Loli Reynés, de primera dona policia a la veu de les festes de Maó

«Estimada gent de Maó, just sembla que era ahir que em disposava a llegir ses lletres d'aquest pregó i un altre any torn a ser aquí amb es mateix tremolor». Així començava la glosa que Loli Reynés pronunciava dia 6 de setembre dalt el balcó de l'Ajuntament. Era el tercer cop que aquesta pregonera popular anava a «llegir un decret glosat, que es senyor batle li havia entregat amb paraules ben honestes per anunciar que han començat, ses nostres estimades festes».

Però, qui s'amaga darrere de la gorra de vuit puntes, els guants blancs, el vestit antic de Policia Local, els cordons de gala i el pergamí de gran format? Loli Reynés és policia local de Maó des que tenia 18 anys. De fet, va ser la primera dona que va entrar en el cos policial de la ciutat.

Quan el batle li feu la proposta d’exercir de pregonera popular, Reynés va emetre un 'no' rotund, perquè «tenc el do d’artista molt amagat». Però aquella nit, no deixà de donar voltes a la petició. «Com havia pogut dir que no al batle?», es demanava una vegada i una altra. Fins que en aquella conversa amb ella mateixa hi intervingué el seu pare. Havia mort feia un any i Reynés va pensar que si estava tan orgullós de tenir una filla policia, més ho estaria si acceptava el repte de ser la primera dona pregonera de Maó. «I ja va estar aclarit», no va ser necessari cercar més arguments a favor ni en contra d'aquella missió. La decisió estava presa.

Loli Reynés llegeix i rellegeix la glosa per tal que tot surti perfecte tant dalt el balcó de l'Ajuntament com en les aturades de dia 7 al matí. Però, quantes n'arriba a fer? L'Ajuntament, l'Orfeó, el bar Infanta, el berenar de caixers, el Claustre del Mercat, el geriàtric i la residència d'ancians, l'Hospital Mateu Orfila, el carrer de ses Moreres, la plaça des Príncep... i així fins a una vintena de vegades que ella, pregonera, i Jaume Martí, tamborer, repeteixen al llarg de cinc frenètiques hores. La glosa que pronuncia durant el pregó de festes és, per a ella, la més emotiva i espectacular. Però n'hi ha d'altres que també són importants com la que fa davant un forn on treballa una amiga. Emocionar-se no és una opció, per això, «he de fer molta feina interior per aconseguir-ho, perquè només de pensar-ho ja se'm posa la pell de gallina i se m'accelera el cor».

Fer-ho bé és la manera de donar les gràcies per la confiança dipositada en ella i d’agrair-ho a l'Ajuntament, el batle, el poble i, sobretot, el glosador que ha creat el pregó. El primer any que va sortir va llegir una glosa feta per Miquel Truyol, mentre que els dos darrers han anat a càrrec de Juanjo Orfila.

Parlar de Loli Reynés és fer-ho de fites. Com hem comentat abans, va ser la primera dona policia de Maó. I sens dubte, va obrir les portes a una professió fins al moment molt masculinitzada. Corria l'any 1987. Ella tenia 17 anys. I el seu pare, militar de professió, l'avisà que acabaven de treure places per a exercir de policia. «No era conscient d’on anava», però va treure unes primeres oposicions per, tot seguit, anar a Palma a fer un curs. En tornar, va fer els darrers exàmens i aconseguí la plaça. Acabava de complir els 18 anys i tot i no ser una professió que s'hagués plantejat mai, l'atrapà des del primer dia i acabà sent una feina més que vocacional. Ser dona no va suposar cap impediment per exercir la tasca policial. Encara més, «els companys em tractaven com una filla o una germana, mai no em van veure diferent ni m'he sentit menyspreada pel fet de ser dona», assegura. Sí que, en un principi, es va trobar amb alguna cara de sorpresa i d’incredulitat, seguit d’un gest de complicitat.

Ha fet, principalment, feines administratives. I d'anècdotes, n'ha viscut per omplir un camió, assenyala. «Un pare va telefonar que havia perdut el seu fill, estava molt nerviós i no contestava el què li demanàvem, ens renyava perquè ens deia que l'hauríem d'estar cercant quan no ens indicava el lloc on l'havia perdut, finalment, ens explicà que l'havia anat a cercar a l'escola i no l'havia trobat; després d'uns minuts de molta tensió descobrírem que el nen s'havia amagat darrere una escala, no havia ni sortit del centre».

Així és com amb la seva veu clara i el cor ple de poble, Loli Reynés no només anuncia les festes; les encarna. És l'exemple viu que les tradicions, quan passen per mans valentes i coratge sincer, es fan més fortes, més tendres, més de tots. Darrere cada glosa que pronuncia, s'hi amaga molt més que paraules rimades: s’hi amaga una estima profunda per Maó. I així, amb gorra de vuit puntes, guants blancs i una mirada que brilla, Loli Reynés continua obrint camins. Primer com a policia, ara com a veu de tot un poble.