La pregonera de les festes de Sant Climent, Elena Pons Conforto, va subratllar el fet que en un poble petit tothom és important, una reflexió feta a partir de la seva experiència de viure, estudiar i treballar mitja vida a Suïssa, Alemanya, Rússia i sobretot a San Francisco, als Estats Units, a més de constatar que ser de Sant Climent és tot un privilegi i també que, en cas d’haver de viatjar per prosperar, sempre es té un bon lloc on tornar.
Pons Conforto, llicenciada en Filologia Eslava a la Universitat de Múnic, va assenyalar que amb 18 anys va deixar Menorca cercant aventura, no fugia del poble, «mai no em vaig sentir atrapada, tot al contrari, sinó que tenia curiositat per veure món, volia sortir de la zona de confort i aprendre».
Rememorant la seva infantesa, la pregonera va recordar la seva s’àvia, una dona molt recta, però que amb ella sempre va ser molt dolça, destacant les seves qualitats humanes i alguns fets que la van impactar, «les festes li agradaven molt i ca seva s’omplia de gent, als nets grans ens donava feines per fer i ens les recompensava amb un polo. Sempre va col·laborar molt amb les festes, fos cosint buldrafes o guarniments per als cavalls, fos per oferir ca seva per fer el berenar als caixers».
Pons Conforto va constatar el fet de viure les festes de molt a prop, per la seva condició de germana, neboda i cosina de caixers, en què les festes es focalitzen en els actes més tradicionals i tenen a veure amb els cavalls, deixant els altres aspectes en un pla secundari. «Amb les voltes que he donat he conegut molta gent als que he convidat a les festes i han quedat meravellats. Abans de venir em demanaven com eren les festes del meu poble. Però són difícils d’explicar: com expliques que hi ha una cançó que es repeteix sempre i que els cavalls boten, que la gent els fa botar, i fins i tot entren dins un bar? I que després, quan ja no hi ha cavalls, la gent bota per la finestra? Cada vegada que convidava algú de fora i veia com de bé s’ho passava, tornava a descobrir les meves festes i el meu poble».
Ser de Sant Climent
La pregonera també va referir-se a la dificultat d’explicar què representava ser de Sant Climent i el trànsit de sentir vergonya quan s’era un fillet o filleta a l’autèntic sentiment d’orgull per ser-ho, «com expliques que tens els mateixos amics amb qui vas començar a anar a l’escoleta? Com expliques que mig poble és família teva? O que quan érem petits ens divertíem anant a fer pastellet a la gent gran?».
Pons Conforto va apuntar que després de fer feina en finances i banca, va decidir treballar amb col·lectius vulnerables, sobretot les dones i els petits agricultors, en conèixer a persones immigrants i els seus problemes als Estats Units, «quan tenim oportunitats per prosperar als nostres pobles, a la comunitat autònoma i al país, no hem hagut de sortir cercant oportunitats. I si sortim, sabem que sempre tenim un bon lloc on tornar».
Santclimentera de s’Any
L’acte d’ahir també va servir per homenatjar Rosa Rotger, una persona que sempre hi és quan se la necessita, amb un somriure a la cara i el cor obert. La seva passió per la cuina la va dur a crear el bloc «Tiberis», referent de la cuina menorquina.