Tres noms menorquins per al monument a Colom

La novetat històrica que conté el relat que ara seguirà és, potser, absoluta. No crec que ningú, abans d’avui, s’hagi vist en disposició d’afirmar que el monument barceloní a Cristòfol Colom (o Cristoffa Corombo, en lígur) fou un suggeriment d’un grup de persones entre les quals un menorquí portà la veu cantant principal. Diré més: que fou el veritable i primigeni iniciador quixotesc, ben bé en solitari.

Així, amb aquest accent de fermesa, ho vaig escriure a les pàgines de la «Revista de Ferreries», de Sebastià Rotger, un dia del mes de juny de 2009, va camí de setze anys enrere. Un lapse gens minso com aquest, esclar, ha donat peu per tal que alguns dels meus estimats companys de recerca retrospectiva per a premsa hagin coincidit, de llavors ençà, a tractar la qüestió. Pens, ara com ara, en persones com Antoni Tudurí Miquel (2016) qui, altrament, tanta ajuda em presta a l’hora d’esclarir filiacions familiars dels personatges que faig desfilar en aquesta prolixa sèrie quinzenal. A ell i al soberg genealogista Antoni Guasch Bosch, no els ho agrairé mai a bastament.

Idò bé: el protagonisme personal del menorquí de qui faig al·lusió va afectar, de primer moment, als prolegòmens del projecte i a tota la proposició bàsica, perquè és del cas que encara hi trobam altres dos noms menorquins, situats que serem en les etapes de la construcció executiva. El primer illenc és Antoni Fajas Ferrer. Roman vinculat a l’hora mateixa en què començà a circular per la capital catalana un estat d’opinió pública entossudit en l’erecció d’una obra artística que volia ser la recordança monumental d’aquell colrat però desorientat navegant que feu la descoberta de les Amèriques per al Vell Continent quan, al capdavall, creia haver desembarcat a les Índies orientals. És a dir: qui assenyalà que per devers el ponent de la mar oceana hi havia unes terres que ell creia Orient, i que solcant a través de les rutes occidentals era possible d’arribar-hi. De seguida, però, com tothom sap tan bé, es constatà que era un continent desconegut de l’eurocentrisme.

Més tard, quan la idea primitiva de Fajas, en el seu estadi purament oral, s’anà descabdellant en acords específics per escometre’l, encara ens haurem de topar amb un segon insular mobilitzat a fer part de la comissió ad hoc que s’hi hagué de constituir quan les autoritats municipals de Barcelona feren seva la idea acariciada individualment per Fajas. En aquesta segona etapa —la de mans a l’obra— apareix el maonès Esteve Amengual i Begovich (1829-1901), home de gran prestigi mariner i navilier, home de la màxima confiança dels més importants armadors de Catalunya. El seu record hom pot veure’l perpetuat en una placa explicativa que llueix el monument colombí, a la vora del nom de Fajas.

Però qui era Antoni Fajas?

Maonès natal amb arrels gironines, nasqué el 1812. Fou un sabater de banqueta a l’edat adolescent, més tard militar, emigrant a terres colombines on reuní una petita fortuna i, finalment, periodista i compilador d’efemèrides de la història espanyola. En acabar l’etapa viatgera, volgué romandre a Barcelona, la ciutat que li havia conquistat el cor, així el cultural i social com el romàntic, per com era casat amb una jove de la Plaça del Pi, Antònia Calafell i Alsina. Com a periodista, fou corresponsal per al diari «La Prensa» de l’Havana, director accidental d’«El Lloyd Español» i col·laborador freqüent d’«El Tiempo», de Madrid, «La Ilustración», de Barcelona, o la revista en llengua catalana editada a Nova York «La Llumenera» d’Artur Cuyàs.

Haver travessat les Amèriques de Nova York a les regions hispanes del sud, li va permetre d’observar que la memòria de Colom era gairebé oblidada a tot arreu. En el cas espanyol, el buit li semblava encara més punyent. Ni una trista placa el recordava públicament, malgrat que la Corona espanyola havia resultat afavorida amb la conquesta i la forja d’un imperi vastíssim. Aleshores, Fajas s’entregà a la fantasia que era ben necessari de promoure alguna expressió monumental. Com a resident a la capital catalana, considerava apropiat que Barcelona hagués d’acollir-la, ja que havien estat les platges d’aquesta ciutat les que havien registrat el desembarcament de Colom en tornar del primer viatge i ser-hi rebut allí pels Reis Catòlics el 3 d’abril de 1493.

Tenaçment mobilitzat, Fajas, però, hagué de consentir vint-i-nou anys d’espera abans de veure la col·locació de la primera pedra (1881). I encara, la malèfica Parca li acabaria robant el dret a contemplar l’acabament i la inauguració el 1888.

Tot havia començat el 1851. Trobant-se a Gènova en viatge privat, tingué notícies dels preparatius d’una gran obra escultòrica que la ciutat de la Ligúria italiana (tinguda per la pàtria de Colom) animava llavors per tal d’exalçar els honors perpetus que mereixia l’almirall. De seguida, li semblà oportú de traslladar a Espanya la iniciativa. Resolt i convençut, el 7 d’octubre de 1852 va presentar al corregidor de Barcelona un memorial raonat en el qual proposava d’obrir una subscripció econòmica entre els catalans llavors residents a Amèrica, sense haver de gravar les arques públiques. Considerava que aquella fórmula seria suficient com a base financera del seu anhelat somni colombí. Però l’entusiasme inicial de les autoritats caigué de seguida en la negligència política.

Tres anys més tard, arran de la Revolució de 1854 (Bienni Progressista), de nou Fajas va ser cridat a l’Ajuntament. El rebé l’alcalde Antoni Viadera i Surreu (1854-55), clarament partidari de la proposta del maonès. Fins i tot, el dia 5 de desembre, aquesta primera autoritat donava l’ordre municipal que la secció d’Obres Públiques es fes càrrec del projecte genèric que li havia estat presentat. Aquí, però, situats en aquest estadi, l’estovada idea s’anà encongint com els suflés en treure’ls de l’ardor del forn. Un llarg i incomprensible silenci administratiu de vint anys més s’apoderà per segona vegada del projecte. Calgué una altra espera de perplexitats i incerteses fins al 1874.

De nou, l’Ajuntament barceloní s’hi pronuncià a favor en el curs d’una sessió plenària del 18 de desembre. Més tard, el 1880, en unes notes memorialístiques, el mateix Fajas ho volgué evocar, tot fent-les públiques a la premsa madrilenya: «En ella se prohijaba mi pensamiento, se aceptaba mi plan, así como la comisión compuesta de las personas que yo indicaba, y se me dispensaba la honra de nombrarme una de tantas, después de adoptar en todas sus partes el borrador de las comunicaciones que debían remitirse a nuestros cónsules en Ultramar, y a las personas que resultaren elegidas según las indicaciones de estos señores. Esta vez bendije mi estrella y dije: «También Colón luchó durante muchos años, y acudió a varias potencias probando los sinsabores del desaire; pero al fin el éxito coronó su obra»» [«El Tiempo», 3-4-1880-3.576].

Fajas, sensiblement, maldava de no comprometre els cabals de la corporació municipal. Però, amoïnat i esquiu sempre, no deixava de demanar-se amb un polsim d’ironia: «¿Tendrá efecto? Allá veremos, si vivimos otros veintiocho años. Si así no fuese, si esta vez también fracasare, gracias a causas políticas de que no pretendo ocuparme, habré obedecido los impulsos de mi corazón con una constancia inquebrantable, y me consolaré con decir: «Feci quod potui, faciant majora potentes»».

No, aquesta tercera vegada fou la bona. Gràcies a la implicació ferma i resolutiva del batle Francesc Rius i Taulet, el delit cobejat de Fajas es feu una esponerosa i soberga realitat. A la fi.

L’home providencial, però, fou Carles Pirozzini i Martí, un gran museògraf, amic d’Àngel Guimerà, Domènech i Muntaner o Pere Aldavert, i mà dreta de Rius i Taulet. Quan va conèixer Fajas, ja actuava com a secretari general en els preparatius de l’Exposició Universal de 1888. Se’l mirava un poc misericordiós, en veure’l absolutament obsedit amb la dèria colombina. «En todas partes hablaba de lo mismo. El 12 de octubre, y cuando todavía no se había instituido oficialmente la Fiesta de la Raza, él ya la celebraba con pompa y solemnidad, saliendo a la calle con sus mejores prendas de vestir: levita y sombrero de copa alta» [«La Vanguardia», 13-10-1965]. Convèncer els poders, no fou empresa banal. De fet, que Rius i Taulet hi acabés entusiasmat, representava un pur milacre, perquè calia recordar que «Barcelona no había sido la ciudad más beneficiada con el descubrimiento del Nuevo Mundo, al menos hasta el reinado de Carlos III, en que los catalanes pudieron negociar libremente con América y viajar a ella» [Ibídem].

L’Ajuntament constitucional de Barcelona, el 10 de maig de 1881, ara sí, tingué acordat de procedir a la construcció d’una obra que havia de ser fabulosa i colossal. Després de dues convocatòries d’adjudicació del projecte d’entre quaranta-set de presentats, hi va ser premiada la proposta de l’artista Gaietà Buïgas i Monravà, encara que val a dir que molts tallers i firmes hi van aportar parts de la complexa obra. Entre d’altres, Rafael Atché i Janer, a qui se li va encarregar l’escultura del navegant pròpiament dita, i que avui veiem coronar el grup escultòric.

I bé: constituïda una comissió executiva sota la presidència de Rius i Taulet, s’hi integraren en ella un secretari, un tresorer i trenta-set vocals, dos membres de la qual eren originaris de Menorca: els ja citats Fajas, en primer lloc, i, segonament, Amengual. Entretant, encara cal sumar-hi el nom d’una tercera persona d’arrels menorquines: l’escultor Atché que hem deixat esmentat. No em puc estar de dir-vos, amb viva sorpresa, que l’origen de la mare de l’artista, Rafaela Janer i Seguí, era natural de Ciutadella, nada el 8 de desembre de 1823, però casada a Barcelona el 27 de març de 1843 amb Gaietà Atché i Domingo, pare de l’escultor, llauner d’ofici establert al carrer Hospital i natural de Palma. És el tercer nom menorquí del cas, que avui —crec— es fa saber per primera vegada. Així ho ha perfectament documentat Antoni Tudurí.

Tots tres no foren convidats absents en les cerimònies de la primera pedra del 26 de setembre de 1881. Però només Amengual i Atché encara es mantenien vius durant les solemnitats règies de la inauguració oficial, assenyalada per al dia 1 de juny de 1888, inici que fou de l’obertura de l’Exposició Universal que acollia Barcelona en aquella edició. Tant de bo que Fajas, el 1883, havia estat condecorat pel rei Humbert amb la Gran Creu de la Corona d’Itàlia uns mesos abans del seu traspàs.

Mort de Fajas

No, l’entusiasta promotor de la pruïja no va fruir les delícies de veure complida l’obra monumental. Fajas havia mort, a 71 anys, el 10 de juliol de 1883 en el seu domicili del carrer del Cometa, 4, víctima d’una espantosa congestió pulmonar.

El monument va importar un cost de 1.036.000 pessetes, i encara va sobrar un romanent de la subscripció pública de 21.500 pessetes, que passaren a acréixer la caixa municipal de Barcelona.

La premsa insular es va desfer en cobejances per tal d’informar a propòsit de la magna obra escultòrica i d’enginyeria que suposava aixecar cap al cel una peça de gairebé 60 metres de pedra, ferro i bronze. A més, revestia una segona dimensió d’interès periodístic per als gasetillers menorquins, per com aquell impressionant Cristòfol Colom enlairat havia de representar el símbol de l’Exposició Universal confiada a Barcelona, amb una diversa i nombrosa participació mercantil, industrial i artesanal de gent de Menorca. Fou així que els periodistes menorquins no li llevaren l’ull de damunt. Informaven al minut —segons el concepte ingenu i arcaic, quedi dit, que llavors tenien del «minut periodístic»!— de com evolucionaven els preparatius.

Uns dies abans de l’obertura oficial del conspicu esdeveniment a càrrec de la reina regent Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, «El Liberal» de Maó esbombà aquesta crònica d’inevitable patriotisme local: «Nuestros lectores no ignoran que en Barcelona se inaugura la estatua del gran Cristóbal Colón; pero lo que muchos no saben es que el que inició la idea, el que la sostuvo por algún tiempo, casi del todo solo, y sin apoyo alguno, oficial ni oficioso, fue un hijo de Mahón: fue el malogrado D. Antonio Fajas y Ferrer, benemérito militar retirado, que vivía en Barcelona, donde murió hace unos cuantos años» [26-05-1888, 2071].

No estaven, però, prou ben informats. La gran notícia de l’Exposició i la inauguració del gegantí Colom concitava, no un ni dos, sinó tres llinatges de Menorca: Fajas, Amengual i Janer. La negligència de cent trenta-set anys sense saber-ho queda avui conjurada amb aquest reportatge..., amb permís dels iconoclastes de la CUP, que no han parat d’agitar l’atemptat patrimonial d’un enderrocament el 2016, 2018 i 2020. Que els déus de les arts els confonguin!