Record centenari de l’artista Paco Moya Juli

En aquest any que encara corre, un alaiorenc d’adopció hauria celebrat el seu centenari. Tanmateix, nosaltres, la generació hereva del seu temps, ho farem ara i aquí amb la benvolença dels qui em voldran llegir.

Es tracta de Francisco Moya Juli, francament conegut per «en Paco Moya». Fou un versàtil i estimat artista que va deixar empremtes indelebles en el camp de la pintura i la decoració i, a la vegada, en el camp de la música com a instrumentista de bandes. També traçà una bona trajectòria com a escenògraf i com a mestre d’escola.

Amb el nom de Paco en les relacions privades i públiques, Moya havia nascut a la ciutat murciana de Cieza, a la comarca de la Vega Alta del Segura, dedicada amb gran fama als conreus de regadiu. Hi són d’anomenada internacional els seus aromàtics préssecs, que històricament s’han exportat per tota la geografia europea.

Ell havia vingut al món l’1 d’octubre de 1925. Amb dos germans (Josep i Carme), prengué els primers contactes amb Menorca a través dels comentaris que li feia aquest Josep durant l’etapa en què hagué de complir el servei militar. L’havien destinat a la posició d’artilleria de costa de Llucalari, sobre els penyals del lloc de Sant Llorenç de l’heretat dels Squella.

El pare havia mantingut una representació de caramels i altres llaminadures per al deler de la golafreria infantil —i dels adults, no cal negar-ho—, mentre que la mare s’ocupava dels deures domèstics. Procedia ella de la vila de Gràcia, de Barcelona. En un moment determinat, la família hagué d’aixecar la llar, just quan Paco tenia cinc anyets complits. Abandonada per sempre més la terra natal, s’instal·laren a la capital de València, on ell rebé escolarització primària i els primers contactes amb els oficis de pintura, música i la creació de monuments fallers, també dits «cadafals fallers» en la vella expressió popular.

La Guerra Civil, com en tants de casos tristos i esquinçats, obrí nafres amargues, a banda de les penúries materials per mirar de subsistir. A dotze anys, la família experimentà la mort del pare i, un poc més tard, la de la mare. Fou per devers l’any 1943, amb a penes 18 anys, que es trobà sense cap protecció dels progenitors. Aleshores, Paco va començar a rebre notícies sobre Menorca i sobre la vila d’Alaior. Les enviava regularment per carta el germà major.

En la correspondència relatava l’experiència positiva sobre l’illa, fins al punt que li feu saber que havia decidit d’instal·lar-s’hi. De bon principi, Josep va treballar com a ajudant de comptable a les oficines del taller de frontisses de Can Jaume Reurer Piris, aleshores instal·lat en el carrer de Maó. En aquelles envistes, el poble havia reactivat el procés de la primera industrialització iniciat en els anys vint, per bé que l’economia, de moment, no encertava encara a desentumir-se de les conseqüències d’una guerra que ho havia destrossat tot fins a la devastació —moral i material. Tanmateix, les demandes de mà d’obra anaven desplegant-se a esplet per als joves, fins i tot sense requerir especialitzacions laborals.

Aviat, Paco i Carme optaren per seguir les passes de Josep. El primer enllaç ferm amb la vila per part del germà nouvingut hagué de ser el matrimonial, en casar-se amb Anna Allès Seguí, la filla de la comare del poble, tot i que la parella, a la llarga, passaria a residir a València, tan lligada a les arrels dels Moya. També na Carme acabaria instal·lada fora de l’Illa, a la ciutat de Barcelona.

Menorca, idò, de bon principi, va captivar tota la saga, confirmant-se els bons auguris que Josep els havia enviat a dir.

Ja a Menorca, Paco va buscar alguna ocupació laboral. Primerament, va trobar feina de tallador a la fàbrica de Cas Silverios (Calçats Juanico), on va servir ben bé divuit anys, fent part d’una plantilla que arribaria a situar-se per devers els 150 treballadors i una específica fama d’alta qualitat artesanal.

Després, visqué una segona etapa laboral com a ajudant a la fusteria de Francesc Timoner, popularment coneguda de can Paco Campana. Finalment, va considerar que havia arribat l’hora d’armar-se per compte pròpia, dedicat a l’especialitat de la pintura i el tractament artístic de la fusta. No volia ser un simple menestral a l’ús: aspirava a treballs creatius i de disseny, en els quals hauria d’incloure la pintura. La jeia artística que portava dins, de seguida li afloraria, perquè ell pervenia d’una formació escolar valenciana que l’havia posat en contacte amb la pintura, el dibuix i la música instrumental. Les arts plàstiques creatives eren la seva innata vocació des que li havia brollat el seny adult.

Com que ja en l’etapa de l’educació primària havia donat prou mostres d’una força creativa, de seguida va contactar amb els ambients culturals d’Alaior relacionats amb la pintura artística, la música i, fins i tot, el de les arts escèniques. Veiem-ho a passes.

Ja en els anys de la fàbrica de sabates, Paco havia començat a alternar l’ofici del calçat amb petits encàrrecs de pintura decorativa, fins que va aconseguir de ser contractat com a mestre de dibuix. En horari de fosquet, va regentar l’escola municipal d’arts plàstiques, particularment centrada en l’ensenyament del dibuix i de la pintura per a les primeres edats. Entretant, va conèixer una joveneta ben agradosa, l’alaiorenca Catalina Saura Llambies. La parella va contreure matrimoni el 1956, la unió de la qual donà a llum tres fills: Paco, Llorenç i Carme, que avui continuen la nissaga alaiorenca.
L’escola de dibuix d’aquella heroica època era situada a la planta baixa de la casa consistorial, al fons del vestíbul, a l’esquerra, actualment ocupat per oficines que han substituït l’intent d’habilitar-hi una sala d’exposicions artístiques que ha estat absolutament inadequada i efímera.

Ràpidament, els seus serveis van ser requerits per la indústria i el comerç d’Alaior. Qualsevol que necessités un cartell, un anunci comercial o una retolació per assenyalar el seu negoci, ho concertava amb Paco Moya. Un dels primers i més constants clients d’aquells anys quaranta i ulteriors fou Fernando Sintes Pons, mestre fundador de La Menorquina de gelats i pastisseria.

La bona anomenada personal de l’artista portà l’industrial gelater a fer-li els primers encàrrecs. Les cartelleres, grafismes, anagrames, retolacions i panells foren de seguida contractats a la figura indiscutible de Moya.

A ell, a la seva traça veloç i creadora, es va deure l’icònic dibuix d’un al·lotet en el moment de disposar-se a fer la degustació d’un tall de gelat, i que va ser utilitzat per decorar els camions de repartiment, o també els cartells de preus i les insercions publicitàries a la premsa escrita.

Empresarialment, aquella innocent imatge del jove pintat en l’instant d’assaborir una peça de gelat entre dues neules va ser batejat amb el nom de «Pinotxo». Anys i anys Pinotxo va presidir els plafons de les ofertes de gelat que produïa l’obrador de Fernando Sintes en aquell local, encara arcaic, del carrer des Ramal.

En efecte, dels pinzells de Moya van sorgir la tipografia de la marca i les cartelleres dibuixades amb les múltiples especialitats que van ser elaborades a les dècades dels cinquanta, seixanta i setanta. Fins i tot quan la planta productora va ser traslladada a Palau de Plegamans a partir de l’any 1988, Moya va haver de fer constants viatges a Barcelona, requerit per dur a terme la decoració dels vehicles de repartiment i d’altres encàrrecs similars. Així ho recorden els fills, que encara conserven el testimoniatge artístic de tres d’aquells llegendaris cartells publicitaris. Ara com ara, són peces úniques que ni tan sols l’actual empresa propietària de la marca en guarda cap, ni tampoc peces similars d’època. Moya utilitzava pintura a l’oli —després, acrílica—, i les executava a mà alçada, incloent la cal·ligrafia amb el nom del gelat en qüestió, amb els preus corresponents de cadascun.

Com cal suposar, aleshores no es recorria als còmodes dissenys per ordinador que supleixen les mancances i les habilitats dels «artistes a pols». Tampoc es donava l’opció de recórrer als vinils autoadhesius. No, aquests mètodes mecànics que substitueixen la capacitat humana, llavors no podien ser invocats. Ben al contrari: les retolacions i il·lustracions s’executaven amb pintura fresca i pinzells a mà alçada. Passaven de la inspiració concebuda dins del cap de l’artista al paper de dibuixar a través dels ulls i els dits experimentats d’un bon creador. Eren, per tant, artistes que s’arriscaven als malabarismes sense xerxa.

Altres vegades, la bona traça de Juli Moya per a la pintura i el dibuix va ser aplicada en determinades decoracions pastisseres. Als anys seixanta, per exemple, la fàbrica de Fernando Sintes es va valer dels pinzells de l’artista per rematar les elaboracions especials amb grafismes i cal·ligrafies ad hoc a base de sucres de colors. Van ser molts els aniversaris particulars que, al marge de la monumentalitat del pastís encarregat, Moya executava escenes, lemes o detalls gràfics que requerien una perícia major al simple decorat a base de ratlles o volutes sobre els pastissos mitjançant la simple utilització d’una màniga pastissera.

Aquest va ser el cas de la visita d’estat que Francisco Franco va realitzar a l’illa de Menorca el maig de 1960. En el dinar oficial, es van servir uns monumentals pastissos de congret i cremes que exhibien els escuts del règim i altres simbologies acèrrimes de l’època. Però, és clar, l’obra pictòrica de Moya va acabar mastegada entre les barres dels comandaments franquistes.

Cal precisar, d’altra banda, que Pinotxo no va ser el primer símbol gràfic de La Menorquina com a marca comercial. Vagi per dit que, actualment, ho hauríem d’anomenar «isotip», és a dir, aquell disseny que identifica una marca sense anar acompanyat de text de cap mena. Si al dibuix afegíssim les paraules «La Menorquina», estaríem en presència d’un «imagotip».

Més tost, la condició de primeríssim logotip de la fàbrica de gelats ha de ser atribuïda a un disseny que van elaborar els germans Pedro i Gabriel Pons Florit per a Fernando Sintes, tots dos d’Alaior. Regentaven un taller de pintura per a automòbils, encara avui obert al públic en una cinquena generació sota el nom de Cas Biels.

A petició de l’empresari, tots dos germans van elaborar les plantilles bàsiques. Consistien en un dibuix a tiralínies del contorn de l’illa de Menorca, sobre el qual apareixia una pageseta asseguda en un tamboret mentre munyia una vaca. De vegades, Fernando Sintes comentava, en to rialler, que la persona que efectuava la munyida estava inspirada en la seva esposa, María Carreras Ameller.

Aquesta va ser la primera imatge de La Menorquina —caldrà remarcar-ho—, per passar després a la figura de Pinotxo, el fillet esglaiat que menjava un tall de gelat. Els uns i els altres (un mapa de l’illa amb una madona i l’al·lotet a punt d’assaborir una porció gelada) es van reproduir massivament als cartells, quioscos, anuncis de premsa, camionetes de repartiment i al cartonatge de l’empresa. Avui, però, han desaparegut totes dues imatges, a canvi de persistir en l’ús de la identitat corporativa a base de la coneguda cal·ligrafia del nom. No està documentat, però sembla creïble que aquesta darrera cal·ligrafia hagués estat creada per Paco Moya.

La música al cor

L’altra gran amor del personatge fou la música, que amb tanta intensitat acostuma a circular per la sang valenciana. Ell dominava el tambor, i amb aquest instrument empunyat va formar part de les bandes municipals d’Alaior i de Maó, en aquest darrer cas sota la direcció del mestre Enric Guasteví Ibáñez. Probablement, seguint l’exemple d’aquest referent musical que tant va estimar, Paco Moya va integrar-se a l’orquestrina Iris, similar a aquelles altres formacions de música lleugera que havia animat Guasteví a Maó, entre d’altres «Orquesta Cluma» i «Grupo Eolo». L’instrument assignat a Moya en aquestes agrupacions modernes, no cal dir-ho, va ser la bateria, que ell feia tremolar amb energia i molt de ritme coral.

També per iniciativa seva, devers l’any 1971, es va constituir a Alaior una banda infantil de tambors i trompetes, segons que ens ha recordat Bienvenido Perea, que li ha dedicat un documentat record a la revista «s’Ull de Sol». La formació «sortia a fer les cercaviles de les festes i celebracions habituals, com ara la desfilada dels Reis i de Sant Llorenç. Els primers assajos es feien al local del ‘tercio’ del carrer de Baixamar, i abans de comprar els tambors empraven llaunes de cola de la fàbrica de sabates de Cas Borrassos» [febrer, 2024, 60-61].

El món escènic el tingué seduït en altres moments biogràfics. No només pintava els decorats quan calia, sinó que li agradava actuar com a actor. Durant uns anys fou col·laborador del grup de teatre de la cooperativa de San Crispín; i va intervenir freqüentment en les representacions nadalenques del grup de La Salle. A més, fou l’artífex de les carrosses de Sant Llorenç, primerament, formant una comissió de treball i, després, l’execució de cada element. Les primeres van ser de caràcter patrocinat per empreses i firmes comercials, la qual cosa dugué a ocupar-se en particular de les carrosses de La Menorquina.

Finalment, la València coral que portava al moll de l’os el va animar a constituir un grup faller. En els anys 1973-74, uns valencians establerts pels volts de Maó i Alaior «van plantar i cremar falles a l’Esplanada de Maó per la festivitat de Sant Josep. El segon any —evoca Perea— hi va haver certa crítica per part del diari [el «Menorca», no cal dir-ho] i la censura. Francisco, que n’era un dels creadors, va haver d’improvisar uns rombes per tapar els pits [...] d’una sueca en ‘topless’. Era un altre temps».