La volta al món amb bicicleta. És la fantàstica experiència vital, en solitari, que ha perllongat durant deu mesos i que acaba de deixar enrere seu el menorquí Mateu Seguí (1991). Una aventura de gran exigència física i mental que va arrencar el setembre del 2024 –concloent aquest juliol– i que ha significat molt més que un recorregut al voltant del planeta.
El menorquí, amb un grup de nens a Laos.
«No sé si ara soc una persona diferent, però sí que m’he emportat moltes coses d’aquest viatge; i m’ha ajudat a obrir els ulls en molts aspectes», confessa Seguí sobre la seva odissea, que ha abastat episodis del perfil més variat, majoritàriament satisfactoris, sobretot els referents a la seva interacció amb la gent i enclavaments que ha visitat, si bé lògicament un cicle de gairebé un any de trànsit pels cinc continents igualment recull moments menys complaents com quan va patir el robatori de la bici en territori xilè, i que va estar a prop de provocar el seu «abandonament», assegura.
Davant l’òpera de Sidney, en arribar a la ciutat australiana.
La gènesi per emprendre un desafiament de tals característiques ens remunta a lustres enrere. «Amb 18-19 anys vaig començar a descobrir el cicloturisme i a llegir sobre aquest tipus de viatges; i se’m va ficar al cap fer la volta al món», narra Mateu Seguí. I després de posposar-ho un temps, fetes les 34 primaveres, «vaig entendre que era el moment».
Així, amb uns coneixements de mecànica limitats, «ja que vaig anar aprenent sobre la marxa», una cultura aventurera poc desenvolupada i proveït de la bici i d’un parell d’alforges que incloïen un kit bàsic d’acampada, una petita cuina, una modesta placa solar, una mica de roba, equip digital i un dron –de manera que va immortalitzar moments pel record– Mateu va començar el seu periple terraqüi.
La partida
La partida va tenir lloc des de Barcelona, on resideix el nostre protagonista, i seguint l’itinerari que marca la ruta mediterrània EuroVelo 8, en direcció a l’est. Després de cobrir el traçat europeu i arribar a Istanbul, la capital turca, que delimita la frontera entre Europa i l’Àsia, va ser el preàmbul dels passatges més bonics del viatge.
Tailàndia, Laos, Vietnam... Una altra cultura, una altra religió, però en suma, «llocs molt bonics» i de vilatans «molt hospitalaris». «Hi va haver persones que em permetien dormir a casa seva. I fins i tot em van convidar a un casament; algú, en una cafeteria, en saber que feia tants dies que viatjava sol i sense parlar amb ningú, em va convidar al casament del seu germà, va ser molt bonic», evoca Seguí, a qui ha sorprès «gratament» la generositat global amb què ha topat. «A vegades estigmatitzem la gent o un poble, i a qualsevol lloc he trobat persones que m’han ajudat o han volgut fer-ho». El contacte constant amb la natura, la fauna i el mar, «anant al meu ritme, sense presses, i gaudint del paisatge» han estat altres dels fronts que el menorquí ha degustat d’un viatge que, òbviament, ha comportat un esforç exigent en l’aspecte físic i, sobretot, mental. «No soc algú que tingui problemes amb la soledat, però escoltar música, llegir, planificar les rutes... era una manera de combatre aquests moments. I al principi, no saber on pernoctaria em causava certa incertesa, cosa que va desaparèixer amb el temps, ja que sabia que sempre algun lloc trobaria».
L’experiència també ha contextualitzat certs hàndicaps, com unes inundacions i mals camins a Austràlia, complicacions per creuar els Andes o el robatori de la bicicleta que va patir a Santiago de Xile i que el va obligar a una aturada més gran del previst. «Se’m va fer dur, també pel valor sentimental de la bici; i em va passar pel cap abandonar», confessa.
Un viatge que també li ha servit per prendre perspectiva i posar en valor que gestos tan quotidians a Europa com «obrir una aixeta i tenir aigua, tocar un botó i comptar amb electricitat o un reciclatge responsable dels residus» no ho són tant a molts punts del mapamundi. «Estem molt millor del que creiem», observa sobre això.
Finalment, significar un altre factor que ha convertit en més suportable aquesta aventura; les diverses visites que Mateu ha rebut de la parella. I en una d’elles, a Albània en concret, van acabar adoptant una gosseta, un regal més dels molts que ha llegat a Mateu Seguí aquest viatge en bici arreu del món.
... la expresión "un altre cultura, un altre religió", sobra lo de la religión, que es algo prescindible en la persona humana... la cultura no, que es básica para identificarse con una sociedad, lo de las creencias no es tan importante, es una anécdota... al menos debería ser así desde la óptica de un occidental europeo, que ya deberíamos estar de vueltas de estas cosas