Saber que la història de la premsa menorquina ha travessat, d’ençà del Sexenni Revolucionari (1868), dos grans períodes —l’ideològic i el d’empresa—, és esmentar una petita obvietat, potser massa genèrica però clarificadora. Més o manco, la divisió és de coneixença comuna.
Aquesta teoria general —una noció simplíssima de la historiografia periodística més bàsica—, també es compleix per a l’Illa.
En canvi, que hagi existit una «premsa per a la caritat», una mena de premsa d’auxili social, suposa alguna cosa ben peculiar que mereix que ens hi aturem uns minuts. La qüestió sobre la qual faig esment rau en la següent formulació: la premsa obrera té, a la Menorca de finals del XIX, un antecedent immediat i curiós, d’una originalitat indiscutible, en la «premsa del pa».
¿A quin concepte concret ens referim amb aquesta inhabitual expressió de ‘premsa de pa’? De bon principi, neix d’una descripció exacte i literal. És aquella mena de premsa que serveix —no sols per informar i opinar—, sinó per fer front a la urgència d’elaborar pa —el comestible bíblic que per si sol simbolitza l’aliment inexcusable capaç de garantir una esma de vida als éssers humans que pateixen fam.
Ara no podria considerar-vos-ho amb cura d’investigador ni amb mètode necessari. Però tal volta «El Porvenir del Obrero» representi el primer periòdic obrerista de l’hemerografia illenca. Va ser fundat l’1 de setembre de 1898 com a òrgan d’expressió de la societat cooperativa homònima que s’havia establert a la ciutat de Maó amb data de l’1 de gener del mateix any. La història d’aquesta capçalera és complexa, entre d’altres raons, perquè no sempre mantingué una unitat d’orientacions o de motivacions periodístiques, per bé que l’obrerisme —amb una profunditat o altra— en resulta ser un tret constant al llarg de tots els períodes.
A grans traços, cal dir que «El Porvenir...» coneixerà almanco tres èpoques ben delimitades. Fins al número quinze, amb una periodicitat mensual, serà un periòdic cooperativista, purament. La redacció ocuparà una casa del carrer de la Reina i el dirigirà Bartomeu Briones Mesa, líder local del moviment republicà de Maó. A la segona etapa, que arrencarà l’octubre de 1899 sota la direcció de Joan Mir i Mir, es transformarà en setmanal i es proclamarà portaveu de l’Agrupació Germinal de la ciutat, ideològicament connectat amb el moviment germinal espanyol. No fou capaç, però, de mantenir una periodicitat estable, fins al 31 de maig de 1900. Assolirà aleshores una identitat obrerista pura i precisa. Defensarà la justícia, la ciència, el progrés, el federalisme i el socialisme: una veritable proclama de pensament social i de política en sentit estricte com no ho havien manifestat abans ni ell ni cap altre paper periodístic menorquí anterior. Tot plegat, aspirarà a la defensa de l’obrerisme i a fer costat —actiu i infatigable— a les lluites obreres des de posicions ideològiques i de lluita de classes, en lloc de fer-ho amb mentalitat caritativa.
La publicació no pogué superar les irregularitats d’edició. El 25 de juliol de 1900 se’n feu càrrec el socialista Lluc Pons Castell, amb dues etapes d’interrupció, fins que de nou el dirigí Mir i Mir a partir del 27 de maig de 1904, amb la institució d’una segona època. Duraria fins al 7 d’octubre de 1915.
Serà en aquests moments que «El Porvenir...» acomplirà totes les condicions doctrinals com a premsa obrera, adscrita a la ideologia anarquista més purament i combativa.
Idò bé, estructurat el marc cronològic del periòdic que admet el títol de primera capçalera obrerista a casa nostra, gireu els ulls amb mi sobre les arrels immediates que tingué «El Porvenir...». És alguna cosa sorprenent i entranyable —humanament, vull dir. Foren unes arrels d’una solidaritat corprenedora i benefactora, perquè la finalitat era aconseguir diners amb què finançar la cocció de pa per als pobres: alguna cosa semblant a la caritat taumatúrgica descrita a la Bíblia de la multiplicació dels pans i els peixos.
En el nostre panorama hemerogràfic trobam dos noms principals, diríem, d’una pretesa «premsa panificadora». Tots dos van ser editats a Ciutadella. El primer es deia «El Pueblo» (1896-1897) i l’altre, «El Hijo del Pueblo» (1897-1898), que conegué una circulació durant el temps àlgid de la crisi de Cuba fins a l’emancipació sobirana de la colònia. Un i altre foren la continuació del mateix ideari periodístic, defensors dels interessos de la classe obrera llavors en expansió laboral. Tots dos s’instal·laren en el carrer de Sant Pere Alcántara, 7. Anys més tard, a partir del 6 de maig de 1899, donaria vida a un periòdic més bé polític (vull dir no tan obrerista ni cooperativista), de tendència republicana i liberal.
Un i altre van tenir periodicitat setmanal, i entre tots dos cal entendre que sempre hi va haver plena continuïtat editora i editorial, malgrat el canvi de nom. Fins i tot, les dues capçaleres van estar regides periodísticament pel mateix director, en la persona de Joan Torres Petrus.
Tenc recollit de l’erudició de Josep Portella, que ja depassa el milenar de biografies breus publicades d’aquí i d’allà (a les xarxes i a «El Iris»), que Torres havia nascut a Barcelona devers 1854, aviat dedicat laboralment a la tenidoria de llibres en el taller de sabates de Pere Cortès Moll de Ciutadella.
De pensament maçó, atiat pel foment cultural a través de la presidència del Cercle Artístic, esdevindrà un motor inesgotable en favor del mutualisme i cooperatives, com ara La Obrera. Amic d’infantesa d’Antoni Cursach i Truyol, mestre impressor i també periodista que acabaria emigrat a l’Uruguai i Buenos Aires, ha deixat escrites aquestes eloqüents pinzellades, després d’acceptar-li la corresponsalia ciutadellenca per a la revista «El Menorquín» que publicava a Buenos Aires: Joan Torres era «una de les personas, que, a la sombra luminosa del profesor de profesores, Juan Benejam, más han contribuido a extirpar el analfabetismo entre los menestrales de la antigua capital menorquina, lo que significa decir que su designación [como corresponsal] será grata para nuestros conterráneos, en especial entre los ciudadelanos de Córdoba, que sienten por Torres singular predilección» [abril 1920, 10].
Tot aquest parament bàsic, talment com un substrat incommovible, el feu entrar en el periodisme local. A banda de les publicacions periòdiques ja citades, també treballarà en l’eixida d’«El Demócrata», com a plataforma de vindicació del republicanisme i d’un incipient obrerisme. Del seu pas per les institucions polítiques ciutadellenques potser no hi experimentà prou satisfacció, per més que el desembre de 1934 fou guardonat amb la condecoració de Cavaller de l’Orde de la República Espanyola per la seva labor municipal. De Ciutadella a Maó, s’havia format una brama extraordinària com a «veterano e infatigable luchador republicano», segons els mots que li adjudicava el diari maonès «La Voz de Menorca». Morí traspassada l’edat raríssima de 93 anys, l’11 de maig de 1947, havent arrelat una família ciutadellenca gràcies al matrimoni amb Josefa Faner Pomar.
Crisi del calçat
Bé: l’aparició d’aquesta tipologia de premsa fou motivada per la crisi laboral aguda i desoladora que experimentà Menorca —amb crepitar de dents en moltes llars— durant les fases febrils i postremes de les guerres d’independència de Cuba i Filipines. Foren, per tant, conseqüències directes del desastre colonial, amb tots els patiments de supervivència espantosa.
La situació dels treballadors era tan desesperada i la misèria tan i tan paorosa, que un grup de ciutadellencs sensibilitzats havien concebut l’edició d’un setmanari com a fórmula per obtenir uns guanys amb els quals pagar l’elaboració de pa per als famèlics de la ciutat, que eren nombrosos. Alhora, s’asseguren la possibilitat de poder esbombar davant l’opinió pública el gravíssim problema social que pretenien denunciar.
Del 3 de maig de 1896 al 25 d’abril de 1897 (el període de circulació d’«El Pueblo», gairebé dotze mesos, cinquanta-dos números) es feu un repartiment total de 2.391 peces de pa, d’un pes de sis lliures cada una, amb una mitjana mensual de devers 250 pans. Una distribució excepcional es va fer la diada de Nadal de 1897, en què se’n donaren 285. Els comptes de tota l’operació panificadora apujaren a 783’72 pessetes. Fet i fet, la meitat de totes les despeses provocades per l’empresa d’escriure, imprimir i repartir el setmanari durant l’any d’edició, cosa que valgué 1.530’52 pessetes de cost general. A més, els editors feren socors en metàl·lic per valor de 144’48 pessetes per atendre els casos més extrems i esfereïdors de pobresa física.
L’agost de 1897, quatre mesos després de tancar «El Pueblo», Joan Torres reeixí de nou l’aventura, tot editant «El Hijo del Pueblo» —una mena de parió del primer experiment. «Ha llegado otra vez el obligado momento de hacer repercutir la voz del infortunado obrero, y a este fin venimos a llamar la atención de todo el mundo». Així ho deia el setmanari en el número inaugural. «Nuestro objetivo se reduce a poner de manifiesto la crítica situación que vuelve a atravesar este infortunado pueblo [...] Por tal motivo, nosotros venimos a hacernos eco de la miseria de los pobres, de la humildad de los pequeños, de las privaciones de los hambrientos y de la desnudez de los miserables».
Una i altra capçaleres van actuar sempre incentivades per la convicció que els redactors eren, principalment, obrers, amb el deure de publicar-hi tota la torrentada d’idees i d’idearis, encara que «si no todos podemos escribir, todos sabemos llevar ideas». I també açò altre prou eloqüent: «lo que nosotros aconsejaremos y procuraremos es la organización de la clase obrera, porque la desgracia nos hace a todos hermanos, y todos a una tenemos necesidad de pedir pan y trabajo».
Ja ho veieu: Menorca acabava d’incorporar la seva no gaire extensa tradició periodística (iniciada el 1811) una branca copiosíssima anomenada «premsa obrerista». O en termes encara més esfereïdors: «premsa del pa».
Talment com ho havia practicat el seu antecessor, «El Hijo del Pueblo» organitzarà subscripcions públiques per subvenir les mancances lacerants dels parats i els indigents de Ciutadella. I també com «El Pueblo», defugirà els pronunciaments netament ideològics, o la vertebració doctrinal obrera.
L’obrerisme, per tant, d’aquestes capçaleres es mantindrà voluntàriament en el terreny assistencial d’urgència: denunciaren l’estat dels obrers i, com a única reacció, organitzaren subscripcions i col·lectes. Açò és: panificacions caritatives. No feien, però, manifestacions doctrinals ni defensa explícita d’una o altra ideologia obrerista emancipadora. En una paraula: encara no voldran —no ho pretenien— constituir-se en mitjà d’opinió i informació obrerista.
El rebuig editorial a una qualsevol adscripció politico-ideològica havia estat remarcat palesament a les planes d’«El Pueblo» (8 de novembre de 1896), després d’una polèmica amb el bisetmanari «El Noticiero», que l’acusava de ser un paper socialista. El periòdic catòlic deia que la línia de pensament d’«El Pueblo» era mereixedora dels anatemes que el Papa Lleó XIII havia publicat contra la doctrina socialista. En resposta, els redactors del setmanari obrerista replicaren així: «Lo que alaba ‘El Pueblo’ cuando alaba el socialismo debe deducirse de su historia, del conjunto de números publicados, y ciertamente que no se verá en ninguna parte que ‘El Pueblo’ haya predicado el reparto de bienes, ni la destrucción de la propiedad. Luego no pueden aplicársele las palabras de León XIII. ‘El Pueblo’ solo desea el mejoramiento de la clase obrera, y como medio indispensable, la asociación de los mismos obreros».
La tremenda ingenuïtat d’una tal postura és creure que la lluita en favor dels pobres i dels obrers —en aquelles circumstàncies històriques, s’entén—, podia fer-se des de dins del propi sistema econòmic i polític d’aleshores. Ben prest, altres pensadors de casa nostra (un Joan Mir i Mir, posaré per cas com a exemple més emblemàtic) s’adonarien que l’obrerisme no era pas una missió caritativa —panificadora, literalment—, sinó, més aviat, quelcom de revolucionari, més o menys, tot posant el conjunt del sistema sota una crítica i ferrenya sospita.
Calia combatre’l ideològicament, no pas en el forn de coure pa ni en els molins fariners de batre’n la flor de la farina, sinó en les platines de la premsa, desplegant una tipografia de denuncia i de combat.