Sobre la personalitat de Josep Mascaró Pasarius (1923-1996) poc podria afegir ara i aquí, i encara menys de les seves aportacions en els camps tan diversos com entrelligats d’arqueologia, història, cartografia, toponímia. Els seus mítics itineraris a peu o en bicicleta arreu de Menorca, a la recerca de jaciments, topònims o etnologia, el van fer coneixedor ben proper de la pagesia menorquina poc abans de l’èxode propiciat per l’eclosió del turisme i la construcció.
En la meva modesta i més recent itinerància resseguint la petjada de les divuit escoles rurals que han existit a l’Illa, recollida en el llibre «Les escoles rurals oblidades de Menorca» (2020), ineludiblement havien d’aparèixer traces del pas de Mascaró pels llocs de procedència dels alumnes.
En el trànsit per l’escola de la casolania de Binicalaf, amb l’aula instaurada al lloc de Binixíquer Vell, de casat avui desaparegut, vaig ensopegar amb unes curioses postals costumistes –un xic naïf i tot– degudes a l’habilitat fotogràfica de Mascaró Pasarius que, juntament amb altres de més naturalistes, ens permeten rememorar la pagesia d’un temps passat al costat de fotògrafs tan preclars com Josep Terrés Ginard, Francesc Sturla, Toni Vidal o Agustí Hernando. He tingut la sort de poder parlar amb dues protagonistes de les postals.
Joana Seguí Gomila
Sa mare donava nom a la casa on va néixer na Juanita el 1929: Binicalaf de Ca na Isabel. Per orientar-nos, de la urbanització de Binixíquer cap al nucli de Binicalaf, les tres primeres cases, segons la nomenclatura de l’època, eren Ca l’amo en Nofre (una estància), Ca na Isabel (a l’entrada del caminet de la Ruïna) i Ca ses Meques. Va ser escolaritzada a Binicalaf de 1935 a 1941, abans, durant i després de la Guerra Civil. Amb més ventura que son pare, Rafel Seguí, «que no sabia ni posar es seu nom».
Ca l’amo en Nofre va acollir balls de casa per Carnaval els anys quaranta, quan no es permetien al Casino de Sant Climent. En Joan de Santa Ponça, Joan Pons Seguí (1936-2018), emparentat per via materna amb Joana Seguí, tenia coneixement d’altres balls celebrats a Binicalaf Vell, Sant Francesc i a la mateixa Santa Ponça de Binicalaf; i recordava glosadors, com en Llorenç de Binixiquet (ferrerienc), en Llorenç ‘Barato’, que estava a Binixíquer Nou, en Biel ‘s’arader’ i en Pere Sintes (mon pare) a la guitarra. Na Joana va aprendre de primeres lletres a Binicalaf i de cosir a Sant Climent, amb la germana del mestre de l’escola Martí Cerdó, na Francisca, aprenentatge que la va fer cosidora d’ofici.
L’any 1955 es va casar amb Vicent Marí, natural des Castell, i es van fer càrrec de Biniparratx Gran quan encara batien a potes, però amb una primera anyada ben xereca, ja que al mig any de ser-hi va caure la gran nevada de febrer de 1956 «s’Any de sa Neu» amb collites perdudes i animals morts. Al cap de set anys es van mudar a Maó, on na Joana excel·liria com a cosidora. Juanita Seguí ens va deixar la primavera del 2018.
Joana Barber Moll
Nascuda el 1939 dins el poble des Migjorn Gran, als deu anys van passar a viure a Santa Rosa (Sant Lluís), però als dos anys es van mudar a Son Seguí (Alaior), que afirma que també era conegut com Son Cotaina. Va ser d’aquest lloc que anava a l’escola de Binicalaf durant dos anys. La seva primera mestra va ser Dolores Borràs, que anava de Maó a Sant Climent en cotxe de cavalls i duia el dinar. Li va demanar les llibretes que havia fet amb «donya Teresa», una mestra molt valorada que havia tingut a Sant Lluís. La segona mestra va ser Manolita Taix, una dona gran que vivia al casat de l’escola.
Quan tenia catorze anys va tornar cap a Sant Lluís, on es casaria amb Vicente Vidal, de la Puerta del Sol (Torret), que va treballar a Aviaco dels 24 anys fins a la jubilació. Però abans, amb el pare malalt de tuberculosi, sa mare cosia veles per a la fàbrica de miniatures navals Constructo, i les dues germanes es va espavilar de ben joves: Margarita com a perruquera i Joana com a soldadora, essent molt sol·licitada pels fabricants de bijuteria, amb peces molt complexes, com agulles que eren autèntiques joies de fins a trenta soldadures. Encara conserva les llibretes escolars i fotos de Mascaró Pasarius.
No se puede revisar el texto. Confirma la política de privacidad antes.
No se puede revisar el texto. Confirma la política de privacidad antes.
Article interessantíssim -igual de bo que el llibre Les Escoles Rurals de Menorca-. Moltes gràcies.