Paul Coll Tulloch, nascut a Menorca, criat a Ses Salines, de mare anglesa i pare menorquí, amb 17 anys va marxar a estudiar a Londres, on ha viscut els darrers 9 anys, fins que fa un any escàs, amb el naixement del seu fill, van decidir tornar a l’Illa per acompanyar la seva creixença en un indret més amable.
Va cursar estudis superiors de trompa i direcció, i va poder culminar el doble grau gràcies a un expedient acadèmic brillant que li ho va permetre. Quan li demano per què es va inclinar per la trompa no dubta ni un moment en respondre, «cent per cent per mon pare, ell era l’únic trompista que hi havia a Menorca, sempre hi ha hagut música a casa i era part del nostre dia a dia... No hi vaig haver ni de pensar». Es va iniciar a l’Escola de Música des Mercadal, on era l’únic alumne que sonava aleshores aquest instrument. El seu professor, Toni Coll, de Mallorca, el va instruir al llarg de tota la seva formació inicial, ja que, malgrat que va ingressar al Conservatori Professional de Menorca, va seguir anant a classe amb ell. «És una de les persones cabdals que m’ha acompanyat al llarg del procés d’aprenentatge com a músic. Les instruccions que ell em donava me les han repetides els millors trompistes del món al llarg de la meva formació. Entre ell i mon pare, són les dues persones que més m’han influenciat, sens dubte».
La decisió de dedicar-se professionalment a la música i entrar en un conservatori superior no fou premeditada sinó casual, ja que tot va ser gràcies a uns coneguts de Londres, beneficiaris de diverses formacions musicals a Gran Bretanya, que el van escoltar a Menorca i li van proposar de fer una audició. A resultes d’això, i per la recomanació obtinguda, va fer les proves d’accés al superior. «Quan estava fent batxillerat no pensava en fer estudis de música, sinó de cinema. Sempre he fet molta cosa d’edició de vídeo i m’ha agradat aquest món. De fet, faig feina en el món de la publicitat (entre altres coses), amb marques importants». Li demano si també l’ha seduït la composició i em diu que algunes coses ha fet, així com també arranjaments, però no és de moment el que més el motivi.
«Considero que hi ha molta gent que són molt bons compositors i no crec que calgui incrementar, per part meva, el corpus d’obres musicals, per ara... Arranjaments, per descomptat que és necessari fer-ne, sobretot si estàs al capdavant d’un grup de cambra, o, d'una banda». Em comenta la sort que va ser aterrar a Menorca i poder optar a posar-se al capdavant de la Banda de Maó, just quan havien decidit amb la seva parella deixar Londres i tornar a l’Illa, ja que no sempre apareix una oportunitat així. «Els directors que agafen una banda ho fan per períodes llargs de temps i Menorca és prou petita perquè aquesta oportunitat no sorgeixi gaire sovint. Cada banda acaba adquirint una personalitat, que és fruit, en bona part, del que imprimeix la persona que l’encapçala».
Em comenta que mentre va ser a Londres exercia de músic professional, sonant a diferents musicals, gires d’orquestra, per televisió... «Com a director vaig fer molta cosa de música contemporània i òpera i, de fet, vaig ser el director assistent més jove que hi ha hagut mai a un festival d’òpera d’Anglaterra, quan tenia 20 anys». La pandèmia va interrompre un projecte de màster de direcció a Moscou. Just després, se li obre l’oportunitat d’entrar al món del màrqueting com a creatiu, de la mà de grans empreses. «De sobte, feia més feina d’això que no pas de músic, encara que mantenia la meva orquestra a Londres. Ara mateix tenc dues empreses pròpies d’intel·ligència artificial, faig consultoria de marqueting i branding per a empreses d’àmbit internacional, però també local. M’agrada treballar amb gent a qui pugui ajudar, me dona més satisfacció. La música també hi és present, com a membre de l’OCIM i com a director de la Banda de Maó».
Comentem com és d’important i interessant poder comptar a Menorca amb una orquestra com l’OCIM, que en els darrers temps ha multiplicat les seves propostes i es fa molt més present al panorama musical illenc. «En Francesc Prat ha fet molt bona feina cohesionant un grup de músics estable. Es nota molt això a l’hora d’enfrontar projectes com la «Pastoral» de Beethoven o el Txaikovski de l’any passat. No es poden encarar obres així si el grup no fa una feina contínua i regular, de coneixença mútua. Calia que hi hagués una persona que donés identitat al grup».
Parlem també de noms del món de la música que hagin estat una influència per a ell i em destaca, en primer lloc, Leonard Bernstein. «Mon pare me posava obres dirigides per ell, com la col·lecció de Mahler 2, que és la meva obra preferida, i he tingut sort de poder-la tocar en diferents ocasions. La combinació entre musical i música simfònica ha estat també molt present a la meva trajectòria. Com a instrumentistes, destacaria el trompista anglès de principis del s. XX, Dennis Brain. Per bo i per dolent, he adquirit un so particular que potser m’ha singularitzat. Ell també tenia aquesta peculiaritat. Quan treballes amb grups de cambra és un so que resulta. Quan t’integres en orquestres més grans, pot ser més problemàtic... També voldria destacar un compositor, director i trombonista londinenc, Simon Wills. Ell va ser el meu professor de direcció de música contemporània i de la seva mà vaig poder dirigir i fer d’assistent en obres de Schoenberg o Alban Berg. Em va obrir els ulls a l’art en general, llegir molta literatura, poesia, art... Tenir una visió més holística. Esper que es noti en la meva tasca».
En aquest sentit, el fet d’assumir la direcció de la Banda de Maó i tractar d’imprimir-li un segell personal, com de fet tenen totes les bandes, és un objectiu que vol treballar. «La Banda de Maó té una particularitat i és que toquem molt (per contracte amb l’Ajuntament), un o dos concerts cada mes. El que és interessant de Maó és que la gent s’implica, ja sigui en un concert o un passacarrers. El que voldria aconseguir és un criteri de qualitat homogeni, sigui quin sigui el tipus d’actuació que fem, diversificant repertori en tots els casos. Les influències d’un i altre director, en la seva formació musical, també són importants. Per exemple, jo no he tingut connexió amb l’escola valenciana, ni pel que fa a repertori ni pel que fa a estil, per tant, això ja és un tret diferencial. També sóc de l’opinió que enfrontar obres ambicioses dona un push al grup, la superació d’uns reptes que fan créixer com a formació. M’agrada enfrontar reptes simfònics amb la banda. La banda de Maó té una estabilitat en la seva composició i la junta treballa a molt alt nivell. Em sembla important crear vincles amb l’escola de música, el conservatori i anar creixent. A més, m’agrada treballar amb els components estables de la banda i reforçar molt puntualment alguns atrils. Tanmateix, aquests reforços puntuals solen tenir un vincle amb la banda. També tenim la sort que cobrim tots els instruments a la nostra banda. Crec que els músics que s’integren puntualment ho fan per reforçar, però la idea és que el repertori no depengui en cap cas d’aquests reforços». Una bona filosofia per construir una identitat de grup i sentit de pertinença.
En Paul està encara aterrant musicalment i vitalment a l’Illa, amb molts canvis personals, però amb la idea ferma d’integrar-se a la vida musical menorquina, com a director i com a músic. Seguirem de prop la seva trajectòria i celebrem que saba nova alimenti la nostra tradició musical, tot assolint reptes de futur i objectius ambiciosos que, sense cap dubte, han de ser positius per a la Banda de Maó i per Menorca.
Endavant i amb força!