L’any del Desastre Nacional (1898), a banda de les penúries infinites, també va discórrer enmig del brogit electoral que havia de renovar el Congrés de Diputats. Menorca, com va ser comú en el curs de la centúria, s’hi jugava un escó: molt broix, sí, però lluitat a sang i fetge cada vegada que les Corts quedaven dissoltes.
Així, les dues grans faccions conservadores i liberals de Maó —i cal que sabem que són els comitès d’aquesta ciutat, de qualsevol ideologia, els que fixaven la pauta electoral vàlida per a tota l’Illa—; les dues dretes, dèiem, s’hi van posar d’acord de seguida. Va resultar la determinació més tranquil·la i planera d’assolir dels últims temps. Tot va evolucionar sense l’habitual febre política; una febre sovint indòcil i agra, així que s’obria qualsevol horitzó amb flaires a urnes i paperetes.
El 5 de març, a la seu del carrer Nou, el mateix en què «El Liberal», el diari republicà enemic dels conservadors, hi tenia la redacció, s’hi havia reunit la facció liberal-dinàstica —allò que s’anomenava en aquells moments Comitè Fusionista de Sagasta, una formació que, en aquella ciutat, no arribava encara al primer any de vida, per com s’havia constituït el 18 d’octubre de 1897. S’aplegava sota la presidència de l’empresari navilier Joan Taltavull Garcia.
Per tant, no es va destorbar gaire a deliberar, i en uns minuts a penes va tenir proclamat el candidat. Escolliren la persona d’Emili Hédiger Olivar. Tots els pronunciaments el van estalonar plenament, bastint-lo amb sòlids fonaments i sense esquerdes per enlloc. Va ser, ras i curt, un acord immediat i unànime, d’una solidesa granítica com era potser inhabitual. En aquell mateix instant de la proclamació, els liberals dinàstics experimentaren un optimisme considerable i satisfactori.
L’endemà, dia 6, es va reunir el comitè liberal-conservador, el president del qual era el corpulent advocat maonès Joan Orfila Pons, amb un bufet obert a la plaça de la Constitució. Era llavors un tipus el perfil del qual recordava els procònsols de Roma. Presentava l’ossa esquelètica molt ben desenvolupada, volumètricament acrescuda, que el feien semblar una persona molt grossa —i grassa. Portava una barba (rarament se l’afaitava mai) que li flavescejava. També li agradava de retratar-se amb negres robes talars que li imprimien un aire de jurisconsult versemblant.
Idò, Joan Orfila havia hagut de dimitir com a diputat a Corts per Menorca a causa d’una recent dissolució de les cambres espanyoles. Tampoc aquí, en l’assemblea del comitè conservador, no hi van sorgir discrepàncies. No s’hi va escoltar ni la més lleu discordança. Ni vots en contra ni abstencions, res. Tothom s’hi va manifestar concordement. Com abans els liberals, pensaren que els corresponia estalonar la candidatura d’Hédiger durant la propera campanya electoral. Ningú no pensava en l’eventualitat folla de concorre-hi dividits, ben al contrari. A la unió que practicaven els partits democràtics i republicans, sols calia respondre-hi amb unió liberal-conservadora. La tesi resultava massa elemental, exempta de complexitat, per haver de capbussar en el laberint de les especulacions estúpides.
¿Qui era aquest senyor Hédiger, de llinatge tan infreqüent, estrany a la nostra patronímica del país?
Emili Hédiger Olivar fou un capità de navili d’ascendència menorquina, però resident a Madrid i amb despatx professional al Ministeri de Marina. Ambdues circumstàncies —arrels a l’illa i veí de la capital de l’Estat— l’equiparaven exactament a Prieto i Caules —el que havia de ser l’adversari republicà—, també domiciliat d’antic a la capital, on exercia l’advocacia, feia l’administració de les terres basques de l’esposa i jugava el joc de la política.
Viure a Madrid era llavors un requisit ineluctable per aspirar a un escó al Congrés en bones condicions de mobilitat i per al bon exercici parlamentari. El requisit valia tant —o més— com encarnar una militància distingida, exhibir facúndia o caure simpàtic als electors. És fàcil comprendre que, per a un menorquí, ocupar un escó representava un fatigós viatge en vaixell inestable i en trens atrotinats, a vegades amb demores de tres i quatre dies per arribar a la capital política de la nació. A l’època en què érem, representar políticament Menorca obligava a no ser-hi gairebé mai —a l’illa, s’entén—: sols de campanya a campanya, per bé que caldria reconèixer la inestabilitat fulgurant de les legislatures i la freqüència amb què sovintejaven les convocatòries a les urnes.
Hédiger presentava un rostre ovalat, potser una mica cigronet. Exhibia, de banda a banda, uns mostatxos superlatius, de pèl ulòtric espessíssim. Li amagaven una qualsevol vitalitat a la zona labial, que literalment li restava amagada, sostreta a un reflex mínim de simpatia. Tot plegat, aquesta cara recordava el rictus de Nietzsche, o tal volta pareixia flaubertiana. Era un bigoti modèlic a la moda masculina de la fi de segle en què vivia. La mirada —austera i freda— s’ajudava d’unes lents a la manera del mordaç Francisco de Quevedo —meitat per prescripció oftalmològica i meitat per gust de classe. Un cordill, d’un extrem dels vidres, subjectava les ulleres a l’armilla —si anava ben mudat de civil—, o al trau de la jaqueta guerrera —si el que lluïa era roba militar.
Llinatge eufònic
El llinatge eufònic provenia de l’estranger, potser suís. Segons que han indagat els investigadors, arribà a l’illa —com tantes coses— per via de manu militari. Un Hédiger aguerrit formava enrolat en els exèrcits —mercenaris, cal dir-ho— que participaren a la campanya de reconquesta espanyola de Menorca de 1781-82. En el segle següent, el XIX en què ell estava, un Hédiger que nomia Victorí —tot i que ell preferia la forma Victorino— havia viscut com a protagonista capdavanter els dos fets històrics més determinants de la política de la segona meitat del Vuit-cents. D’una banda, essent general governador militar de Menorca, fou vocal de la Junta de Salvació i Govern formada l’1 d’octubre de 1868, després del triomf de la Gloriosa Revolució. Vull dir, que tingué un paper actiu en la caiguda de la Corona i en l’adveniment del Sexenni Revolucionari, que s’allargaria fins al desembre de 1874. Val a deixar anotat, tot passant, que també un jove Rafael Prieto i Caules, el mateix que se les havia de tenir electoralment amb el fill de Victorino Hédiger d’aquí a uns dies, hi havia compartit vocalia en aquella democràtica junta de salvació.
D’altra banda, també el mateix Victorino fou l’encarregat a les Balears (el 31 de desembre de 1874) de proclamar el rei Alfons XII. O sigui: el restabliment de la dinastia borbònica interrompuda violentament el 68, quan la reina falaguera i sensual va ser enviada a l’exili de París. Aleshores, Victorino Hédiger era el general governador de l’arxipèlag, i açò li donà l’oportunitat d’actuar com a notificador oficial del pronunciament d’un il·lustre espadón de la centúria —el brigadier Arsenio Martínez Campos—, brandat a Sagunt sota la inspiració política de Cánovas del Castillo. Començava la Restauració, un temps constitucional en què el seu fill —n’Emili— nedaria per la mar de les tempestes electorals i de partits amb fortuna esquifida i un alè més bé ofegat. En aquesta especialitat marinera de la política no hauria d’obtenir-hi condecoracions a penes, i poques, molt poques arribades triomfals a port. Si més no, en va viure manco que durant les seves singladures per l’altra mar —la mar naval i marinera, on sí que desplegà una carrera verament plausible.
Emili Hédiger havia vingut al món per la banda de Mallorca el 4 d’agost de 1847. Fou un pur atzar, ja que la família hi vivia aleshores per deures militars del pare, que era menorquí, com també la mare. Essent guardiamarina va fer la campanya del Pacífic a les ordres del mític contraalmirall Casto Méndez-Núñez. En el bloqueig de Joló manà el vaixell canoner «Filipino», i a la península ibèrica, més tard, el «Somorrostro». Havia estat professor de l’escola de torpedes, i dues vegades va comandar la divisió de torpedes de les Balears.
El seu expedient, però, no parava aquí. Havia ocupat les missions de segon de la «Tornado», la «Numancia» i la «Navarra», tercer oficial de la «Victoria» i comandant del canoner «Pilar». Era palès, idò, que l’envolta la bona reputació en el si de l’Armada. El juliol de 1888 havia estat nomenat comandant de marina de Menorca. I quan les eleccions polítiques d’aquest 1898 acabaran, es veurà designat —mes de maig— cap d’Estat Major de l’esquadra de reserva.
La seva designació electoral va coincidir, no per casualitat, just en els moments en què Espanya entrarà en guerra amb els Estats Units. A més, també en aquest 1898, en el camp civil, el govern l’integrarà de vocal a la comissió espanyola de l’exposició universal que haurà de celebrar-se a París el 1900.
En prova de les conviccions democràtiques —i, en particular, d’identificació amb la burgesia democràtica maonesa— que professava Emili Hédiger, convindrà que recordem que, amb 21 anys, havia servit com a ajudant del mariscal de camp Francisco Serrano y Domínguez, duc de la Torre, a la batalla d’Alcolea (1868), aquella contesa que tan i tan decisiva va resultar per al triomf de La Gloriosa, açò és: el destronament de la monarquia corrupta i exhaurida que encarnava Isabel II.
No hem d’amagar que entre Hédiger i el respectat duc de la Torre, en aquella etapa en la que convisqueren plegats, s’hi va manifestar sempre un agradable corrent de simpatia, tal volta per la circumstància que el jove ajudant era de procedència menorquina, mentre que el famós militar —el «General Bonito», que en deia la reina— havia passat un mes de desterrament dolç, heroic i bonibé vacacional a l’Illa, entre el 5 de gener i el 10 de febrer de 1867, abans de llançar-se a la intriga contra la sobirana que ell coneixia molt bé, així en la solemnitat d’una senyora coronada com en la sensualitat dels llençols de règia alcova.
En definitiva: mentre un Hédiger —el pare— havia lluitat per la democratització d’Espanya prenent responsabilitats en el camp de la governabilitat política, un altre Hédiger —el fill— ho havia fet en els fronts de batalla, a sang i foc. Llurs expedients personals a favor de la llibertat i la modernitat del sistema polític, no poden ser posats en dubte per a cap dels dos, ni al pare ni per al fill.
Immediatament després d’assabentar-se de la nominació electoral, Hédiger va posar-se en camí. Primer, de Madrid a Palma, i de la capital de la província, a l’illa de les seves arrels. Va arribar el 14 de març, a bord del «Ciudad de Mahón». Durant la travessia havia pogut departir amigablement amb el capità del vaixell de línia, Bernat Cabot Mestres, també una sageta de mar, colrat veteraníssim en la ruta.
Els monàrquics i els liberals de totes les famílies afins volgueren donar la rèplica a la rebuda dispensada la setmana anterior a Prieto i Caules. I, és clar, es van congregar en tropell en els molls de Maó. Un falcat de falues i dues traïnyes —«Gladiadora» i «Consey»— van sortir a l’encontre del vapor, tripulades per pescadors i mariners del port [«El Bien Público», 14-3-1898, 7.431]. Conformava tot plegat un paisatge nàutic de gran plasticitat, en comprovar-hi l’elegància subtil, una mica femenina i exactament gràcil, de les traïnyes avançant vers el vapor correu, sobre la làmina d’aigua serena de la rada. Els maonesos les anomenaven «canots» en la parla normal —vull dir, en el nostre pla català, però la premsa usava la paraula «traïnyes» i en castellà!
La «Gladiadora» portava setze remers. S’havia botat la tarda del 17 de juny de feia només nou mesos, el 1897. L’havia construïda el mestre d’aixa Joan Ponsetí. La «Consey», per la seva banda, també era una embarcació de línies pures i bellíssima, botada igualment l’any anterior, el 28 d’agost. Durant les passades festes de la Mare de Déu de Gràcia, ambdues havien protagonitzat duels emocionants. Aquesta, en una jornada memorable, havia vençut la «Gladiadora» per només vint-i-un segons de diferència. Avui, però, totes dues navegaven plegades, en plena harmonia, per saludar el vaixell de línia que portava a l’Illa el candidat electoral dels liberals i conservadors.
De coberta estant, Hédiger les havia saludades cerimoniosament. Es va estrijolar-se el bigoti, va fer cavalcar les lents sobre el nas i va agitar discretament el braç. Després, en haver desembarcat, la comitiva el va atapeir d’encaixades de mans i d’agombols en una viva bonior de públic. Acte seguit, el nouvingut es va acomodar a la galera que el pujaria dalt de la ciutat per la Costa de Ses Piques. El cotxe de cavalls el portà fins a l’hotel Bustamante, a la costa de Deià, 2, on va sojornar fins passades les eleccions.
Guanyador o perdedor del somniat escó, Hédiger, com ara el seu rival, haurà de tornar a Madrid sense quedar condicionat per la pèrdua o el triomf electoral. Però no, les urnes no li van ser gens propícies.
I és que el líder republicà suposava sempre un os de mal pair. Per a Hédiger i per a qualsevol altre. No oblidem que l’històric dirigent de les candidatures progressistes era difícil de vèncer. Fins a nou vegades va guanyar l’escó de la circumscripció de Menorca durant la segona meitat del segle.
El 27 de març de 1898, Hédiger va perdre per una diferència de 108 vots.
Ara bé: més tard, desbrossant una allau de denúncies i impugnacions, Hédiger guanyaria l’acta a les eleccions del 8 de maig de 1910, ara contra el republicà Dr. Llansó i per decisió judicial. ¡Beneïda data! Però, ai Déu meu Senyor, l’il·lustre marí morirà sobtadament abans de complir a penes uns mesos de legislatura. La vacant, refoines!, tornaria a mans progressistes.
Lluitau i lluitau anys; anau de Madrid a Menorca, i de l’illa a la capital, patint penes i sacrificis, per no-res: per fruir la mel de diputat sols unes setmanes efímeres i haver d’entregar l’escó a l’oponent de tota la vida! Heus aquí l’amarga experiència del circumspecte Emili Hédiger Olivar, que morí sis mesos després de prendre possessió.