Xec Sintes Pons Sant Lluís (1942) Fill de Guillermo Sintes i Margarita Pons és el sisè de vuit germans. Casat amb na Pràxedes Tudurí, tenen un fill i una filla: Guillermo i Margarita; nets/es, Arion, Nayra, Júlia i Pau.
Com recordes la teva infantesa?
—Vaig anar a escola fins als 12 anys en què vaig començar a fer feina al camp. Era un lloc molt familiar, feia feina de dilluns a dissabte migdia, quan partia cap a ca meva... Mon pare m´esperava per anar a una caseta que tenia a cala Torret, per sortir amb la barca a calar palangres o pescar calamars. Dormíem a la caseta per l’endemà de bon matí anar a treure els palangres i deixar-los preparats per a la pròxima setmana. Als 14 anys vaig canviar de feina.
En què va consistir el canvi?
—Vaig fer feina durant dos anys a l'empresa d’Antoni Seguí de Sant Lluís, especialitzada en Obra Pública. Passats aquests dos anys torn anar a fer feina al camp (Biniparratx) fins als 18 anys que vaig anar a fer el servei militar.
Després del servei militar tornes al camp?
—No, vaig anar a fer feina amb una empresa de Manresa que es deia «Conesa». La primera feina va ser, ajudar a marcar la carretera que arribaria, de Sant Lluís fins a s’Algar, com també els carrers de la urbanització. Amb la mateixa empresa, vàrem fer la carretera que va des del restaurant s’Arada fins a la urbanització Binissafúller Roters, i també els carrers.
Tens alguna anècdota d'aquell temps?
—I de les que no s'obliden. Un dia quan anava cap a ca meva acabada la feina amb la moto, vaig tenir un greu accident al revolt de l’antiga botiga de s’Ullastrar. Una moto que venia en sentit contrari em va envestir. Vaig tenir una fractura de crani, i vaig estar inconscient durant vuit dies. Moment en què els metges varen dir que no sobreviuria, i que em duguessin a ca meva. Era una casa que teníem a sa costa Deià. Allà ja ho tenien tot preparat per esperar el meu desenllaç. Era el dia del Corpus Christi i la processó que anava pels carrers, quan va ser davant casa meva es van aturar i varen resar per la meva ànima. Era just el moment en què m’havien de traslladar de l’hospital a casa. Moment en què una infermera li va dir al doctor que m’havia notat una pulsació. Varen aturar el trasllat, veient que era viu, vaig estar més d'un any de baixa. Una volta recuperat, vaig reprendre la feina.
Anècdota per ser celebrada. I tornes a la mateixa empresa?
—Sí, aquesta vegada el tornall era a l’Arenal d’en Castell. Era un terreny amb molts desnivells, teníem una pisonadora (aplanadora) que conduïa un aragonès. Un dia vàrem veure com l’aragonès saltava de la pisonadora i com la màquina donava voltes de campana cap un terraplè. En aquells temps no hi havia camions grua, per açò a força d’homes fent palanca amb taulons l’havíem de posar dreta. Al primer intent va fer balançada, donà voltes cap a l’altre costat havent de començar de bell nou, fins que ho aconseguírem. Passat un temps vaig començar a fer feina pel meu compte.
Vares continuar amb la mateixa línia de feina?
—Vaig optar per la construcció, començant amb uns quants empleats. Les primeres feines per compte meu van ser, construir un xalet i dos apartaments a Cala en Porter. Mentrestant combinava la construcció fent paret seca. També em vaig dedicar a fer net pous i qualcun de nou.
Els pous es feien net?
—Sí, de tant en tant, però n’hi va haver un de molt curiós. Una sínia davant el centre de salut Dalt Sant Joan, de la qual hi vaig treure 4 metres cúbics d’arena blanca, que semblava de la mar. Mentre feia net continuava sortint arena, raó per la qual es va optar per tapar-lo amb una llosa de formigó, ja que l’arena embussava la bomba i no feien per avaries. Pou nou, vaig tenir l’experiència de fer-ne un, convidat per un amic que sabia que jo disposava de llicència per explotar barrobins.
I a on féreu aquell pou?
—Al terme des Mercadal tot fet a mà, només amb l'ajuda de barrobins, que consistia a posar cartutxos de pólvora dins forats fets amb barrines i a mà, que explotaven a través d’una metxa que rebentava la pedra i facilitava la feina.
Per fer aquell pou vàrem tardar 41 dies que va ser quan va rebentar la vena d’aigua. Un pou que té 27 metres de fondària i 1,10 de diàmetre. Mentrestant, em fan una altra oferta de feina
Una altra feina! I en què consistia?
—M’oferien anar a fer feina a l’aeroport que duia un any operatiu. L’oferta era molt bona, però jo tenia la meva empresa. Operaris i feina que no em faltava, i m’ho volia pensar... però només una setmana per decidir... i vaig optar pel canvi. Vaig traspassar operaris i feina a un amic i jo vaig agafar l’oferta de l’aeroport.
Com t’estrenes amb la nova feina?
—Idò començant de baix. El juliol de 1971 fent de peó, el desembre del mateix any em pujaven a oficial de 3a i el gener de 1973 em donaren el càrrec de capatàs. El 1989 m’hi afegeixen un altre càrrec; encarregat de neteja i més envant conserge major. Més endavant em passaren a cap de la Unitat de Control d’Instal·lacions, Seguretat, Operacions i Tràfic de l’Aeroport de Menorca. Hi vaig fer feina 32 anys, fins que el 2003 amb 61 em varen jubilar.
Una trajectòria laboral intensa. Tenies temps per les teves aficions?
—Sí, a més de la feina l’altra part més important de la meva vida han estat les meves aficions. He practicat esport com ara atletisme, pesca amb barca, amb rall, calar llences i caçar tords a coll.
I ara jubilat?
—Vaig a caminar amb la meva dona, dos dies a la setmana vaig a córrer per continuar en forma, perquè sempre he cregut que l’esport és molt important per a la salut.
Com veus el món actual?
—En aquest moment molt mal de definir, tot està molt complicat, inseguretat, guerres a l’exterior, a Espanya políticament es governa de qualsevol manera. Pens que han oblidat de com es vivia als anys 40 i 50.