El passat dia 30 de juny, Marisa Vergara Sintes, una santlluïsera de 28 anys, i la seva parella Álvaro Jurado Ramos van començar a través de la Fundación Monte Mediterráneo una nova experiència professional com a pastors a la comarca natural de La Montaña Palentina, situada a la província de Palència, a la comunitat autònoma de Castella i Lleó. Ocupa una superfície de 1.310 km² i constitueix una zona de transició entre les Montañas Cantábricas i la depressió del riu Duero.
Na Marisa i n’Álvaro s’han instal·lat a una petita cabana al port de muntanya de Piedrafita, situat una altitud de 1683 metres. Aquesta cabana serà durant tres mesos i mig, fins a mitjan octubre, l’espai domèstic de la parella i el punt de sortida cada dia per menar el miler de bens a menjar en els diferents prats de la zona muntanyosa.
La cabana és de petites dimensions, té una superfície de 25 metres quadrats i en un únic espai hi ha la cuina, la xemeneia, una taula amb el banc de seure i una llitera. L’habitatge s’aixeca solitària dins el referit port de Piedrafita, on no hi ha carreteres asfaltades, sinó un camí pel qual es puja des de la població de Vidrieros que pertany al municipi de Triollo, al nord de Palència. «Es tracta de mitja hora de camí anant amb un vehicle 4x4, cada 10 o 15 dies sol venir una companya d’un altre port de muntanya, ens baixa al poble a fer la compra i després ens torna la cabana», assegura na Marisa en una conversa telefònica des de la Montaña Palentina.
Quin és el dia a dia de na Marisa i n’Álvaro en un lloc muntanyós a més de 1.200 quilòmetres de Menorca? «Després de berenar, cap a les nou o nou i mitja del matí, anam a un tancat devora la cabana que està electrificat i on el vespre han dormit el miler de bens que cuidam i amb l’ajut de sis cans mastins els menen a un prat perquè puguin menjar. Ara anam a un prat que està relativament a prop, a un quilòmetre de la cabana, però el mes que ve anirem a un altre prat que està a una hora i mitja caminant, encara que menant els bens s’hi va més a poc a poc i es tarda més temps a arribar-hi», explica.
Normalment, la parella de pastors està vigilant el ramat de bens amb els mastins, els cans de raça espanyola més grossos i que són els cans pastor més emprats a Espanya. Quan el rellotge marca les 16-16.30 hores, na Marisa i n’Álvaro tornen a la cabana per dinar acompanyats del miler de bens que els posen dins el tancat electrificat. En canvi, si l’hora de tornada és a les 19.30 hores, la jove parella de pastors agafa un poc de menjar i beure per dinar al prat on també mengen els bens.
L’aparent vida idíl·lica del pastor, en plena naturalesa i allunyat de la civilització, també té els seus entrebancs i perills, com són les tempestes i els temibles llops. «Aquesta setmana durant el matí ha fet bon temps, però el capvespre s’ennivola i sol fer tempestes. Un d’aquests dies ens va agafar una forta tempesta de pedra, dos dels bens van quedar atrapats dins unes mates i un llop els va matar. Ahir, el llop va tornar, però no va atacar el ramat. Els llops són animals amb què hem de conviure», subratlla.
PepiñoYa, cómo me explicas qué a Binibeca se le quiere cambiar el nombre por Binibequer.