Menorca, capdavantera en la pràctica de les vacunes

La història de la vacunació com a profilaxi mèdica acostuma a oblidar-se de Menorca amb una opacitat rebeca i total. Se’m fa mal d’acceptar, quan ja hem travessat el primer quart del segle XXI, determinades negligències que se li fan recaure. No és gens que Menorca tengui res d’especial ni fora del comú, però a mi em costa consentir certes desconsideracions injustificades.

Jo no discutiré que els annals més aquilotats i ferms assegurin que la primera gran experiència espanyola relativa a les pràctiques de la vacunació sigui aquella que ha passat al record mèdic general amb la denominació de Reial Expedició Filantròpica de la Vacuna, també coneguda com a «Expedició Balmis», de 1803, que volgué estendre la vacuna antivariolosa arreu de l’imperi hispànic. En ella, hi va intervenir la infermera Isabel Zendal Gómez atenta a la prevenció dels vint-i-dos fillets orfes de La Corunya que feren el viatge a Amèrica i Filipines. La importància d’aquells fets han deixat petjada indeleble en la Medicina nacional, ho sé. Però l’episodi presenta uns antecedents que hauríem de valorar i d’aplaudir d’antuvi.

Prèviament, el 1800, el doctor Francesc Piguillem —asseguren els historiadors de la sanitat espanyola— ja havia realitzat unes primeres inoculacions jennerianes a la vila lleidatana de Puigcerdà. A finals d’aquell any, s’havia procedit a les pràctiques pioneres amb limfa de vaca, que marcarien l’inici de la vacunologia nacional. Així consta i així ha estat propagat en la història de la Medicina
No hi fa res que un i altre siguin uns fets cabdals i autèntics. No ho fa, si aplicam una mirada menorquina, perquè la nostra veu insular hauria d’aixecar-se per dir —i per reblir— que tot allò és imprecís, i que sols conforma una veritat parcial dels fets. No foren els inicis primigenis, no.

Menorca, ben mirat, s’hi havia avançat a Puigcerdà uns mesos i ben bé tres anys a l’aventura de Balmis. Ni res ni ningú no li ho pot disputar, llevat que es pretengui la ironia d’advertir que, tanmateix, en aquell any de 1800, l’Illa no era ben bé terra espanyola, sinó un retall de roba de la Corona britànica en temps de la tercera ocupació estrangera (1798-1802). El Tractat d’Utrecht de 1713 no havia estat en absolut revocat, de manera que els anglesos, amb la força de las armes, s’havien implantat per tercera vegada en el territori illenc.

Jo no crec, sincerament, que Menorca fos terra anglesa, ni ara ni mai. Vull dir, que no ho era ni per tradicions culturals, ni per planta jurídica, per institucions, llengua, religió i sang. En absolut, com resulta evident. Ocupada sí —i reiteradament—, emperò no assimilada. Ara bé: que, a la vegada, tampoc no era, legalment, espanyola, em sembla una obvietat incontrovertible i exacta, totalment ajustada a l’esmentat acord diplomàtic d’Utrecht.

Però bé, sigui com sigui, el fet cert fou que la primera notícia d’una vacunació efectuada en aquesta banda dels Pirineus es va verificar a Menorca, fa ben bé dos sengles i quart. Cronològicament, fou un capítol anterior a l’expedició del metge alacantí Francesc X. Balmis Berenguer i dels assaigs de Puigcerdà.

Els menorquins —i jo vull ser mesurat i gasiu en els afalacs— es van avançar a Puigcerdà només uns quants mesos, gràcies a les influències britàniques. Però, en tot cas, els suficients per tenir dret a reclamar per a si la posició preeminent que sempre li ha escamotejat l’erudició acadèmica espanyola.

Com es van desenvolupar els fets?

Igual que en altres esdeveniments referits a incipients formes de modernitat, fou la condició de colònia britànica el marc històric en què hem d’enclavar la realització de les primeres pràctiques de vacunació. Cal reconèixer que a l’època de les dominacions estrangeres se li han adjudicat alegrement beneficis a balquena, els reals i els inventats, els verídics i els somiats. Certa historiografia precientífica ha pintat aquests anys com l’edat d’or de la Menorca moderna que s’obria a la contemporaneïtat. Sembla raonable, però, que els criteris assenyats i sobris s’imposin sempre en tractar aquest capítol insular.

Però, al mateix temps, no sembla prudent —ni just ni intel·ligent— caure en l’extrem invers de negar-ho tot, incloses les evidències de certs efectes favorables a la presència britànica en aquell mític segle.
Eren els anys en què Menorca vivia el darrer període de les dominacions angleses que s’havien succeït durant el segle XVIII. Aleshores, un metge anglès, anomenat Eduard Jenner, feia ja dos anys que anava assajant, de la metròpoli estant, una pràctica mèdica absolutament revolucionària i, en aparença, arriscada: les vacunes de la verola, o pigota. És a dir: aquella idea intuïtiva de traspassar a un individu sa la limfa procedent d’un altre d’infectat.

Jenner (1749-1823) va ser un metge de notable prestigi, tant a les esferes acadèmiques del seu temps com als ambients populars i rurals en què sempre va exercir la professió. Havia nascut a Berkeley, i s’havia format a Londres, al costat del cirurgià escocès John Hunter. Dotat d’un ull clínic agut, i procliu com se sentia a l’empirisme més ferm, Jenner havia observat que aquells pacients contaminats per les vaques d’una malaltia anomenada «cow-pox», es convertien en pacients refractaris a la verola.

Llavors, aquest mal era un dels molts patiments que es contagiaven ràpidament, i que, per tant, era responsable de terribles problemes epidèmics. Els seus efectes incidien, en termes de calamitats, sobre la salut pública, amb enorme pànic entre la gent i les autoritats sanitàries de les nacions avançades.
Guiat per la intuïció d’un metge molt pràctic, com era comú llavors en aquesta classe d’episodis, Jenner es va decidir a assajar la vacunació en un al·lot, a qui va inocular unes gotes de pus d’una filleta atacada de «cow-pox». Els resultats van ser els que esperava. El jove tractat amb aquest mètode no va desenvolupar l’espantosa i mortal verola. Així les coses, Jenner va multiplicar les seves pràctiques clíniques, fins que la casuística va demostrar, ben a les clares, l’encert de la seva hipòtesi. Dit altrament: que les persones inoculades amb virus atenuats procedents de les pústules varioloses de les mamelles de les vaques es transformaven en persones immunes a la verola, o bé que es trobaven en disposició de resistir-s’hi amb èxit. Jenner mai no va aconseguir d’explicar científicament com funcionava el procés del seu propi mètode. Però el que sí va poder confirmar foren els bons resultats obtinguts. La vaccinoteràpia, com a pràctica d’immunització, acabava de néixer. La primera prova la va fer el 14 de maig de 1796.

A partir de llavors, la vacunació es va estendre de seguida per les capitals principals d’Europa. Es va propagar amb enorme avidesa. A Espanya, també. I es va verificar, segons ha estat freqüent en assumptes de ciència i pensament, per la porta de les terres de llengua catalana, sempre tan permeables a les avantguardes del continent. Però, en aquest cas, aquests indrets al·ludits no foren exactament els de la Catalunya peninsular, sinó els insulars de les Balears. L’entrada, concretament, es va fer a través de la petita Menorca, un niell per a les cobdícies de sobirania de tothom.

La crònica dels fets va discórrer així. Per iniciativa del duc de York, la metròpoli anglesa havia determinat d’instituir una campanya de vacunacions entre les seves tropes destinades a les possessions colonials mediterrànies. Així, van ser enviats a Menorca els doctors Marshall i Walker, amb la finalitat de vacunar els soldats i oficials que mai abans no haguessin patit la verola.

Els facultatius assignats per les autoritats de Londres van tocar port a principis de setembre de 1800. Provenien de Gibraltar, l’altre pol britànic en el Mediterrani. Després de practicades les inoculacions oportunes a la soldadesca acantonada a Menorca i abans de concloure la missió sanitària aquí, tots dos metges es van oferir als jurats de la Universitat de Maó, és a dir, a l’antiga municipalitat.

Amb aquell suggeriment, els anglesos van creure oportú d’estendre el benefici mèdic a tota la població autòctona de la colònia. Llavors, els jurats van reunir la Junta de Sanitat, a fi de discutir-ho, no només en una assemblea purament política, sinó també en un òrgan que contenia opinions científiques, per tal com era integrada per experts en especialitats sanitàries: els metges locals Joaquim Carreras Pons (1745-1825), que s’havia graduat a Avinyó, i Bartomeu Ramis i Ramis (1751-1837), de la saga il·lustrada d’aquest insigne llinatge, també alumne de Montpeller i graduat a Avinyó, i el cirurgià Pere Roca Vinent (1736-1807), germà del pilot i cronista de Maó. La Junta, després de deliberar dia 7 de setembre, va emetre un informe favorable. Tanmateix, resulta curiós que, mentre els metges de carrera expressaren dubtes, el cirurgià hi defensà un criteri favorable.

Així, la Universitat —prudent i cavil·losa— va creure que encara no tenia prou garanties. Per açò, va convocar una segona sessió, ampliada amb tres sanitaris més: els cirurgians Felip Camps i Julià Eymar i el metge Francesc Siquier. També aquesta segona vegada es va informar en el mateix sentit positiu d’abans. Arribats en aquest punt, idò, les primeres pràctiques de vacunació es van dur a terme definitivament.

Requisit sinistre

Com explica Antonio Ruiz de Azúa Mercadal, metge ell mateix, descendent de la nissaga Ramis, els jurats van decidir autoritzar els anglesos a practicar les facultats amb la gent de Maó. Tot i que, açò sí, van prendre la precaució, més aviat sinistra, de provar la novetat amb els infants acollits a la Casa de la Misericòrdia. És a dir: volgueren políticament curar-se en salut, i optaren per consentir la pràctica sobre les criatures expòsites de la inclusa, no encara amb la població general. La mesura va ser la condició sine qua non abans d’autoritzar una vacunació oberta. I el que encara resultava més macabre. També va tenir l’ocurrència de seleccionar les filletes sobre els fillets d’aquella institució benèfica.

Preferiren, idò, començar pel gènere femení, abans que pels homes..., a veure què passava. Per desgràcia, les mostres sobrants de vacuna que els doctors havien portat ja estaven en mal estat, a causa de les moltes setmanes transcorregudes des que la campanya havia estat encetada. En conseqüència, l’aplicació de la teràpia en els cossos de les òrfenes no va produir cap resultat favorable. Ben al contrari: les filletes utilitzades com a indefenses conilletes de laboratori sí van desenvolupar la malaltia, i, una rere l’altra, van baixar a la tomba.

Com era previsible, la polèmica va esclatar immediatament a Maó entre partidaris i detractors de la pràctica de Jenner. Mentrestant, un dels sanitaris anglesos va viatjar de nou a Gibraltar, per tornar amb noves mostres de vacuna fresca, ara amb garanties. Repetida l’operació amb nous subjectes, la prova fou un èxit.

En els anys subsegüents, la vacunació va haver d’obrir-se pas a Menorca. La implantació, però, no fou fàcil, fins que, el 1802, amb motiu d’una formidable epidèmia de verola, tota la classe mèdica menorquina sense distinció hagué d’admetre que els individus que es vacunaven quedaven absolutament immunes. A partir de llavors, la teràpia es va generalitzar amb plena normalitat. El 1814, amb idea de recopilar la història dels primers anys de la vacuna, el metge maonès Rafel Hernández Mercadal (1779-1857) va recollir la memòria del cas en un volum titulat «Observaciones históricas del origen, progreso y estado actual de la vacuna en Menorca» (1814), imprès als tallers de la família Fàbregues, i que, galanament, va dedicar a Lluïsa Maria Adelaida de Borbó, una exiliada distingida que llavors residia a Maó, la duquessa vídua d’Orleans i mare que seria del rei francès Lluís Felip. Uns anys, ella va habitar una casa al Cós de Gràcia.

Pel seu cantó, les experiències de Puigcerdà encara haurien d’esperar tres mesos. S’hi desenvoluparen el 3 de desembre de 1800, a càrrec de Francesc Piguillem i Verdacer (1770-1826), metge nadiu de la mateixa localitat, segons que deixà consignat en els seus papers.

Malgrat tot, dos segles no han bastat perquè cessi algun rebuig popular a les vacunes, com ha comprovat la nostra generació durant l’epidèmia atroç de la covid de 2020. La humanitat és a vegades tossuda a la realitat. Tant ho és per perseverar fins que assolirà l’èxit com per oposar-s’hi amb fanatisme.