regla». «A Ghana hi ha pobresa material, però són rics emocionalment. Tenen ganes de viure, il·lusió i són agraïts fins a l’infinit, a Àfrica tenen l’ànima a flor de pell, són molt sensibles», afegeix aquest missioner qui ha demostrat que l’activisme va més enllà que la fe. Però la pobresa no només és a l’Àfrica. Bonet va canviar de continent per acabar residint en un dels països més rics del món, «rics materialment parlant, perquè hi ha molta pobresa emocional». Manolo ajuda en un menjador social de Suïssa on acudeixen unes 60 persones. Tracta principalment amb africans. També participa en una cafeteria social i en un geriàtric on «hi ha molta soledat, de novembre a ara que hi vaig tornar, unes senyores m’esperaven perquè ningú no les havia tretes al sol, set mesos després».
Tot i que ara és a l’Illa per temes mèdics, a l’estiu de l’any que ve confia tornar a Suïssa per seguir fent més amable la vida dels necessitats.
Bonet ja es troba enllestint el pregó que pronunciarà en uns pocs dies. A Maó hi viuen unes 30 ètnies o cultures diferents. I el batle Héctor Pons l’animà a pronunciar el pregó «com a un referent per a la societat». A més, «Maó i Menorca han aportat molt a Binde i tenc un deure amb la ciutat, demostrar que el projecte de Ghana és ben viu i ha donat fruit». Però aquesta no és l’única reflexió que fa Bonet. Assenyala que en un moment de xenofòbia i amb una allau de pasteres, «ningú de qui s’embarca és de Binde, el que ens ve a dir que amb infraestructura al seu territori, evites les penúries i les morts que s’estan produint en el Mediterrani».
Els germans Williams i Lamine Yamal
Manolo Bonet és una capsa de sorpreses. Va contactar amb els representants de les estrelles futboleres Nico i Iñaki Williams i també de Lamine Yamal, perquè enviessin un missatge solidari i de convivència. Són un exemple de superació de persones migrants. Els pares dels germans Williams són ghanesos i van arribar a Espanya després de creuar el Sàhara des de Ghana fins al Marroc amb una organització criminal que els abandonà. Van ser empresonats i a punt de ser deportats. Li han transmès la seva admiració per la labor que està desenvolupant, però no ha estat possible gravar el missatge. Bonet no s’ha donat per vençut i està en contacte amb els pares dels jugadors qui, potser, més endavant visitin l’Illa. També ha rebut missatges d’estima i d’enhorabona del capellà que acollí els pares dels futbolistes a Bilbao, Iñaki Mardones.