Teresa Jansà: una vida dedicada a la docència al col·legi Sant Josep de Maó

Teresa Jansà Clar va néixer a Mallorca però la seva vida transcorregué a Maó...

—Els pares van començar vivint a Maó, però, a causa de la professió del pare, meteoròleg, en uns anys es traslladaren a Palma, a continuació a Madrid i, finalment, amb motiu de la jubilació del pare, van tornar cap a Maó. Ara bé, els estius cada any els passàvem sempre a Menorca. I, així fou com un estiu vaig conèixer en Diego i vam iniciar una relació basada fonamentalment en les cartes perquè mai vam viure al mateix lloc fins que ens vam casar.

Formació, estudis... On els va realitzar?

—Els estudis els vaig començar a Palma al col·legi «Sagrados Corazones», després vaig passar a l’Institut Joan Alcover, però a continuació, en traslladar-nos a Madrid, vaig tornar a anar a un col·legi de monges «Madres Reparadoras del Sagrado Corazón» i, ja després a la Universitat Autònoma de Madrid vaig iniciar la carrera de Filosofia i Lletres per acabar-la a l’Autònoma de Barcelona, en establir-se els pares novament a Maó.

Diguem que va començar una nova etapa?

—Sempre he dit que hi ha una data molt important i significativa a la meva vida i és l’any 1974 perquè vaig acabar la carrera el juny, ens vam casar el juliol i vaig començar a exercir com a professora al col·legi Sant Josep de Maó el mes de setembre. Així vaig iniciar una nova etapa aquí, a Menorca, més concretament a Maó, on van néixer les dues filles (Gràcia, el 1976 i Cristina, el 1977) que ens ompliren d’una gran alegria.

Professora al col·legi Sant Josep a Maó. Durant quants anys?

—Tota la meva vida activa dins el món de la docència va transcórrer al centre de Sant Josep, i van ser quaranta-un anys ininterromputs. Curiosament, jo no en vaig ser mai alumna perquè vivia a Palma, però ma mare sí que va entrar-hi de ben petita. La pena és que jo no vaig poder conèixer el seu col·legi perquè el van enderrocar quan estava a punt d’incorporar-me i, durant l’any que van durar les obres, ens vam acomodar a l’antiga Fàbrica Codina. Aquell curs 74-75 va ser la meva estrena. Tenc molts bons records de tots aquells anys, no obstant hem de tenir en compte que la memòria és selectiva i tendeix a borrar les coses dolentes i preservar les bones; però, en qualsevol cas, el tracte diari amb els al·lots i al·lotes em donava vida, era feliç i tenia clar que l’objectiu principal era formar «persones», per tant tots els moments de relació eren importants, dins la classe, al pati, d’excursió, a convivències… M’hi entregava en cos i ànima, ara bé l’aspecte més burocràtic, la paperassa… em resultava més avorrida, però ja se sap, tot té «bo i clovella».

Què li representa mirar cap enrere i recordar tot allò que va fer amb vocació i entrega de mestre?

—El mateix dia que complia anys, el 16 d’octubre, vaig jubilar-me i el comiat que em van fer al pati, tota la Comunitat Educativa amb aquest motiu, em va emocionar sincerament i només vaig poder dir-los: perdó pel que no he fet bé i mil gràcies per tot... També hi va haver sopar-sorpresa, amb la col·lboració de les filles, en Diego i tots els companys i personal no docent... i en vaig fer un àlbum amb fotos, dedicatòries, cançons, vídeos… tot ho guard com un gran tresor.

D'ençà s’ha jubilat quin és el seu dia a dia?

—D’ençà estic jubilada, i ja fa gairebé 10 anys, la vida flueix de forma menys estressada, gaudint de les petites coses de cada dia juntament amb en Diego, el meu marit, però la vida només té sentit i resulta plena quan l’entreguem en bé dels altres, per açò mateix, en jubilar-me, vaig anar a Càritas per oferir-me com a voluntària; no obstant la meva il·lusió, vaig haver de deixar-ho en un parell d’anys, en ser diagnosticada d’una polimiàlgia reumàtica. De totes maneres, com a cristians practicants sempre ens hem sentit cridats a comprometre’ns en aquells serveis que la Parròquia ens demanava.

Déu intervé sempre en la nostra vida enviant-nos intermediaris que ens mostren el camí que ens condueix cap a la Vida Eterna. En aquest sentit, Mn. Cristòfol Vidal va ser el nostre «àngel», vam participar a la Catequesi familiar, vam entrar als EMD (Equips de la Mare de Déu), vam entrar a l’associació del Pradó… Avui dia sentim que la comunitat parroquial del Carme continua essent la nostra gran família.

I com li agradaria que la recordessin?

—Tot el que passi després de deixar aquest món em preocupa més bé poc; però, posats a pensar, m’agradaria ser recordada per alguna cosa positiva, per exemple per ser una persona conciliadora que intentava posar pau davant un conflicte, convençuda que no tot és ben blanc ni tot és ben negre.

Com veu el món actual, el rumb que duu la nostra societat?

—El món actual em preocupa greument. Sembla que, a tots els nivells, hem perdut «l’oremus» i, si pensés que tot depèn de nosaltres… ploraria! Però els cristians hem de transmetre la gran esperança que tenim: Jesucrist! Tot i que açò no significa creuar-nos de braços. Hem de treballar al nostre nivell i al nostre entorn, per eliminar la violència i afavorir l’amor, com si el resultat final depengués només del nostre esforç però, confiant plenament en Déu que no ens abandona mai.