«Si l’Ajuntament volgués que una dona sortís, ja ho hagués fet possible»

En 2018 va estar a punt de convertir-se en la primera dona que forma part de la qualcada de les festes a Ciutadella, però Marina Coll Caules no va aconseguir la plaça per fer de fabiolera el matí de Sant Joan. Ara, set anys després i ja fora de l’Ajuntament, reflexiona sobre el paper de la dona, la massificació i la idealització de la festa a Ciutadella.

Des de quan toques el fabiol?

—Des de ben petita. Als 10 anys vaig començar a anar a hípica i em va agafar la dèria de sortir per Sant Joan. Llavors ja tocava el fabiol amb la mà dreta, però com que em vaig rompre el braç dret i no podia sortir, mon pare em va recomanar que aprofitàs per aprendre a tocar-lo amb l’esquerra, ja que és com s’ha de fer per poder sonar el tambor amb la dreta. A més, mon pare coneixia en Sebastià el fabioler, el va fer venir a casa i em va mostrar tots els tocs perquè els pogués practicar.

Vas voler aprendre a qualcar per poder sortir a Sant Joan?

—Sí, sempre m’havia agradat molt la festa i aprendre hípica era el primer pas. Va anar tot lligat.

Com t’arribà la possibilitat de fer de fabiolera?

—Era el març de 2018 i feia un parell de mesos que havia entrat a fer feina a l’Ajuntament per cobrir la baixa per maternitat d’una al·lota que es sabia que no tornaria i que agafaria l’excedència. Així que ens envien un correu electrònic a tots els empleats municipals per comunicar-nos que en Sebastià Salort està de baixa, que en Juanlu Gelabert faria aquell any de fabioler titular i que cercaven algú que pogués substituir-lo el matí de dia 24.

Et va costar presentar-t’hi?

—Sí, vaig tardar molt a respondre el correu. Crec que hi faltaven cinc minuts perquè es tancàs el termini. Només li vaig contar a momare, però el diumenge abans que sortís la llista d’aspirants em va demanar que aprofitàs un dinar de família per explicar-ho. Així que els cosins que tenen amics a l’Ajuntament em van comentar que ja es sabia que l’elegit seria en Lluís Soler.

Igualment et presentes a les proves i el trien a ell.

—Així és. Ens presentam cinc homes i jo, tot i que una altra companya que està fixa a l’Ajuntament també va estar a punt d’inscriure’s.

Com van ser les proves?

—Ens van demanar sobre carrers per poder seguir la ruta que tradicionalment fa el fabioler i si sabíem tocar el fabiol, però no ens el van fer sonar. Fins i tot un dels aspirants el duia i es va sorprendre per no haver de tocar-lo. Va ser estrany.

Com ho vas encaixar?

—En Lluís Soler ho va fer superbé, li tenc molt apreci i ningú no va discutir que fos el millor. Però la regidora que llavors duia Festes, Laura Anglada, que també gestionava l’àrea d’Igualtat, em va fer saber lo contents que estaven que s’hagués presentat una al·lota, tot i que em va comentar que no es sabia si seguiria a l’Ajuntament en arribar Sant Joan. I clar, si la persona a la qual substituïa no agafava excedència ja no podria seguir...

Com ho vas interpretar?

—Vaig començar a entendre com funciona la política a l’Ajuntament. Et fan creure que el poble té opcions de decidir, quan no és així. Crec que, com a govern progressista, els hi va anar molt bé tenir l’excusa que no era segur que jo seguís a l’Ajuntament, encara que sabien que em quedaria perquè hi havia més vacants. Si realment haguessin volgut que una dona sortís, estic convençuda que ho haguessin fet possible.

Tens les mateixes ganes de sortir? Vius Sant Joan igual?

—No, i no perquè no hagi pogut sortir de fabiolera. Era un somni que tenia de petita, se’m va presentar l’ocasió i la vaig voler aprofitar. Però la meva mare tenia por i volia telefonar a la regidora per dir-li que temia que em tirassin pedres… Em van acusar de no ser prou santjoanera, que si m’estimàs Sant Joan no fomentaria que sortissin les dones. Moltes vegades només ens preocupam per Sant Joan, quan el món no s’acaba aquí. Ciutadella té molts altres problemes. I el debat més important ara a Sant Joan no és si poden o no sortir dones, sinó la massificació. La pregunta és per què no feim res de ver per aturar-la? Sant Joan són només tres dies en els quals feim coses que la resta de l’any és il·legal, com ara tirar fems pel carrer, sobrepoblar Ciutadella, fer botellot al carrer o que un cavall pugui entrar dins una casa i fer les seves necessitats a la via pública. A mi em multen si el ca fa les deposicions al carrer... M’encanta Sant Joan i que ens uneixi tant com a poble, però l’extrem al qual ho duim ja no el compartesc.

L’has deixat d’idealitzar?

—Sí, i de pensar que és la millor festa del món. És clar que, com a ciutadellenca, sent que ho és, però no tenc per què discutir-li a un maonès que la seva festa no és tan bona. Sant Joan no ho pot tapar tot.

Encara que no sigui el principal problema, per què trobes que no s’obre la festa a la participació de les dones?

—Perquè no interessa, perquè no    hi ha cap govern prou valent i perquè ara mateix no crec que hi hagi cap al·lota que, veient la pressió que hi ha, tengui prou ganes de ser la primera a sortir. El dia que passi, que    una dona o filla de pagès que compleixi els requisits digui que vol sortir, no hi haurà ningú que li ho prohibeixi. Ni protocols ni res, el debat s’haurà acabat. Tot dependrà de les ganes que tengui per poder aguantar la pressió social que li vindrà a sobre.

Per què no hi ha ningú?

—Per la por social a exposar-se, a ser la primera dona que rompi aquesta tradició malentesa. I que consti que quan jo vaig voler sortir vaig rebre més crítiques de dones que d’homes. De fet, crec que hi ha més dones que estan a favor del seu paper i de no sortir a la qualcada. Però amb el feminisme tan extrem que hi ha, quan sorgeixi algú només haurà d’anar al jutjat. S’ha de donar l’opció, deixa fluir i donar llibertat. Si alguna dona vol sortir ho ha de poder fer. No hauríem de voler tornar a sortir a tots els mitjans nacionals per ser l’única festa d’Espanya que no deixa sortir a les dones.