Encara que convé reconèixer que ‘tot’ està per reconstruir en relació a la biografia d’Antoni Pons Guerau de Arellano, crec disposar d’un cert material d’interès que ens assegura que podem dibuixar un perfil eloqüent, si més no suggeridor de futures indagacions.
En l’entramat genealògic, direm que va ser un fill polític de Joan Pons i Soler (1826-1906). Per tant, algú que va emparentar amb un memorable home de cultura, potser el primer arqueòleg savi i de debò metòdic, posat sempre sobre el terreny en relació a l’arqueologia menorquina moderna. Ja sabeu que, malgrat els honors que se li deuen a Joan Ramis i Ramis, amb la seva estel·lar i seminal compilació d’arqueologia insular (1818), aquest fou més tost un estudiós de gabinet, no gaire explorador per les estacions i els jaciments. En realitat, va donar forma i sistemàtica als abundants materials que li proporcionaven els informadors locals, generalment rectors parroquials dels pobles de l’interior de la geografia insular, i que Ramis no abastava en persona. Si Ramis fou sobretot un arqueòleg de gabinet, Pons i Soler fou un arqueòleg de camp en estat pur. Potser un dels primers d’entre els menorquins.
És cert que els vincles no foren per a Pons Guerau de Arellano pròpiament de sang amb aquell gran erudit, antiquari, bibliòfil i col·leccionista d’arts i béns etnogràfics. Però, haver-se casat amb l’única filla que va sobreviure a Pons i Soler, determina que haguem de tenir-lo pel continuador natural d’aquest. Fins i tot, el successor del sogre. L’aliança matrimonial, per tant, posà en les seves mans la conservació, gestió i, mentre li fou possible, l’ampliació dels materials que formaven els rics tresors museístics format pel pare de la seva esposa, especialment abundants i interessants en matèria arqueològica.
Entretant, Pons Guerau de Arellano no va ser un descendent de família irrellevant, ben al contrari. Gaudia de viva preeminència social, econòmica i política en la Menorca del seu temps, encara que no fos posseïdor d’una heretat de terres i finques equiparable a la vastíssima que anava associada a l’estirp ancestral de Pons i Soler.
De bon principi, pel que afectava al llegat cultural del sogre, de seguida que entrà a la família s’ocupà de la catalogació i ordenació del monetari. A més, va mantenir l’observança que ja havia practicat el sogre d’obrir les portes dels fons museístics particulars a certes visites polítiques o d’intel·lectuals de l’època, molts d’ells de pas per l’illa. D’açò últim, n’és una prova la següent gasetilla de premsa, entre moltes d’altres: «Esta mañana el Excmo. Sr. conde de Montenegro ha visitado la parroquia de Santa María, donde ha oído el monumental órgano de dicha iglesia, habiendo pasado a examinar después el valioso museo de antigüedades y monetarios que posee nuestro amigo D. Antonio Pons Guerau» [«El Bien Público», 23-7-1909, 10.858].
Antoni Pons havia nascut a València l’11 d’octubre de 1861, fill del maonès Joaquim Pons i Mercadal (1820-1890), coronel de l’arma d’artilleria destinat a aquella capital llevantina. El militar, al seu torn, era fill d’Antoni Pons Sanxo i Esperança Mercadal Ramis, néta del gran il·lustrat Joan Ramis i Ramis, per la línia de la filla d’aquest, Joana Ramis Montanyés. La mare, natural de la Ciutat del Túria, nomia María Purificación Guerau de Arellano y Barranco.
Una altra circumstància ajuda a confirmar les arrels valencianes per via materna. Ho assegura Joan March Cencillo, en donar compte d’una carta que l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria va rebre de Pons i Soler a les acaballes de 1892. El maonès li anunciava al seu aristòcrata amic que la prometença matrimonial de la seva estimada Isabel Pons Seguí «para Antonio Pons y Garau [sic] […], era el único acontecimiento de familia que desde hace años nos ha causado una impresión agradable». I encara concreta March, a més a més, que el noví era «descendiente de una antigua familia de la ciudad de Mahón y nacido en Valencia, de donde era nativa su madre».
Per diverses fonts, sabem que va ser enginyer industrial, amb títol universitari obtingut a Barcelona el 1881, segons les certificacions que ha indagat Antoni Tudurí Miquel en els arxius col·legials. Ara bé: és probable que sols la volgués exercir circumstancialment, ja que la dedicació laboral capdavantera —el seu modus vivendi— fou la gerència i explotació de la important heretat de terres agrícoles i ramaderes que abastaven els termes de Maó, Alaior, es Mercadal i Ferreries.
Per a la finca paterna denominada es Macar de Binillautí, al nord del terme de Maó, Antoni Pons hi va dissenyar un innovador sistema de bombeig d’aigua de doble cos, llavors únic a Menorca, mogut per força animal, «capaz para poder elevar la respetable cantidad de más de 16.000 litros de agua por hora a 6 metros de altura. [...]. Dicha bomba ha sido montada, en efecto, bajo la competente y acertada dirección del ingeniero industrial D. Antonio Pons Guerau, hijo del propietario; y en los ensayos verificados dio un rendimiento de 16.200 litros por hora. Si tenemos en cuenta que las norias que nos legaron los árabes sólo pueden elevar unos 4.000 litros por hora, a seis metros de altura, notaremos la inmensa ventaja que los lleva dicha bomba, pues que, con la misma fuerza, se obtienen cuatro veces más de agua. Este dato sobra para demostrar la apatía en que viven nuestros propietarios y agricultores, y para demostrar también que las norias árabes y sus admiradores pertenecen ambos a una misma época», ironizó un comentarista de la época [«Revista Apícola», 14-11-1889, 21].
La gestió dels diversos i cabalosos béns rurals va projectar el personatge fàcilment als cercles conservadors del Maó, així en el vessant religiós com en el camp de la política civil i sindical catòlics.
En efecte, en constituir-se a Maó l’any 1899 una subdelegació de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, Pons Guerau va ser elegit president de la cèl·lula menorquina. Seria desenvolupant aquesta funció que, a començaments del segle següent, el 1909, fou requerida la seva participació en la celebració de la primera festa de l’arbre que volgueren convocar certs grups socials de l’illa. De fet, era un individu de consciència científica, estudiós de la botànica i creador d’un valuós herbari, en l’actualitat dipositat al Jardí Botànic de Sóller (2017), integrat per 5.438 plecs amb plantes seques de Menorca i del continent.
Per iniciativa personal del catedràtic de l’institut de secundària de Maó Jaume Pomar i Fuster, estalonat en la idea per l’Ateneu Popular, l’illa va celebrar durant uns anys consecutius la festa de l’arbre, aleshores innovadora i preconitzadora d’una futura mentalitat medioambientalista preocupada per l’equilibri i la preservació dels valors naturalístics.
La primera edició d’elogi a l’arbre va tenir lloc a Maó el gener de 1909; i la següent, as Mercadal en el mateix mes de 1910. Pons Guerau hi va ser convidat a pronunciar un parlament sobre les relacions entre l’agricultura menorquina i l’arboricultura. El tema li va servir per demostrar la seva excel·lent formació agronòmica i la seva personal sensibilitat per aquesta matèria, tenint en compte el seu paper de propietari de múltiples terres agropecuàries. No debades, de jove havia conreat el gust per l’estudi de la botànica, fet que el va portar, no només a la formació d’un herbari memorable, com he assenyalat, sinó a actuar de col·laborador de Joan J. Rodríguez Femenies, malgrat la radical distància ideològica amb el pensament republicà fortíssim i recalcitrant del segon, agnòstic per demés. Informacions imprecises que he conegut, consideren que l’afició a la botànica pogué aprendre’l d’una estada d’ampliació d’estudis a Montpeller durant l’adolescència.
Més tard, el 1919, es va situar al capdavant de la federació insular del Sindicat Catòlic Agrari, la secció maonesa del qual també presidiria el 1922, i que mantingué durant molts d’anys. De fet, encara hi figurava l’octubre de 1939, acabada la Guerra Civil, a uns mesos del seu traspàs el 1940.
Com ha explicat l’historiador i sacerdot Guillermo Pons, el 1905 havia fet estada a Menorca el jesuïta Antoni Vicent, consiliari nacional de les obres socials catòliques i animador de la fundació de sindicats confessionals. Aleshores, el bisbe diocesà de Menorca, Joan Torres Ribas, el feu venir convençut de la necessitat de la dimensió social que havia de tenir la tasca evangelitzadora de l’Església. Llavors es començà amb la fundació d’alguns sindicats catòlics a l’illa. Però la consolidació d’aquestes obres es donà el 1919, quan, amb la vinguda del claretià pare Tura, es fundaren sindicats agrícoles a quasi tots els pobles de Menorca. Entre ells, la ciutat de Maó, que deixà en mans de Pons Guerau el càrrec de president.
També va ocupar la presidència d’Acció Catòlica Diocesana de Menorca; i fou cap del centre local de l’Apostolat de l’Oració de Maó, on alhora figurava com a vocal el seu gendre Guillermo de Olives Feliu. Amb una gran emoció personal, Antoni Pons Guerau va veure complit el 1924 el somni de visitar, acompanyat de la seva segona esposa, Lluïsa Mir, els sants llocs de Jerusalem i la ciutat eterna de Roma.
El 1932, es va incorporar a la direcció del comitè polític de la Unió de Dretes de la seva ciutat natal, al costat de noms tan significatius del moviment ideològic, en el cor de la Segona República, com ara Mateu Seguí Carreras, farmacèutic, i Julio de Olives Feliu, germà de Guillermo de Olives Feliu, qui, aleshores, era gendre de Pons Guerau per l’enllaç conjugal, com ja queda dit, amb la unigènita nascuda entre ell i l’esposa Isabel Pons Seguí, la primera muller dels dos matrimonis que va contreure. Al·ludim, esclar, a la persona de Purificació Pons Pons, hereva universal de tots els llegats familiars i mare d’una notòria família continuada per Guillermo de Olives Pons i, ara mateix, pel fill De Olives Olivares.
Pons Guerau també va exercir una regidoria a l’Ajuntament de Maó (1924), amb el càrrec de síndic municipal, en una administració municipal nomenada en temps de la Dictadura de Primo de Rivera.
Sens dubte, el seu matrimoni amb la filla de Pons i Soler va ser determinant per marcar el rumb biogràfic. Així cal remarcar-ho, no ja per raons econòmiques i de riquesa patrimonial, sinó també per haver assolit ell una dimensió cultural. En aquest sentit, va ser el continuador de l’obra del sogre: es feu amb la possessió del museu i les col·leccions de Pons i Soler, als quals va dedicar interès i protecció. Potser per açò, Pons Guerau acabà rebent el nomenament d’acadèmic corresponent de la Real Academia de Bellas Artes de Sant Fernando (1919) de Madrid; i va formar part de la secció menorquina de la comissió provincial de monuments històrics i artístics de les Illes Balears, en ser creada oficialment el 1924.
Una pubilla
El seu matrimoni amb la pubilla de Pons i Soler significà un esdeveniment social d’anomenada en la crònica rosa de la ciutat. Ho trobam relatat en aquests termes als diaris de l’època: «En la capilla de la Comunión de la parroquial iglesia de Santa María de esta ciudad, se ha verificado en la mañana de hoy [11 de enero de 1893] el enlace de la bella y distinguida señorita doña Isabel Pons Seguí, hija de nuestro apreciable amigo el rico hacendado D. Juan Pons y Soler, con nuestro no menos querido amigo D. Antonio Pons y Guerau, los cuales recibieron las bendiciones del ecónomo de dicha parroquia, don Juan Morillo. Los testigos por la novia fueron D. Juan Camps y Pons y D. Simón María de Sintas; y por el novio, D. José Oliver y Soler y D. Juan Mercadal Pons. Después de la ceremonia se sirvió un espléndido buffet en el domicilio de los nuevos cónyuges, quienes han salido para su predio Rafal Ruby [propietat paterna del nuví], pasando después una temporada en el extranjero. Deseamos a los nuevos esposos todo género de felicidades» [«El Bien Público», 10-7-1922, 5.899].
D’aquesta unió matrimonial va néixer l’única descendència que va arribar a edats adultes. Parlam de María de la Purificació Pons Pons (Maó, 1898-1981), al seu torn, casada amb Guillermo de Olives Feliu, fruit del qual havien de néixer Maria, Guillermo i Antonio de Olives Pons, per aquest ordre, avui traspassats tots tres.
Així va referir la mort de la primera muller un cronista d’El Bien Público: «En las primeras horas de esta madrugada [26 de febrer], ha fallecido víctima de insidiosa enfermedad Dª Isabel Pons, hija y esposa respectivamente de nuestros apreciables amigos D. Juan Pons Soler y D. Antonio Pons Guerau. El entierro ha tenido lugar a las cinco y medio de esta tarde, siendo el féretro llevado a mano por payeses de la casa, precedido de las tres cruces parroquiales, y seguido de numeroso cortejo, […], arrebatada al cariño de su familia pocos días después de haber acariciado las primicias de la maternidad […]» [26-2-1898].
Tanmateix, als pocs dies de donar a llum a Purificació (2 de febrer de 1898), la mare Isabel Pons Seguí va morir el 26 de febrer, víctima d’unes febres puerperals, llavors tant freqüents i devastadores.
Vidu Pons Guerau d’Arellano, es tornaria a casar amb Lluïsa Mir Álvarez de Araújo, de qui no va venir descendència. El nou matrimoni, entretant, feu la mudança del domicili. El cap de família abandonà la residència d’Isabel II, 6, que era la casa pairal de Pons i Soler, i s’establí amb Luisa Mir a la plaça de l’Ajuntament, 15. Tanmateix, el matrimoni, per devers 1912, va viure fora de Menorca. La premsa ens ho confirma: «Ha llegado hoy a nuestra ciudad procedente de Palma, donde reside actualmente, nuestro querido amigo y paisano el acaudalado propietario don Antonio Pons Guerau, a quien acompaña su distinguida esposa dona Luisa Mir, su bella hija Pura y la respetable señora doña Juana Pons, hermana de nuestro amigo» [«El Bien Público», 4-7-1912, 11745]. Fins al març de 1936, Lluïsa Mir fou la presidenta de l’Associació de Senyores Obreres de Sant Josep, de Maó.
Antoni Pons Guerau de Arellano, per la seva banda, va morir a Maó el 7 de gener de 1940, a 78 anys complits.