Records d’un carrer de Maó ple de botigues i vida

María Vargas Hernández va néixer a Granada el 1971, en un poble d’aquesta província andalusa, però amb només dos anys els seus pares es van traslladar a viure a Maó, on ella ha viscut la seva infància i joventut, i des que està casada també passa llargues temporades a l’Illa. «Quan em demanen d’on som jo sempre dic que som menorquina, però nascuda a Granada», assegura.

Amb la perspectiva dels més de cinquanta anys que han transcorregut des de la seva arribada a l’Illa, na María constata amb vertadera nostàlgia la pèrdua de la vida comercial i social del Maó que recorda, sobretot del carrer de la Plana on va viure i també dels carrers dels voltants.

Son pare va conèixer Menorca quan va fer el servei militar a Marina, li va agradar tant l’Illa que va pensar a instal·lar-se per viure-hi, «de Granada ens vam mudar a Menorca, vam venir amb el meu germà amb qui em duc 15 mesos. A més, tenc tres germanes més que són menorquines de naixement», assenyala.

Al principi, la família va viure en una casa del carrer de la Infanta, després en una altra del carrer de la Concepció i finalment al carrer de la Plana, «jo tenia cinc anys, en aquesta casa van néixer les dues germanes més petites, d’on tenc moltíssims records d’un munt de comerços, del que era la vida a Maó, que no es sembla gens amb el que és avui dia, no té res a veure, la vida del carrer, les relacions amb els vesins, els diferents bars que hi havia com La Pescadora i Bar Carretero, on es jugava al dominó, a les cartes o al billar, Can Mateu on feien uns polos de gel inoblidables, la drogueria Casa Gloria, a Ca na Marisa o Can Toni venien de tots, des de patates fins a fil de cosir o agulles de ganxet, pijames de dormir, estovalles o tovallons», recorda.

Canvis

Na Maria va viure al carrer de la Plana fins al 1995 fins que es va casar amb un menorquí, que avui dia és el coronell José Luis Sales Blanco, a més de director del Museu Militar de Menorca, as Castell, i també del Centro de Historia y Cultura Militar de Balears, a Palma. Durant uns anys va seguir el seu marit en les diferents destinacions professionals, però sempre ha mantingut el contacte amb l’Illa i el coneixement de la seva realitat socioeconòmica. «Els meus pares encara viuen aquest carrer, de fet quan els vaig a veure sempre estan a la mateixa casa que vaig deixar en casar-me;per tant, ho he pogut comparar la situació del carrer amb els anys de la meva infància i joventut, com l’activitat comercial ha anat decreixent, i fins i tot ha desaparegut», assegura.

De petita, na María anava al col·legi Verge del Carme i els seus fills, pel motiu que el seu marit va estar fora de l’Illa i van viure cinc anys a la casa dels seus pares, van anar a l’escola Antoni Juan, «ells també han conegut no li dic el Maó que vaig conèixer jo, però el fill que té vint-i-nou anys se’n recorda que hi havia la llibreria, algun comerç, no tots els de la meva època, encara hi havia prou vida veïnal, una vida que ara mateix tal vegada es troba a faltar. També és ver que la vida ha canviat, tenen una altra manera de viure, es reuneixen en altres llocs que no són els mateixos de quan jo era una joveneta», assenyala.

En aquest sentit, na María recorda que cada carrer de la barriada on vivia, i també de la resta de la ciutat, tenia les seves botigues on anaven a comprar qualsevol cosa que es necessitava per a la vida diària, «les meves amigues vivien al carrer Sant Manuel o a l’Avinguda Josep M.Quadrado i tot allò eren comerços, fins i tot a l’Esplanada, on els meus pares van tenir molts anys un restaurant, abans al principi de la seva trajectòria en l’hostaleria ells van tenir el bar Carretero, un bar de barriada. Per açò, vulguis o no, jo també he viscut el fet que els meus pares tenien aquests negocis, conèixer molta gent menorquina que et xerraven del que era Maó i que d’alguna manera ho seguia sent, les relacions entre els vesins, sortir al carrer a jugar, no com ara que els joves van amb el mòbil tot el temps. Ara vaig més a Menorca a veure els meus pares, perquè els meus fills són majors, i not més els canvis que vivint a Maó, trobes a faltar veure a la gent més coneguda, saludar-los el matí, poder anar a comprar a la botiga del costat, encara que sigui un tros de tela, una bombeta o poder fer una clau», conclou.