Francisco Aristoy neix l’any 1892. És fill d’Eduardo Aristoy Baró (1853-1918) i Maria Santo Castin (Cardin?). Son pare és metge militar, que ascendirà fins a sotsinspector de Sanitat, amb diversos destins: Córdoba, Málaga, València, etc. Sabem de tres fills, el nostre Francisco Aristoy; també d’Antonio Aristoy, registrador de la propietat i poeta, i Mario Aristoy, que estudia a València i acaba Dret a Sevilla, per exercir com a notari a València.
Francisco Aristoy estudia a Málaga, on la família resideix uns anys, i, entre 1910 i 1916, estudia Medicina a la Facultat de València, com alumne intern. Es llicencia el 1916 i treu les oposicions per a entrar al cos de Sanitat Exterior el 1918. Sabem que en el seu procés de formació, Aristoy havia estat alumne de l’Institut de seroteràpia, vacunació i bacteriologia Alfons XIII, fundat en 1899, del que era director Ramon y Cajal. El seu primer destí serà l’estació sanitària de Canet-Sagunt, com a metge oficial de primera classe.
L’any 1922, és destinat com a metge bacteriològic a l’estació sanitària del port de Maó. Aquest any rep un segon destí, al port de Huelva, encara que finalment, el juny de 1922 ingressa en l’estació Sanitària (Llatzeret) de Maó. L’any 1923, Francisco Aristoy fa un viatge de perfeccionament d’estudis a França i Alemanya, entre juliol i setembre. Just arribar, l’octubre de 1923, Aristoy redacta un reglament d’obligat compliment per a tots els vaixells que entrin a port, document que serà aprovat per la Direcció General de Sanitat de Madrid el dia 2 de gener de 1924 i que es troba publicat al llibre sobre el llatzeret tret pel doctor Quadrado.
Es tracta d’un conjunt de vint-i-dos articles que demostren l’interès per la salut pública i el paper de l’Estació Sanitària. Aviat s’integra en la societat maonesa. Un primer detall és de 1923, quan participa en una vetlada artística al saló teatre de l’Acadèmia de Sant Estanislau de Kotska, interpretant l’obra «Amor que passa»; en aquesta funció també va actuar l’escriptor argentí Octavio Lobo, resident temporalment a Maó. L’any 1924 repeteix el viatge d’estudis, aquest cop als Països Baixos, pensionat per la Societat de Nacions. Hi fa entre abril i juliol.
El 1924 ja és director de l’estació sanitària i del llatzeret, que desconec si era un mateix càrrec o dues responsabilitats independents. Aquest any, per la seva iniciativa i del mestre Joan Socias, posarà en marxa un projecte que tindrà una gran repercussió a Maó i al qual dedicarà molts d’esforços: les colònies escolars al Llatzeret. Les colònies escolars a Menorca van començar per iniciativa del mestre Antoni Juan l’any 1909, encara que feia anys que es parlava de la seva oportunitat.
Les primeres es van fer a ses Fontanelles, a la zona d’Addaia. Juan tenia com a ajudant Joan Socias Bennassar, mestre de Sant Climent: activitats educatives i lúdiques a l’aire lliure, bona alimentació, descoberta de la mar per a molts de fillets, exercicis físics. En aquesta època, 1922-1923, es jubila Antoni Juan. Aquest no va ser l’únic canvi, ja que, des de 1923, les colònies es van fer a les noves instal·lacions de l’estació sanitària del Llatzeret de Maó.
Les estades escolars es desenvolupaven a l’estiu, durant el període de vacances. Aristoy no només autoritzava que algunes dependències del Llatzeret s’empressin per a aquesta finalitat, sinó que també treballava perquè fos possible. Entre altres iniciatives, durant uns anys va organitzar festivals al Teatre Principal per a reunir fons per a la seva realització. Aristoy també participa en aquests festivals benèfics, com el de 1926, quan recita una selecció de poesies de Rubén Dario.
Fins quan es fan les colònies al Lllatzeret?
Tenim constatat que es fan fins a l’any 1934, però potser que fos durant més temps. Durant la guerra civil també se’n van fer, però no al Llatzeret, que era un objectiu dels bombardeigs italians. Les oficines de les colònies era a la seu administrativa de l’Estació Sanitària, al carrer de Santa Anna. A més, aquest interès en la formació de la gent jove, fa que el trobem algunes vegades impartint conferències sobre temes d’higiene pública i sanitat als «exploradors d’Espanya», a Maó. No sabem la data del seu casament amb Maria Schmidt, però en aquesta època ja hi està. De fet, una notícia de 1929 ens diu que surt de viatge amb la seva esposa i els fillets del matrimoni. De na Maria parlaré al final, dels fills només en coneixem tres, Francisco, que va ser metge i exercí a Barcelona, Juan i Mario.
L’activitat de Francisco Aristoy a favor del llatzeret no era únicament muntar activitats lúdiques per als fillets de Maó. La seva feina era la pròpia d’un responsable de sanitat exterior. La més important era la de la inspecció dels vaixells que arribaven al nostre port i la certificació que no hi havia risc si entraven i es relacionaven amb la població local. Això no sempre era així, i en ocasions, havia de dictar quarantenes i altres mesures. Aristoy va posar en marxa altres iniciatives per a assegurar el bon estat de la sanitat pública. A ell devem la creació i direcció de la clínica antivenèria (1925), la creació del primer laboratori al Llatzeret, la creació del Centre d’Higiene, orientat principalment a la puericultura i maternologia o la posada en funcionament del Dispensari antituberculós, que era una malaltia que afectava a moltes persones aquells anys. A més, Aristoy seguí amb els seus estudis i podem destacar els que va dedicar al paludisme, el favisme i la febre exantemàtica (febres per paparres).
Amb el temps, Aristoy troba a la «Revista de Menorca» el mitjà per a donar a conèixer els seus estudis, els quals, com ja veurem, versen sobre les temàtiques més diverses. El primer article de fons és «Higiea», que neix de la conferència que imparteix a l’Ateneu el 22 de desembre de 1933. El títol ja ens mostra l’interès d’Aristoy: Higiea era, en la mitologia grega, la deessa de la curació, de neteja, la higiene i la sanitat. De fet, del seu nom, prové la paraula higiene. El seu equivalent en la mitologia romana era Salus. L’any 1934, Aristoy publica un altre estudi, que dona lloc a la conferència inaugural del curs de l’Ateneu de Maó 1934/1935, «Apuntes demográficos menorquines». Durant aquests anys, trobem Aristoy conferenciant a l’Ateneu, a la seu de la Joventut Republicana de Maó, etc.
Aristoy Santo viu la guerra a Maó. A pesar que tenim molt poques dades sobre la seva activitat, sembla que es manté al capdavant de l’estació sanitària. Com sabem, el llatzeret, sense la funcionalitat originària, va servir per donar refugi als evacuats de Mallorca. Així, centenars de mallorquins de totes les edats, s’instal·len a l’estació. Aristoy crea una sala d’operacions, una sala de cures i un laboratori... per donar resposta a les noves necessitats. Una iniciativa seva és el de donar el nom de Sanchís Banús al carrer de Santa Anna, seu de les oficines de Sanitat, i no al de Sant Guillem, com s’ha aprovat erròniament. Atès que no es pot tornar a rere l’acord, des de l’Ajuntament li demanen que proposi el nom d’un altre metge per Santa Anna, que no sabem si ho va fer. José Sanchís Banús (València, 3 de juny de 1893-Ibi, 22 de juliol de 1932) va ser un metge espanyol de la generació d’Aristoy, dedicat a la neuropsiquiatria, president del Col·legi Oficial de Metges de Madrid, de l’Ateneu de Madrid i diputat socialista, mort el 1932. No sé si aquesta iniciativa ens pot indicar el pensament polític d’Aristoy, però em sembla que no. Durant la seva llarga trajectòria d’abans de la guerra en cap moment destacà per la seva ideologia. He d’apuntar que el seu germà, Mario Aristoy, trobà la mort el 16 de setembre de 1936 a València; com que la nota indica que va morir «por Dios y por España», he de pensar que fou víctima nacional en territori republicà.
Hem trobat una fitxa seva, sense més informació, al Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca, la qual cosa pot indicar que, com tots els funcionaris que havien exercit en la zona republicana, va passar un procés de depuració de responsabilitats. Com que el trobem, ja el 1940, desenvolupant plenament la seva activitat en l’Espanya de Franco, hem de creure que el metge es va integrar en el nou règim i així el trobam com a metge del Cos de Sanitat Nacional.
Potser, l’activitat social més coneguda i important en aquests anys de la postguerra és la seva implicació en la vida de l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó. L’any 1943 ja forma part de la seva junta directiva i és president de la Secció de Ciències Exactes i Naturals. El 1943 publica articles sobre el llatzeret. L’any següent en treu un sobre «Economia Humana». El 1944 és elegit president de l’Ateneu de Maó i inaugura el curs 1945-1946 amb la conferència: «Sobre el origen ibérico de Mahón y Jamma (Ciudadela)». El 1947 publica un nou estudi, aquest sobre la col·lecció de patents de sanitat guardades a l’Arxiu Municipal de Maó. Paral·lelament al càrrec de president, Aristoy Santo es fa càrrec de la recuperació de la «Revista de Menorca», de la que serà director.
També són iniciatives seves els homenatges que es reten a Gumersind Riera, Francesc Camps i Mateu Orfila, així com els actes del centenari de la fundació de Fort de l’Eau. Aquests anys també rep distincions per la seva dedicació professional, com la Medalla del Mèrit Naval (1949) i l’Ordre Naval de Sanitat (1953). Hem d’afegir que l’any 1944, quan s’aprova l’assegurança mèdica obligatòria per als treballadors, «es seguro», ell marxarà a Madrid per a defensar una pla de descentralització de la seguretat social per Menorca [Seguí Mercadal, Mateu. DM 20/06/1981). No sabem la causa, però l’any 1953, Aristoy deixa Maó després de trenta anys i marxa al seu nou destí professional: el port de Cádiz. A Cádiz està en l’exercici actiu fins al 1963, quan es jubila. El mateix 1963, a les instal·lacions del balneari de La Palma, té lloc un gran convit de comiat a un metge que també ha conquerit l’estima al seu últim destí.
El fet marxar de Menorca no suposa la ruptura del vincle amb l’illa. De fet, segueix publicant estudis a la «Revista de Menorca». El 1972, publica un escrit sobre l’arqueòloga Margaret Murray. El 1973 treu l’escrit «El pintor Tito Cittadini en Mahón». El juliol de 1981 apareix el seu article pòstum, «La Leyenda de Santa Galdana», segons uns documents antics que afirma que van arribar a les seves mans. Aquell any 1981, Aristoy havia visitat per darrera vegada Menorca per rebre un homenatge dels seus amics de l’Ateneu de Maó. Mor poc després a Cádiz.
He dit que faríem una menció a la seva esposa, Maria Schmidt Herrmann. Maria havia nat a Holanda l’any 1900. Va ser una soprano especialista en la interpretació de lieders, cançons alemanyes. El gruix de la seva activitat com a cantant es desenvolupà al llarg dels anys trenta i quaranta del segle XX, molt vinculada a la programació musical de l’Ateneu de Maó i al Grup Filharmònic de l’Ateneu. Després de la guerra civil, Maria continuà cantant, però amb un repertori en el que també entrà la cançó espanyola. L’any 1949, canta «Les set paraules de Crist a la Creu», amb el baríton José Ferrer i el tenor, Llorenç Tudurí, amb l’acompanyament de l’Orquestra Simfònica de Maó. Va morir a Cádiz el 19 de març de 1979, dos anys abans que el seu marit. Del matrimoni Aristoy – Schmidt coneixem tres fills: el metge Francisco Aristoy, que exercí a Barcelona, i Juan Aristoy, casat amb X. Gallardo, amb la que va tenir cinc fills, i Mario.