Sebastià Juan Sampol de Palós, el capellà poeta que dirigí l'església de Menorca durant la Guerra Civil

La família

Sebastià neix a Ciutadella el 12 d’abril de 1872. És fill de Sebastià Juan Barceló (Ciutadella, 1840) i Antònia Sampol de Palós Cabrisas (Ciutadella, 1845 - 1925). Els avis paterns són Jeroni Juan Triay (Ciutadella, 1806) i Rafela Barceló Benejam (Ciutadella, 1810). Els avis materns són Joan Sampol de Palós Fornaris i Magdalena Cabrisas Caymaris. Un conco seu era el popular barber Mateu Juan Barceló. Un altre conco és l’industrial del calçat Antoni Sampol de Palós Cabrisas.

Sebastià fa estudis al Seminari de Ciutadella i en la Universitat Pontifícia de València. El 1891 rep les ordres menors i la tonsura. El 1894 rep les ordres de diaca i, el 1895, és ordenat capellà. Diu la primera missa a Sant Francesc el març de 1895. Aquest any és designat custós de l’església del Sant Crist i la seva firma ja és habitual en la premsa catòlica de Ciutadella. Des del principi, Sebastià destaca pels seus coneixements religiosos, la capacitat d’oratòria, la facilitat en l’escriptura de prosa i poesia, i el domini de la música i de les idees integristes amb les que combat el lliurepensament i el racionalisme, que considera un perill. L’any 1897 és adscrit a la parròquia del Roser i manté la càtedra al Seminari, en un any en el qual guanya el doctorat en Sagrada Teologia al Seminari Central de València. L’any 1898, a 26 anys, ja és nomenat director del Seminari i catedràtic de Retòrica. Ja és un dels principals oradors sagrats de Menorca, habitual en les grans celebracions.

El 1905 és elegit per oposicions canonge de la catedral d’Eivissa, on es trasllada a viure. Hi farà dos anys, el 1907 és elegit canonge de la Catedral de Menorca i dona un cicle de conferències sobre geologia, física i astronomia al Seminari, que deuen ser matèries que també domina. El 1909 és elegit canonge penitenciari de la Catedral i, el 1915, ascendeix a arxipreste. L’Any 1919 serà nomenat director de l’Apostolat de la Pregària. L’any 1920 inicia l’obra catequista al Centre de Sant Miquel, al qual estarà sempre lligat. L’any 1923 serà nomenat vicari general i provisor. L’any 1925 serà anomenat arxipreste i vicari general de la diòcesi menorquina, càrrec al que afegirà poc després el de provisor de la diòcesi. Sebastià Juan Sampol de Palós és el segon en la jerarquia de l’església local. L’edat i l’estat de salut del bisbe Torres farà que de fet sigui el cap visible de la diòcesi. Viu al núm. 12 de la plaça des Born, a casa del seu cosí, Joan Juaneda Sampol de Palós (Ciutadella, 1891) i la seva esposa, Apol·lònia Hernández Bosch (Ciutadella, 1895), que tenen set fills. Un d’aquests fills serà Josep Maria Sampol de Palós Hernández, la principal figura de la cançó melòdica menorquina dels anys cinquanta-seixanta, que seguirà la carrera artística a Barcelona.

Durant la guerra va estar perseguit i tancat, però no coneixem els detalls del cas. De fet, ell va ser el cap de l’església menorquina durant el conflicte. El 1939, quan la guerra acaba, és l’únic canonge que hi ha a Menorca. En la reorganització de 1939, continua en el mateix càrrec i és qui rep al bisbe Pascual en la seva arribada a l’Illa. D’aquesta època és un escrit en el qual, inspirat en les paraules de Jesucrist a la creu, sembla que demana el perdó i no la venjança. Aquest article es publicà al diari «Arriba España. Diario Nacional Sindicalista», que s’editava a Maó, el 6 d’abril de 1939, cinc dies després del final de la guerra i quan ja havien començat les farses de consell de guerra i les execucions a la Mola: l’1 d’abril, desset; el 4 d’abril, desset més, el 5 d’abril, setze, etcètera. Sebastià Juan Sampol de Palós deia:

«(...) En frase feliz pudo escribir San Agustín que practicando Jesucristo lo que pretendía practicaran sus discípulos, en los postreros momentos de la vida temporal, supo convertir el patíbulo de la cruz en cátedra del maestro docente. Y en efecto. El había enseñado a sus discípulos que debían de tener entrañas de caridad, amor verdadero a sus enemigos, que debían rogar por sus perseguidores, y ved aquí en que momentos solemnes quiere dejar al mundo el ejemplo de sus enseñanzas; y aun más elocuente que el de sus palabras, hubo de ser el lenguaje de sus llagas, de su sangre, de sus atroces sufrimientos, que se truecan en otras tantas súplicas a favor de sus despiadados verdugos. «Padre, perdónalos porque no saben lo que se hacen» (…) «Padre, perdónalos». En este ruego supremo, todos nosotros estábamos comprendidos; los pecadores todos, pues al conculcar las divinas leyes, pisotean la sangre del justo, de nuevo lo crucifican, al decir de San Pablo. «Padre, perdónalos». ¡Cómo se abren a la más segura esperanza nuestros cristianos corazones! Jesús, pide por nosotros, y la oración de Jesús no puede menos de ser escuchada por el Eterno Padre (…)» [Juan Sampol de Palós, Sebastià. «Arriba España». Maó. 6/4/1939].

És de destacar també que és autor de poesia en català i castellà, en un temps que l’ús de la nostra llengua era rar. Entre les obres poètiques principals podem resaltar: «En son dia gloriós, 17 de gener» (1897), «En record de Joan Mascaró» (1898); «A Roma» (1900); «El toro de ca ses Monges» (1916). Quant els treballs en prosa, destacaré els llibre «Crónica de la peregrinación menorquina a Roma» (1901); l’obra de teatre «Lamentos de un arrepentido» (1900), amb la que es va inaugurar el teatre salesià el 27 de desembre de 1900; o els articles «El libre pienso» (1904), «Los apòstols de Ciutadella» (1904), i el dedicat al Pavorde Martí (1918). Com a músic, Juan va composar algunes peces musicals religioses. Els he portat dues poesies perquè vegin la mà del nostre protagonista.

Los apòstols de Ciutadella

A ma pàtria mil vegades jo he sentit les alenades dels dotze pobres vellets que en anar-se’n a trista festa van rossegant peus i vesta, ajupits, millor que drets
Quins records la barretina,
quan cobreix la neu alpina
del cap que de vell ja cau! Quins records la roja faixa, amb el pany que al costat baixa, Escafint aquell sac blau!

¿Què s’ha fet la fortalesa,
els ardors de jovenesa d’eixes tremolenques mans, que avui per buscar sa fossa no abandonen la garrossa, com l’eina feixuga abans?

Del vent, a qualsevol raixa
Pantegen i a penes l’aixa aguanten, de quatre blens; veus qui anava amb peus de ferro, avui, per seguir un enterro, gemegós compte els alens!

Vell i pobre! Quines taques més missatgeres d’aixaques
per al món que enlluerna l’or!
¿Si no fos Déu, qui seria
que als pobres empararia
amb les ales d’aimant cor?

¿Qui als vellets els posava
aquesta túnica blava,
I amb ella nom tan sagrat?
Si Déu no fos, ¿qui seria
que d’apòstols vestiria
Als avis d’eixa ciutat?

¿Qui, quan de la seva vida
tal volta tothom s’oblida,
qui els feia pujar els graons
de nostra església i ditxosos
Besar-lis sos peus polsosos
Los bisbes de genollons?

Beneïts vellets, vostros passos!
beneïts los vostros pedaços!
beneït vostre cap de neu!
Los vostros anys i pobresa
vos vesten de tal noblesa
Que us fan imatge de Déu!

Sebastià escriu aquest poema l’any 1904. Jo només he fet unes mínimes correccions. En la poesia parla d’uns personatges populars en la Ciutadella anterior a la guerra: la institució dels apòstols: dotze homes vells i pobres que, quan eren cridats, portaven les atxes als enterraments a canvi d’una almoina. Els dijous sant rebien la comunió de mans del bisbe, a la Catedral. També protagonitzaven la funció del «lavatori», en la qual els rentaven els peus, que després besava el bisbe de genolls. L’he destacada entre les nombroses poesies que va escriure perquè es vegi el domini de la llengua i la riquesa del llenguatge.

El ‘Toro’ de ca ses monges

Com vetlant eixa ciutat des d’un castell enlairat, que mar i terra domina, segles fa, i aguanta encara, del casal de Santa Clara, nostra reina menorquina.

El mirador mai es tanca de l’airosa torre blanca que encisa nostre terrer; quan els vents la vergancegen, aquells ulls no parpellegen, clavats en lo mariner.

De les monges cada dia, aquella Verge Maria, rep lo cant enfervorit; mai la deixen tota sola, quan callen, una farola li dona llum cada nit.

Aquesta llàntia penjada recorda l’altra amagada en l’altívol penyal, dins aquesta cova estreta de que nostra Moreneta en feu son trono reial

La llàntia, ofrena d’amor,
escampa dolça claror,
molt lluny de nostres roquers; i així si la barca avança,
dona eixa llum esperança
a los cors dels mariners.

I diu la gent de la mar, que abans que lluís cap far,
es vespres de mala sort
sens resplendors, l’estelada era aquella llum sagrada
la que els menava a port

Oh Maria, verge i mare!
La llum que la vostra cara
cada nit ompl de dolçors.
no deixi sol ni un moment,
el coratjós bastiment
de los pobrets pescadors!

Mirau que la llàntia encesa
és símbol de la tendresa,
de la que teniu el cor ple:
pels mariners la llum sia,
del Toro, oh Verge Maria!,
claror de la seva fe.

I en l’esglai de nit feresta,
si lluitant amb la tempestat,
troba, ai!, el nàufrag la mort,
Verge, mostrau que sou mare!
El Toro de Santa Clara
del cel el meni al port!

Aquesta poesia dedicada a Sebastià Vives Amengual, ardiaca de la Catedral, va ser publicada a «El Noticiero Popular» el 17 de novembre de 1910.

Mor el 9 d’abril de 1958 ja ancià.