«Per fer una pel·lícula has de tenir un desig molt fort de compartir-la amb el món». De fet, «costa tant fer-les que el fet que existeixin és un miracle». Aquestes dues frases de la directora i guionista cinematogràfica Ariadna Fortuny Cardona (Alaior, 1998), bé que poden sintetitzar el difícil que és moure’s en l’apassionant món del cinema, un univers complex en el qual és complicat fer-se un lloc i poder tirar projectes endavant.
La cineasta menorquina ha explicat la seva experiència com a directora i guionista, així com els processos creatius que intervenen en les produccions cinematogràfiques. Ho ha fet en la darrera tertúlia de l’Ateneu de Maó, on ha fet un recorregut per la seva trajectòria i ha confessat què la va captivar tant com per a voler-se dedicar a la creació d’històries a través de la càmera.
Trajectòria
Fortuny és graduada en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra. Actualment viu a Nova York, on realitza un màster a la Columbia University gràcies a una beca de la Fundació La Caixa. Amb només 27 anys ha coescrit i codirigit «Un sol radiant» (2023), el seu primer llargmetratge, que va estar nominat als Premis Gaudí com a millor direcció novell, i també als Feroz.
El juliol de 2024 va rodar a Menorca el curtmetratge «Santa Eulàlia» i recentment ha finalitzat el seu primer curt escrit i dirigit a Nova York, «Echo». En aquests moments està immersa en la postproducció d’un altre film breu, «Feverish», que esdevé el seu projecte de final de màster i ja té en marxa «Contes de seda», que té previst gravar també a Menorca el proper estiu.
Reconeix l’alaiorenca que l’escriptura i explicar històries l’ha apassionat des de petita, però fer-ho a través del cinema li semblava impossible, per referents com «Pirates del Carib» o «Harry Potter», «inabastables» per a una jove com ella. Tot canvià quan cursà Comunicació Audiovisual i descobrí figures com Carla Simón o Carlos Marqués-Marcet, que feien pel·lícules «rodades en català, molt properes i molt íntimes».
Fortuny participà en tallers impartits pels dos directors i el 2019 ja feia el seu primer projecte, «Els esvaïts», on s’endinsà en el paper de directora i comprovà el difícil que és ser el «director d’orquestra» en un rodatge, amb tantes qüestions a tenir en compte.
«Un sol radiant» va ser el treball de final de grau, que es feu realitat després de la pandèmia i li obrí les portes de Nova York. Una ciutat a la qual li va costar adaptar-se, però on ha anat creixent i experimentant com a realitzadora.
«Tota pel·lícula comença amb una llavor», que pot ser «un poema, el vers d’una cançó, una vivència personal que t’ha afectat, una imatge, una intuïció, i has de tenir un desig molt fort de compartir-ho amb el món i de passar-hi molta estona» per fer-la realitat. Perquè «amb un llargmetratge t’hi pots passar cinc o sis anys i no et pots avorrir, has d’estar enamorada del projecte». Per açò, recordant les paraules d’un professor seu, Fortuny coincideix que «totes les pel·lícules s’han de respectar, encara que et semblin dolentes, perquè costa tant de fer-les que, el fet que existeixin, ja és un miracle».
En un futur no molt llunyà, Ariadna Fortuny pensa tornar dels Estats Units, un país on el cinema es concep de forma diferent i «el meu sembla un poc exòtic», veient les reaccions que genera entre els seus col·legues. «La indústria del cinema és tan diferent, allà; la meva sensibilitat té més bona acollida aquí», creu la cineasta d’Alaior.