Ahir i avui, escons a Madrid sense pena ni glòria

Se’m faria costosíssim, gairebé impracticable, articular una explicació raonable i prou acoblada. No sabria esbrinar gens la causa de la rònega fama que han assolit els nostres diputats a Corts generals, examinem l’època política que examinem. ¿Per què la immensa majoria, bonibé tots ells, persisteixen avui en un oblit fosc i glacial? Diré més: ¿per què aquesta característica resulta ser més densa ara que no en temps passats, quan el desplegament del règim democràtic era dèbil, poc universal i més deficient?

Particularment, els nostres representants a les dues cambres, d’ençà que va entrar en vigor la Constitució de 1978, semblen conformar una mena de llista efímera. O, més aviat: una relació nominal que hagués estat registrada amb tinta invisible, d’aquella tinta que s’esborra per si sola mentre raja. Vull dir, que fa l’efecte de ser un repertori de noms posat sobre un paper en blanc!
Per mi, són figures volàtils, com si mai no haguessin existit, més tost diluïdes en l’aire, talment unes bombolles de sabó. La caducitat que els empaita és terrible. ¿Formaran part d’un llimbs de la indiferència històrica?

Són uns parlamentaris que no han desplegat accions personals, ni han deixat el record de llurs idees, vindicacions, anàlisis jurídiques o discursos de tribuna. Han estat, més aviat, d’una afonia política rebeca i persistent. Hom diria que, si han volgut cantar, no han sabut fer altra cosa que un sotto voce, mormolant a bocca chiusa. Pitjor encara: han modulat la vocalització de les paraules, però sense emetre sons, només aparentant que articulaven els pensaments dictats per altri. ¿Seran, qui ho sap!, parlamentaris de play-back o de karaoke? No es fan a penes escoltar individualment; i el sagrat nom de l’illa a la qual han volgut representar ha romàs sempre postergat, sense una demanda al seu favor digna de memòria. Hi basteixen una tradició dialèctica esmussa i callada davant dels col·legues de la cambra. I no diguem davant de les autoritats que governen la nació... Ni encarant-se als bidells, diria jo, se’ls ha recordat per l’ús polític, ideològic o jurídic de la paraula.

Són, en fi, figurants: arriben, s’asseuen, saluden a banda i banda i callen... fins que els arriba l’hora de volar de regrés a Menorca. Crec que, realment, no debaten, no fan preguntes, no apel·len, no s’enfronten, no esgrimeixen idees ni propostes legislatives. No. No són, de debò, parlamentaris per a Menorca, sols ho són per al grup, i pareu de comptar. Únicament semblen muts a la gàbia, en espera que els dictin el sentit del vot, sense cap altra funció millor. Són només una seca figurança, un tors palplantat en un escó, circumspecte i resistent!

Direu que aquesta mena de diputats i senadors nostres que gairebé només escalfen cadira i no baden boca (ben pagats!) han existit sempre, des de la nit de la creació de les primeres cambres electives per sufragi. Hi estaria jo d’acord, si em permeteu que opini que, tanmateix, la realitat és més punyent i fatal avui que no pas en altres períodes del parlamentarisme espanyol. Potser que, en les legislatures de l’actual etapa democràtica de quaranta-set anys, el balanç és més desolador encara.
Pel que fa als nostres dies —en ple regim constitucional que ara corre—, se’ns presenta el fenomen amb duresa. També, amb més preocupació.

Posats en el melic de la qüestió, entenc la predominança intensíssima que representa l’estat de les autonomies; i com les potestats competencials i d’autogovern són, en les actuals circumstàncies polítiques, absolutament extraordinàries. És molt distinta la democràcia liberal del segle XIX, de la democràcia constitucional del 78, unida al fort desenvolupament de les previsions autonòmiques consagrades en el títol VIII. Vagi per dit.

Tenc exacta consciència que representen la nit i el dia. Feixos cabdals de poder en mans dels òrgans autonòmics fan que la gestió administrativa, jurídica i política quedi dirimida dins l’espai balear. Enormes gavadals de tasca parlamentària —decisòria— s’han traslladat de Madrid a Palma. Cal que ho remarquen. En el dia, Palma compte el que antigament comptava Madrid, és cert. Per tant, el paper dels nostres representants a la capital de Castella, tot i ser encara força primordial i determinant, ja no revesteix el mateix valor que havia conegut durant l’Espanya del XIX i en gran part de l’Espanya del Nou-cents, quan dècades i dècades de dictadures militars i de centralisme feroç evidenciaven per on circulava la sang del poder. És a dir: el control social, el repartiment de la riquesa i les lleis.
Així s’explica que en el dia no donem gaire atenció —uns mil·ligrams d’interès— en favor dels qui han portat l’acta a Madrid per a cadascuna de les dues cambres.

A més, essent Menorca una circumscripció reduïda (amb una sola acta directa al Senat i un lloc dispers en la llista balear al Congrés), fa que la vida parlamentària dels menorquins a les Corts sigui gairebé residual, sotmesa a la mera mecànica d’aixecar el braç o la veu lacònica en acatament de la disciplina de grup preestablerta: sí, no, abstenció. Han desaparegut del mapa aquells noms preclars i savis —ideològicament savis— que, tanmateix, van desfilar en les legislatures del Vuit-cents i fins a la Dictadura de Primo de Rivera (1923). Són noms un punt gloriosos, com ara Jordi Teodor Làdico, que pillà un Ministeri d’Hisenda, ni que fos durant disset dies agònics; Rafel Prieto i Caules, nou vegades diputat republicà; el doctor Frederic Llansó, que elaborà una proposició de Llei per reconèixer autonomia administrativa a pitiüsos i menorquins, enfront de la fagedena de Mallorca, i alguns d’altres. Aquells tipus sí que, de debò, es bateren el coure a la tribuna. Hi presentaren batalles programàtiques, i els diaris de sessions guarden rius de discursos i debats. Dia sí dia també, hi petaren la veu per Menorca. Vindicaren l’illa i la defensaren fins a l’extenuació.

En els anys que ja acumulam de democràcia postfranquista, em sembla que no podríem trobar representants que se situïn al nivell d’aquells altres que deix esmentats. Però hauré de reconèixer que, així i tot, també en les legislatures històriques localitzam una bona nòmina d’anodins i de tristament soterrats dins les massificades regions dels llimbs parlamentaris.

Per tant, prou amoïnador i terrible és adonar-nos que l’epidèmia d’indiferentisme també afecta els casos històrics. Vull ser equànime amb el passat i amb el present.

De manera sistemàtica —excepte per a qualque llinatge molt singular i excepcional— la història política de ca nostra ha preterit representants com ara la nissaga del ducat d’Almenara Alta (els germans Josep Maria, Gabí i Ricard Martorell i Fivaller), o els noms individuals de Joan Trèmol Faner, Francisco de Paula Vassallo, Antoni Orfila Rotger, Emilio Hédiger Olivar, García-Parreño, Weyler Santacana, De Olives Magarola, Squella Rossinyol o Joan Orfila Pons. ¿Us sonen de res aquests actors polítics? ¿A quines formacions serviren i amb quins fruits ho feren?

D’ençà que el liberalisme va implantar al nostre Estat els valors parlamentaris electius i el dret de vot directe dels ciutadans, el coneixement dels noms que hi van ser protagonistes amb un escó adherit als pantalons, se’ns esmuny com un degotís d’aigua entre els dits. Haurem d’admetre que la historiografia contemporània s’ha interessat més aviat poc en estudiar-los i donar-los vida perpètua. Però la negligència no impedeix —més tost l’exacerba— que l’executòria de la gran majoria dels parlamentaris menorquins hagi estat mediocre, esforçada si voleu, emperò de resultats d’avellana santjoanera. O sigui: de closca dura i buida.

Diputat Joan Orfila

Així va ocórrer el dia del comiat d’aquesta vida de qui havia passat pels bancs del Congrés en la curta legislatura de 1896-98, l’advocat maonès Joan Orfila Pons. Com tants d’altres diputats, lliscà sense pena ni glòria: quan es deixava veure per la Cort de les Corts i quan, imparablement, marxà al traspàs.

Açò no obstant, avui, el seu retrat de mig cos, amb togues i demès insígnies del Dret, s’exhibeix com a fill il·lustre de Maó. Se’m fa evident però, que cap visitant de la sala de plens no repara en el seu retrat, inclosos els regidors i regidores que dirigeixen la vida municipal. Tampoc no crida l’atenció del públic que hi guaita per fer la visita patrimonial.

Home corpulent, d’ulls estrets, de barbes i cabells com l’or, es forjà una anomenada en el camp del Dret, però sense traspassar les costes insulars. Havia estudiat la carrera a Madrid. Dirigí un bufet d’enorme reconeixement, com ja en gaudia el seu pare Francesc Orfila Caules, i, més enrere, el seu mític besavi Nicolau Orfila Guàrdia, ‘es Deuet’. Per açò mateix, gaudí d’una gran celebritat a Maó, on l’havien portat a la vida el 9 d’octubre de 1853. Fou, a bastament, el líder de referència del partit monàrquic i dels conservadors del darrer terç del XIX i primer decenni del XX.

Havia resseguit la cursa habitual: regidor, alcalde de reial ordre, diputat provincial i, com a principal rúbrica, diputat a Corts. Una primera afecció liberal de joventut, evolucionà de seguida en favor del conservadorisme més aquilotat.

La tingué fàcil, prou fàcil, l’obtenció de l’acta nacional. En la crida electoral del 12 d’abril de 1896, només els monàrquics de dreta conservadora van presentar-hi candidat, per mor del «retraïment» (segons la paraula de l’època) dels republicans, els liberals dinàstics i els demòcrates menorquins. Sense debat ni opositors ni lluita electoral les urnes li foren rotundament favorables: 5.484 vots, sobre una participació de 5.518 electors amb dret a sufragi.

El diari progressista «El Liberal», per comptes de redactar una crònica informativa, es limità a comentar el còmput assolit a Maó, malgrat que els resultats no havien convidat a llançar coets ni alegries cronístiques al firmament polític on els progressistes solien imposar-se. En canvi, el rival «El Bien Público», a banda de glossar voluptuosament el número de vots com mai abans cap candidat no havia rebut en unes eleccions generals a Menorca, buscà la mofa en la persona de Miquel Alenyar i Ginard. Es tractava d’un advocat i notari mallorquí prou influent, vicecònsol de l’Argentina, establert a Maó des de 1897, però mort prematurament a quaranta anys el 17 de juny de 1901, casat amb Isabel Ribas Sampol. Aquest insensat candidat electoral va rebre un vot solitari, perdut, talment com una bala rebotada en una taverna del Far West. «Nos dicen que D. Miguel Aleñar [...] obtuvo en la elección de ayer ¡¡un voto!! Para quien ha trabajado y se ha afanado tanto y tantos días es, por cierto, bien poco resultado haber convencido a un solo elector; a no ser que el señor Aleñar se votara a sí mismo, y, en tal caso, resultaría que no ha convencido a nadie. El buen señor dijo que haría un candidato, aunque fuese de un ‘blé’, o mecha, y efectivamente… la mecha le ha resultado cortita: ¡de un solo voto!» [13-4-1896, 6.862].

Produït l’òbit el 24 d’agost de 1912, el ressò periodístic va fluctuar entre la indiferència constreta dels progressistes i l’encens de les dretes. Així, les necrològiques foren despatxades amb dues ratlles pels amics del diari «El Liberal». I, a l’inrevés, es veié exalçat en una crònica funerària, esbombada i precisa, a les pàgines del conservador «El Bien Público». «Presidía la cruz parroquial de primera clase de Santa María —relatava aquest diari—, de la que era feligrés», per com feia el domicili a la plaça de la Constitució 14. «El severo ataúd en el cual se veía el birrete, distintivo de la licenciatura en Derecho y el clásico libro de leyes, era llevado por aparceros, y a cada lado, lo iluminaban grandes hachones, que igualmente eran llevados por otros tantos colonos. […]».

No cal dir, açò ben entès, que les representacions de condol foren extensíssimes: del món jurídic, dels comitès conservadors d’arreu dels pobles de Menorca, de la gent benestant, de la premsa catòlica, etcètera. «A pesar de celebrarse en dicho día la fiesta de San Bartolomé, patrón de Ferrerías, vinieron dos concejales y el secretario de aquel Ayuntamiento, además de numerosos amigos» [26-8-1912, 11.788].

Tenia just 58 anys. Però la persistent malaltia que l’empaitava d’antic, precipità la mort en aquell matí d’agost, en irrompre la diada de Sant Bartomeu.

A les sis de la tarda, el cadàver ja havia estat lliurat a la fosca de la fosa. Per sempre més. Durant algunes setmanes, li cantaren abundants misses exequials, amb lloances i tenebrisme. Però del diputat, de l’home que portà la veu política de Menorca al Congrés, mai més ningú no l’exoneraria de la trituració dels cucs.

Acumulats bastant més de cent anys de la mort ençà, la memòria de Joan Orfila roman enterrada amb ell en una tomba del cementeri de Maó. Pels segles del segles, en un símptoma comú que pesa sobre la generalitat dels diputats i senadors que en aquesta illa nostra han estat i són.