Antonio Fernando Villalonga Sintes (Alaior 1938). Fill de Gabriel Villalonga Florit (Guàrdia Civil) i María Sintes Coll, tots dos nascuts al terme des Mercadal. Casat amb María del Sagrario Carreras (1971), tenen tres fills: Gabriel, Luis i María. Set nets: Alberto, Fernando i Alba (bessons), Carlota, Jorge, Pedro i Rodrigo.
Quins estudis té i a on va estudiar?
—El meu primer col·legi va ser a Alaior, el de les Germanes Carmelites, fins que arribaren els Hermanos de La Salle i es van establir a Alaior. Amb ells hi vaig estudiar un any.
A causa que mon pare va ser destinat a Maó, vaig continuar estudiant al col·legi de La Salle, que estava situat al carrer del Carme, fins que l’Institut va crear una classe Preparatòria per a l’ingrés, de la qual era responsable la Sra. Maria Mir Seguí.
Finalitzat el Batxillerat el 1955, vaig ingressar com a Voluntari al Regiment d’Infanteria Mahón núm. 46, pels avantatges econòmics que representava, amb vista a opositar per a l’ingrés a l’Acadèmia General Militar, seguint els passos del meu germà (en Lorenzo). Aquí es pot dir que va començar la meva carrera militar.
Ascensos i destinacions?
—El 1963 vaig ascendir a Sergent després de superar el IV Curs d’Aptitud per a l’ascens, desenvolupat a l’Escola d’Aplicació i Tir d’Infanteria a Hoyo de Manzanares. Recent ascendit, vaig ser destinat al Batalló de Canons Contra Carros núm. 2 a Irún (Guipúscoa).
Al cap de poc temps vaig obtenir destinació al Mahón 46 i, al cap de pocs mesos, vaig sol·licitar destinació al Grup de Tiradores de Ifni núm. 1, fins a la retrocessió de la província d’Ifni. Vam abandonar el territori el dia 29 de juny de 1969 amb el vaixell transport d’atac de la Marina Espanyola «Aragón», traslladant-nos a Las Palmas de Gran Canària, on finalment es va dissoldre la Unitat.
Durant la meva permanència al GTI-1 vaig realitzar el 113è Curs de Paracaigudisme, cosa que em va donar l’oportunitat de sol·licitar destinació a la I Bandera de Paracaidistas «Roger de Flor», de guarnició a Alcalá de Henares.
El 1971 vaig obtenir destinació a la Companyia del Quarter General de la Jefatura de Tropes de Menorca. Després vingué l’ascens a Tinent a l’Escala Auxiliar d’Oficials.
Ascendit a Tinent, vaig ser destinat al Regiment d’Infanteria Garellano núm. 45, de guarnició a Bilbao. Aquest mateix any vaig obtenir vacant al Mahón núm. 46, fins a sol·licitar el meu pas voluntari a la Reserva Transitòria el 1987.
Estant a la Reserva Transitòria, vaig obtenir els graus de Capità i Comandant, ja que havia superat el Curs que preceptivament establia la Llei per la qual es creava l’Escala Auxiliar d’Oficials el 1944.
En complir l’edat reglamentària, de 65 anys, vaig passar a la situació de retirat.
Com recorda la primera vegada que es llençà amb paracaigudes?
—Per a mi, el primer salt va ser des d’un avió trimotor CASA C-352L, que era el Junkers JU 52 fabricat sota llicència per CASA a Espanya. Anaves cap a una cosa desconeguda, però per això et preparaven a l’Escola Militar de Paracaigudisme, a la Base Aèria d’Alcantarilla (Múrcia), i va ser una agradable experiència.
Una experiència molt polida, no només per poder lluir el roquisqui (distintiu del paracaigudista militar), sinó pels coneixements de la instrucció específica del «paraca». Gràcies a això vaig tenir ocasió de venir a saltar a Maó dues vegades, totes dues al meravellós port. El 1969 i el 1982, juntament amb el general Luis Alejandre, que, gràcies a les seves gestions, la BRIPAC va realitzar aquests dos salts. Després vaig passar a la Reserva Transitòria.
Què hi fa dins aquest període?
—Ja a la Reserva Transitòria vaig tenir l’ocasió de treballar al sector privat durant 12 anys. Això va ser de gran ajuda, ja que els tres fills van cursar estudis superiors fora de Menorca.
Com viu la jubilació?
—Vida senzilla, sense presses, però sense pauses. Com ja t’he dit anteriorment, he estat integrat a la vida de l’Església que pelegrina a Menorca. Durant vint anys vaig ser Secretari del Consell Parroquial i ajudant a la Parròquia de la Concepció duent els Llibres Parroquials. Vaig formar part dels Consells de Pastoral Arxiprestal i del Consell de Pastoral Diocesà, amb els bisbes Piris, Salvador i Conesa. Ho vaig deixar en fer els 80 anys, ja que calia deixar pas als que venen al darrere.
Vaig ser, durant dos mandats de 4 anys, no consecutius, Germà Major de la Confraria de La Soledat.
Formo part del Grup de Pessebristes de Maó des de fa 35 anys, havent-ne estat President durant 10. El 2015 vaig ser Pregoner de la Setmana Santa de Maó.
Actualment sóc el President de la Delegació a Maó - Menorca de la Real Hermandad de Veteranos de las Fuerzas Armadas y de la Guardia Civil.
I no vull deixar d’esmentar que, gràcies als desvetllaments d’Antoni Mercadal Sintes i amb un grup de dones i homes devots de la Verge, fa uns anys vam aconseguir fer renéixer la confraria de Ntra. Sra. de Gràcia, creada el 1729, Patrona de Maó, de la qual actualment també sóc President.
Durant vuit anys he estat secretari de la Comissió Diocesana del Moviment Eclesial d’Apostolat Seglar de persones jubilades i grans «Vida Ascendente - Vida Creixent a Menorca». Ara en procés de relleu.
La meva vida actualment és molt senzilla. Els matins, es pot dir que els passo amb el diari MENORCA, al qual estic subscrit des del 1965. Aprofit l’espai de terreny que tinc a casa per sembrar, sense presses, alls, cebes, patates, tomàquets, pebrots, albergínies, carbassons, etc. Regar uns fruiters i, sobretot, no em canso de segar males herbes, que, malauradament, creixen més ràpid que els comestibles. Disposo de les eines precises, com ara un motocultor, una desbrossadora i les manuals apropiades per a la feina d’hortolà aficionat.
I així van passant els dies, fent alguna feina de bricolatge —abans en dèiem «nyaps»— per al manteniment de la casa i atenent les necessitats de la llar, regit, com no podia ser d’altra manera, per Sagrario, la meva dona.
Com voldria ser recordat?
—És una pregunta que alguna vegada a la vida m’he fet. M’agradaria ser recordat pels meus èxits o per haver estat el millor en alguna cosa. Jo, sincerament, no sabria respondre correctament a aquesta pregunta, però tinc una cosa clara, i és que respondré honestament.
No m’agradaria ser recordat per tenir mala fama o per ser algú que ha fet mal a altres persones; suposo que a ningú li agradaria ser recordat així. Però si hi ha una cosa per la qual sí que vull ser recordat és per ser una persona honesta, sincera i competent.
Vull ser recordat com una persona senzilla, estimada sempre pels meus i, sobretot, m’agradaria servir d’exemple per a algunes persones.
Que em recordin com algú que sabia què fer i quan fer-ho, algú que ho va donar tot i més per ajudar altres persones, però, sobretot, algú que en arribar a la fi de la seva vida va mirar enrere i va dir: «No me’n penedeixo de res».
Com veu la situació del món d’avui?
—Com molt complicat. Només hem de veure dues persones d’ideologies oposades, progressista i conservador, que veuen els mateixos fets però que els processen de manera completament diferent.
Excelente persona 👏