La clonació d’olivera més natural a Menorca: l’empelt sobre ullastre

La inestimable recerca i estudi de les varietats locals d’olivera de Menorca, portada a terme pels tècnics agrícoles Antoni Calafell i Llorenç Payeras, ha donat uns fruits espectaculars. De moment ja tenen localitzades i registrades dues varietats exclusives de Menorca: de la Terra i Serranesca, que –com deia a l’article publicat en «Es Diari» de 4/3/2025– tot i trobar-se en terres primes i de secà estan demostrant una rusticitat i resistència a la sequera i el canvi climàtic clarament superiors a les oliveres de varietats foranes importades de vivers de la península, fins i tot en una temporada tan infausta com ha estat la del 2024.

Una vegada tenim coneixement de la major resistència i producció en condicions tan adverses, el proper repte per als olivarers menorquins seria de propagar aquestes varietats fins a ser capaços de produir monovarietals d’aquestes olives, oli que Joan Ramis i Ramis ja qualificava d’excel·lentíssim l’any 1819.

La solució més senzilla la donarien els plançons a partir d’estaca autoarrelada, com fan tots els viveristes, a força d’hormones de creixement, nebulització i altes temperatures; però s’ha de tenir en compte que, per una mesura de prevenció front a la plaga de la xylella, no es permet el trànsit de mudes i esqueixos entre les illes Balears i la Península, i ara per ara no tenim vivers preparats per una reproducció significativa a les Illes. L’altra possibilitat de reimplantació de les varietats autòctones seria la mateixa tècnica que ja recomanava Bernat de Olives i Olives l’any 1776: l’empelt sobre ullastre. Gràcies a les jornades de formació promogudes per l’Associació de Producció Agrària Ecològica de Menorca (APAEM), finançades pel FOGAIBA, podem intentar resumir el procés d’empelt de muda o d’agulla, el més senzill i eficaç.

El peu o patró

Per tal d’iniciar la reproducció vegetativa o asexual, en aquest cas es necessita un ullastre, que serà el portaempelt totalment compatible amb l’olivera, ja que tots dos són de la mateixa família botànica de les olivàcies. El peu influirà en el resultat de l’empelt pel que fa a vigor, precocitat del fruit, resistència a plagues o malalties i a la longevitat. En aquest darrer aspecte els ullastres de Menorca tenen prou acreditada la seva idoneïtat: les oliveres monumentals –mil·lenàries– que coneixem estan empeltades damunt peu d’ullastre, com demostren els retrets.

El consell dels empeltadors és que si es pensa empeltar un ullastre per fer-lo olivera, un any o dos abans es pot formar per mitjà de la poda, deixant un peu recte, vigorós i pràctic per fer les feines habituals. De forma natural, l’ullastre tendeix a treure moltes branques laterals, per açò convé triar com a peu una soca llisa de l’alçada i disposició que ens interessarà donar a la futura olivera.

Si s’ha tallat el peu d’ullastre amb temps, la branca es pot haver assecat, produint-se una mortaldat cel·lular per deshidratació que fa inviable l’empelt. S’ha de retallar, encara que només siguin uns centímetres (Fig. 1). El xorrac de podar més corrent té les dents entrescades, és millor fer servir l’anomenat xorrac japonès, de dents rectes, que deixa la superfície ben llisa.

Les mudes

En la definició del diccionari Alcover-Moll, la muda és el «trosset de tanyada o brot d’una planta que s’aplica a la branca d’una altra planta per empeltar-la». Cal afegir que la muda ha de tenir uns quants «ulls» o gemmes, que donaran lloc a les futures branques d’olivera (Fig. 2). Sempre que sigui possible, les mudes s’han de recollir de l’olivera el mateix dia que es farà l’empelt, en cas contrari convé preservar-les en fred, dins bosses hermètiques humidificades.

La muda ideal per un empelt hauria de ser recta, tenir la gruixa d’un llapis, entre 12 i 15 cm de llarg i de 2 a 4 ulls. A tots els nusos que hi ha a la fulla hi haurà un ull, encara que també n’hi ha de latents. La muda perd la humitat per la fulla, per aquest motiu s’ha d’esfullar: tallar la fulla per la meitat o més, deixant el tronxo o tija. Si rebenten massa ulls d’una muda se’n podran tallar. Si la muda és gruixada, es pot fer un petit escaló dalt de la llengua, per remuntar damunt el peu.

La llengua

L’empelt de muda sobre ullastre més habitual és l’anomenat «de llengua». A l’empelt de fruiters més tradicional a Menorca es practicava un tall diametral sobre el peu (de banda a banda de la soca) i s’hi inserien dues mudes escapçades als baixos en forma de tascó (pels dos costats). En el «de llengua» tan sols s’escapça la muda per un costat, que es posarà en contacte amb el «càmbium», el teixit vegetal embrionari que es troba entre l’escorça i la fusta que n’és el responsable del creixement de tronc en gruix, i per on soldarà l’empelt.

La llengua s’escapça en uns 4 o 5 cm de llarg a la part de baix de la muda. Mentre no es té prou experiència, el més segur és anar treballant el tall fent lliscar el ganivet cap a fora; si es fa cap a dintre hi ha més risc de fer-se un tall a la mà. Per evitar que la muda decaigui en aquesta operació, es pot aguantar amb un dit per davall (Fig. 3). Així es va aprimant la llengua fins a morir a zero baix de tot, sense cap rebava entremig.

L’empelt

Un cop tenir patró i mudes preparats s’ha de seleccionar per quin costat de la corona del patró fer l’empelt. Depèn de com es vulgui conformar l’olivera, també convé posar la muda cap a on entra el vent dominant, que faci la força damunt el patró. Si es fa un segon empelt sobre el mateix patró, s’intentarà col·locar diametralment oposat, és una manera d’obrir més fàcilment la futura olivera. Es poden posar més empelts, però s’ha de pensar en el resultat final.

Amb l’eina de fendre o ganivet esmolat es fa un tall o escletxa vertical sobre l’escorça de la corona de l’ullastre, deixant de pressionar quan es topa amb la llenya interior. Just es separa un poc la pell, amb la «prova» o la punta del ganivet (Fig. 4) s’introdueix avall la muda ben perpendicular per l’escletxa. Es poden donar toquets al damunt, encara que s’obre amb facilitat, i tenir molt en compte la polaritat (que la muda miri cap amunt), i que les superfícies cambials de llengua i patró estiguin d’allò més netes i en íntim contacte.

Es deixen fora dos o tres mil·límetres de llengua per tal que en aferrar pugui remuntar la soldadura per damunt de la corona. Muda que no queda encarada exteriorment amb l’escorça, ve un poc més endins. Llavors ja es pot fermar la corona del peu, amb els empelts, sigui amb un lligam o amb la cinta de plàstic feta expressament, que ferma, cobreix i evita transpiracions. Al cap d’uns mesos es fa un tall a la cinta que acabarà caient.

Es cobreixen els buits de forats i escletxes de l’empelt, i la ferida de dalt de la muda, amb una pasta calenta o freda, casolana (amb cera, reïna de pi, seu de porc, vaselina) o industrial, segons les possibilitats, per recobrir les cicatritzacions (Fig. 5), que queden segellades per evitar la deshidratació i protegir-les d’organismes patògens.

Finalment, es cobreix tot l’empelt amb una bossa de plàstic o amb un sobre de paper com els utilitzats per a l’enviament de llibres, maldant que per alt no toqui damunt les mudes (Fig. 6). Es fixa a la soca i es destapa al cap de vint-i-un dies, que és el temps que les mudes començaran a despertar per esclatar la brostada.