Benito Reynés Gelabert nascut el dia 8 de desembre de 1951 a Maó. Fill de Llorens i Cristina, germà gran de cinc fills. Casat amb na Mª Angeles, han format una família de dos fills i quatre nets dels quals n’estan ben orgullosos i són el motiu principal de la seva vida.
Quins estudis tens i a on vares estudiar?
—Vaig fer els primers anys d’escola a ca ses monges des Cos amb Sor Demetria; després passar a La Salle al carrer del Carme amb l’Hermano Antonio. Continuar els estudis a l’antic institut ubicat en el claustre de Sant Francesc, per acabar la meva etapa estudiantil amb la inauguració de l’institut Joan Ramis del que ara hi puc veure com hi estudien les meves netes.
Quina ha estat la teva trajectòria laboral?
— Als 16 anys vaig començar fent feina d’administratiu a la gestoria Mantolán, aprenent amb els senyors Sócrates i Desiderio dels quals el primer encara acudeix diàriament, en plenes facultats, al que ha estat el seu despatx de tota la vida i amb el que mantenc una gran amistat. Els aprenentatges adquirits treballant a la gestoria van donar pas a un canvi de feina.
En què va consistir aquest canvi de feina?
—Vaig passar a formar part d’una extensa plantilla de treballadors al Banc Hispano Americano ubicat a la costa Deyá. Mentrestant l’àvi Benito Reynés Clar regentava la botiga de bicicletes i ciclomotors «Ciclos Reynés» a la Plaça Bastió, jo acudia a ajudar-lo els capvespres. Açò feia que tingués una doble ocupació, que de cada vegada més m’entusiasmava. Corria aquí el final de la dècada dels 60.
I és a partir d’aquí que entres dins el món de la nàutica?
—Les inquietuds de l’avi, juntament amb el desenvolupament social boom turístic dels anys 70 va fer emergir el món de la nàutica a Menorca. Les primeres embarcacions «Copino» de 3 a 6 m amb motors forabord des de 3 Hp van aparèixer als mostradors de ca’n Reynés.
La botiga de la Plaça Bastió va quedar petita i la meva dedicació a la nàutica va ser total. Les bicicletes i ciclomotors van quedar a la botiga de sempre i les embarcacions i motors van ocupar un local de la societat al carrer Vassallo. En aquests moments es posa en marxa també un taller de reparacions i pupil·latge al polígon industrial de Maó, ja que l’explosió de la nàutica arriba a l’illa i la demanda ho requereix. Ens situem aquí a la meitat dels anys 80.
Era un temps on la gent de Menorca es podia permetre tenir casa, caseta i barca, i l’aparició de clients de la península començava a entrar a l’illa, mentrestant la nàutica Reynés creixia i el local quedava petit. Llavors, va ser quan vam apostar per una nova construcció de 3.000 metres per albergar taller, servei postvenda i una gran exposició per concentrar tot el negoci. Era l’any 1992 quan va tenir lloc la inauguració del nou local que encara avui perdura al polígon de Maó.
Menorca va passar a ser un atractiu turístic per la gent de fora i el descobrir la costa i les platges de l’illa per mar, va fer que l’empresa apostés per créixer. Es va expandir en el polígon de Sant Lluís i avui compta amb una extensió total d’uns 12.000 m.
D'administratiu de gestoria a empresari de nàutica ara jubilat com és el teu dia a dia?
—L’any 2016 vaig arribar a l’edat de jubilació. Em resulta molt difícil desconnectar. El meu fill Óscar, després d’uns anys a l’empresa, comença a estar preparat per agafar el relleu i això em dona la tranquil·litat necessària per dir un adeu, que jo pensava no seria definitiu i mantindria una jubilació activa.
Però apareix un imprevist?
—Un inesperat diagnòstic de Parkinson l’any 2017 fa que deixi la direcció del negoci en mans del meu fill. Óscar passa a ser el gerent de l’empresa del que n’estic molt satisfet i ben orgullós. Ell aportarà a més de joventut, la modernitat que avui en dia és totalment necessària degut a les noves tecnologies de les quals estem immersos tota la societat.
Alguna anècdota o curiositat?
—Una de les anècdotes que record de quan tenia 16 anys i que avui seria impensable, va ser un viatge familiar a Tarragona amb un Seat 850, carregat amb els set membres de la família i les maletes. El cotxe treia fum, semblava una vinyeta de la família Ulises del TBO. Un parell d’aturades per afegir aigua al motor i tot va acabar bé.
Els començaments dels anys 60, quan les televisions encara no formaven part del mobiliari de casa, i a can Reynés estaven a la venda, molts veïns acudien amb una cadira davant el mostrador, per presenciar el partit de futbol que es transmetia el dissabte capvespre. En blanc i negre naturalment i amb alguna desconnexió.
A què dediques el temps lliure?
—Ara temps lliure en tenc molt i no m’avorreixo. Som un avi que disfruta amb els seus nets, m’agrada estar en família i de tant en tant anar tots junts a fer qualque viatget. Segueixo tots els esports però no en practico cap. Cada dia una caminadeta i uns exercicis per fer borinar el cos.
Com t’agradaria ser recordat?
—Com una bona persona que he intentat ser; que va estimar i es va sentir estimat. Que va participar activament en la societat que li va tocar viure i que el record que deixi sigui positiu.
Com veus el món actual?
—Evidentment al llarg dels meus 73 anys he presenciat un progrés brutal en tots els aspectes de la societat. Ens ha tocat viure un temps de bonança, hem recollit els fruits de l’esforç dels nostres pares i avis i els hem pogut transmetre als nostres fills. Però quin futur espera als nostres nets? Un futur incert, penso que avui el món està desbaratat i no m’agrada gens.