La densitat històrica del port de Maó és inabastable, absolutament portentosa. Impressiona només de fer-hi un esguard. Crec que qualsevol menorquí viu convençut d’aquest fenomen. Molts historiadors així ho han confirmat. Però, per raó d’aquesta mateixa immensitat temàtica, sempre apareixen capítols nous i desconeguts, o gairebé. A tall d’exemple, ens ve a la memòria la creació i l’establiment de la primera base naval dels Estats Units d’Amèrica implantada fora del seu territori nacional. Quan la naixent nació angloamericana va començar a expandir-se i a projectar internacionalment el seu poder, aviat volgué fixar-se en un minúscul territori insular que anomenaven Minorcan. En particular, centraren les apetències en un dels seus enclavaments portuaris que ja es coneixia d’antic com a Port-Mahon (sense titlla, com és tan lògic en la llengua anglesa).
Si trobam exacte que el segle XVIII representa l’absoluta descoberta per part de les potències europees hegemòniques de les immillorables condicions marítimes de Menorca, la primera meitat del XIX suposa una espècie de prolongació d’aquesta fama. Moltes altres nacions voldran, en aquest període, aprofitar-se dels ports i de fomentar les bones relacions diplomàtiques amb les autoritats de la Corona espanyola, persuadides per les ambicions estratègiques. D’entre els països que observaran aquest comportament, el més delerós quan començarà el Vuit-cents fou el mantingut pels americans. Singularment, va acréixer en el període en què havia de desplegar la seva primera expansió ambiciosa de les rutes comercials pel Mediterrani. És a dir: quan els Estats Units havien encetat els moviments d’un tempteig imperialista —d’imperialisme, no com a desig d’absorció territorial, sinó d’un nou imperialisme econòmic, o, el que havia de ser gairebé el mateix, de captació i possessió econòmica.
Entre finals del segle XVIII i començaments del XIX, diversos vaixells americans s’internaren en les rutes mediterrànies, entre Esmirna i Alexandria, tot desfilant per les costes d’Egipte, Algèria, Marroc, Tunísia o l’actual Líbia.
La pirateria barbaresca practicada en aquelles regions marítimes, però, s’interposà ben prest en els interessos mercants dels americans. Ràpidament, s’hi desfermaren tota mena d’atacs o pillatges que deixaven en perill el comerç i les vides humanes de la marina comercial. Per açò, el 1796, el primer president, George Washington, ja havia urgit una força de protecció permanent en el Mediterrani, per tal de salvaguardar l’activitat econòmica i mercantil del seu país.
Hagué de ser en el bell mig d’aquest context històric que, per primera vegada, es determinarà una resposta política i militar al greu problema. Es feu de seguida un desplaçament de flotes navals armades de bandera americana per tal d’estacionar-se en aigües mediterrànies. Aleshores, Estats Units posà els ulls sobre l’illa de Menorca: no hi veia cap altra localització millor dins l’àrea occidental d’aquest mar. L’Administració de Thomas Jefferson (1801-1809) seria una avançada a estudiar seriosament la situació portuària general per devers 1805, després d’haver experimentat els danys de les anomenades Barbary Wars entre 1801-5 i 1815-16. En aquestes dates, els Estats Units dirigiren els esforços diplomàtics a rebre el permís per destinar a Menorca la força naval, que havien de batejar com a Mediterranean Squadron. Açò és: l’equivalent a la Sisena Flota del XX.
Pels volts de 1815 —ara fa un poc més de dos segles—, hi va haver una inicial aproximació a Espanya. Del tanteig, se n’encarregà l’oficial de la marina Stephen Decatur (1779-1820), que va sol·licitar de Madrid si les naus que navegaven per la Mediterrània rebrien d’Espanya facilitats per disposar de magatzems de provisions a Maó; i si els tripulants serien eximits, o, si més no rebaixats, dels deures d’observar-hi quarantenes sanitàries. D’antuvi, la petició desencadenà els recels de la Cort. Alguns consellers àulics de la Corona especularen que, accedir a semblant demanda, podria provocar un altre Gibraltar —una altra nafra territorial dolorosíssima per a l’orgull nacional, prou bufetejat en els Tractats d’Utrecht (1713) mitjançant els quals s’havien lamentat les pèrdues (alguns les titllaven d’amputació territorial) de Gibraltar i Menorca.
Sense disposar, idò, de cap concessió legal ni formal d’Espanya, allò verificat fou que la fragata insígnia USS United States, de quaranta-quatre canons, encapçalant l’esquadró de la Mediterrània, entrà en el port de Maó el 5 de novembre de 1815 sense problemes. Pretenia de passar-hi l’hivern com a lloc de recalada i de proveïment.
Els americans —remarquem-ho— foren cortesament rebuts pel governador militar. Es permeté una admissió temporal, inclòs el desembarcament de provisions i de mercaderies. Fins i tot, part del llatzeret fou cedit com a hospital de sang. El que hi mancava, però, era el permís legal d’estada. És a dir: ningú no havia autoritzat cap acord administratiu ni cap acceptació diplomàtica. Des del punt de vista americà, es feia necessari formalitzar jurídicament l’ocupació portuària i l’establiment d’una base naval amb tots els avantatges que havia de comportar-los. Fins i tot, aspiraven a disposar de l’hospital de l’Illa de Rei, com de seguida també el reclamarien els francesos.
En realitat, el reconeixement encara es demoraria per causes diverses. Primera, per mor de la Guerra del Francès que s’havia estès com un regueró per la península ibèrica, ocupada per la supèrbia agressiva de Napoleó (1808-1814). I segona, perquè en el curs de les primeres dècades del nou segle, Espanya hauria de travessar les penitències (i les guerres cruentes) provocades per les insurreccions de les colònies sud-americanes, sovint consentides —quan no instigades— pels mateixos veïns del nord. Res no aconsellava a Ferran VII de concedir cap favor al seu incòmode i pèrfid instigador de les revoltes d’emancipació nacional en el continent americà, principal epicentre de les glòries imperials espanyoles des de 1492.
Casos com el del revolucionari independentista veneçolà Fernando Miranda de 1806, el capítol de la cessió de Louisiana o l’ocupació de La Florida por part nord-americana, una qualsevol forma de col·laboració Madrid-Washington va esdevenir inviable —per no dir càustica i intolerable. Va ser d’aquesta manera que les estades maoneses de la Mediterranean Squadron només s’havien de verificar intermitentment, sempre en funció de l’estabilitat de les relacions polítiques bilaterals, tan febles i receloses.
El panorama es capgirà a partir del 1820. L’agost, el bergantí Spark recalà a Maó amb la intenció de sol·licitar de nou l’ús temporal del port. Hi hagué una acollida favorable. Llavors, el comodor (l’oficial William Bainbridge) escriví al president de la junta naval americana tot suggerint-li que si els impostos a què eren sotmeses les mercaderies que transportava l’esquadra fossin gravades amb quanties petites, Port-Mahon (una expressió que també acabaria anomenant el conjunt de l’illa entera) caldria que fos l’indret de recalada preferent per a les hivernades. I açò, amb molta diferència a qualsevol altra alternativa, ja que era el millor punt de reunió de la flota i de dipòsit de les provisions. Bainbridge no en dubtava gens de les excel·lències de Maó.
El gener del 1821 el mateix Bainbridge plantejà la qüestió amb la legació americana a Madrid. En el mes següent, el febrer, el secretari de la missió diplomàtica, Thomas Brent, demanà dues vegades al govern espanyol que concedís el privilegi d’un dipòsit portuari lliure d’impostos a Maó. A la fi, el rei espanyol ho acceptà, si més no, amb la intenció d’assajar els resultats. La concessió fou concedida per sis mesos, amb dret a renovació.
La resposta americana fou diligent i entusiasta. Desmantellà l’hospital que mantenia obert a Pisa i ordenà que el material naval (pals, vergues, àncores, etc.) i d’altres equipaments que es trobaven a Gibraltar fossin traslladats a Menorca.
El dolç idil·li, però, es trencà el 1822. Era l’any que James Monroe, quart president d’Estats Units, havia proposat al Congrés el reconeixement dels nous estats de Llatinoamèrica. Hi hagué, esclar, una protesta furibunda i enèrgica del ministre espanyol a Washington. En conseqüència, el maig de 1822, Espanya, en lloc de renovar cap validació, rebutjà el manteniment del dipòsit naval i ordenà que les mercaderies fossin de bell nou sotmeses a gravàmens en cas de no ser evacuades de territori menorquí. L’esquadró altra vegada es quedava fora de la somniada llar portuària en les càlides aigües mediterrànies.
Les bones relacions no es restabliren fins al 1823. Aquell any, dos vaixells americans reclamaren refugi al port de Maó per tal de ser-hi reparats. El fet suposà un desglaç de les fredes i esquerdades relacions. Després, el 1825, a petició del comodor John Rodgers, fou renovat el permís reial per fruir d’un dipòsit naval exempt d’impostos.
Aquest fou el moment clau del procés. El 1825 Estats Units aconseguí de consolidar a favor seu, de forma estable, la base de Maó. Era la primera a ultramar amb aquestes característiques que els nord-americans aconseguien d’implantar en el que serà el jaló que havia d’obrir la seva fortalesa militar futura a una escala global.
Sembla que el comodor Rodgers viatjà personalment a Madrid per tal de reblir la negociació. Fou un acte simultàniament polític i jurídic, perquè la Corona espanyola protocol·litzà una declaració administrativa, tot convenint l’admissió estrangera en aigües menorquines. A partir de llavors, vint anys de convivència americana i menorquina començaren a desenvolupar-s’hi. Vint anys de relació naval, oficial i diplomàtica, però també humana, amb constant presència dels jaquetes blaves (els bluejackets al servei de la Mediterranean Squadron) mesclats dins la vida ciutadana de Maó. Vull dir, produint la més genuïna coloraina exòtica dels ports cosmopolites, multilingües i multiètnics.
Beneficis immediats
Per als maonesos en particular, les estades de la Mediterranean Squadron produïren molts beneficis immediats, especialment valuosos en les circumstàncies de necessitat i de penúries de la gent, ja que la misèria, en aquelles dècades, era més tost esfereïdora. En termes socials, hom asseguraria que foren lucratives. No debades l’esquadra requeria dels serveis constants de sastres, flequers, capellers, comerciants, ferrers, calafats, hortolans i tants d’altres, als qui les dotacions asseguraven bones oportunitats de comerç. Els beneficis monetaris per a l’economia local també resultaven prou engrescadors. Els centenars d’oficials i de marineria feien circular devers 150.000 dòlars anuals: una pura fortuna que, encara ara, seria mirada com un ingrés gens sobrer. Allò formava un cabal de butxaca gens fútil per a la minsa capacitat maonesa per als negocis marítims d’ençà que el 1820 la mateixa Corona d’Espanya havia seccionat l’economia de reexportació cerealística que, amb un alt lucre, practicaven els menorquins.
No estan històricament resoltes la data exacta i la causa precisa de la clausura de la base naval. Tanmateix, els experts, tant els historiadors americans com els menorquins que han indagat el fenomen, coincideixen a datar-la devers 1848, any en què la flota d’Estats Units va decidir d’instal·lar-se en el port italià de La Spezia, a les costes de la Ligúria toscana. Sembla que, en aquelles alçades de segle, els interessos americans s’haurien desplaçat a regions més orientals de la conca Mediterrània. Sigui més o menys exacta la possibilitat, sembla que també hi van concórrer raons d’ordre polític i governamental per part d’Espanya. Madrid va iniciar un pla general de restriccions d’ús del port de Maó, que no només afectaria els vaixells americans, sinó també els d’altres nacions estrangeres que compartien les segures i arrecerades aigües menorquines. Eren del cas les embarcacions holandeses, britàniques o franceses. Sobretot, aquesta última nacionalitat s’hi veié molt afectada, per com hauríem de recordar que la flota gal·la també gaudia d’uns permisos governamentals de caràcter bilateral per ocupar l’Illa del Rei, enclavada enmig de l’espina dorsal de la rada maonesa. Allí, els francesos hi tenien l’hospital de sang i la zona de recalada dels vaixells de guerra, particularment destinats a Algèria d’ençà de la invasió i conquesta de 1830.
Així, l’ocàs de la base americana al port de Maó cal posar-lo en relació històrica amb la negativa que es feu aplicar sobre França, l’evacuació de la qual armada es verificà el 1841.
Com que, entretant, els americans seguien hivernant a Menorca sense entrebancs i amb no poca hospitalitat i fàcil convivència amb la població local, va saltar una queixa diplomàtica per part francesa. En aquelles alçades, el govern espanyol, sota la Regència del general Baldomero Espartero (1841-1843), n’ordenà que també la Mediterranean Squadron cessés en l’ús del port menorquí: no es creia adequat perpetuar privilegis estrangers per a cap nació. En conseqüència, les relacions directes entre els menorquins i els nord-americans es trencaren definitivament.
En el dia, sols ens queden les visites aïllades, de mera cortesia, d’alguna unitat de la Sisena Flota convidada a les commemoracions del Memorial Day. A la vegada, són ocasions que propicien la conservació del cementeri de la riba nord del port, el que havia estat un cobejat Port-Mahon (sense accent!) que tantes tombes d’americans conserva encara.