Es colps secs de sa meva vella aixada —heretada de sa casa familiar de Trepucó— intentaven obrir-se pas a sa dura terra des meu modest hort, que portava tants d’anys sense aclarir. Necessitava fer forats petits per posar-hi els planters de tomàtics que, amb generositat, m’havia regalat es veí, satisfet de poder mirar des de sa seva casa i veure, per fi, un terreny cuidat i net, tan abandonat durant els darrers anys.
Ben prest, el cap de l’aixada va començar a bruixular, protestant per la duresa del terreny, i encertar amb precisió el lloc desitjat es va convertir en un acte que requeria molta paciència.
Tot d’una vaig pensar amb en Peyo, es prestigiós arader de Binirramet, com la persona idònia per tornar a donar vida a sa meva aixada vella. Sempre he cregut que és millor reparar i donar una segona oportunitat a ses coses, abans d’enviar-les a l’oblit des fems i substituir-les per alguna cosa nova; i sabia que ningú entenia ses eines del camp com ell.
Una breu trucada va bastar per concretar una trobada aquella mateixa tarda a Villa Luisa, sa casa tan entranyable a prop d’Alcaufar, on Pedro passava es dies i on m’esperava, disposat a examinar s’aixada.
Quan vaig arribar a Villa Luisa, una barrera robusta i ben cuidada d’ullastre, enfosquida pels anys i sa brisa marina, custodiava s’entrada de sa finca. Després d’obrir-la i tancar-la amb es cloc sec que ressona dins es silenci des camp, es cotxe va avançar a poc a poc per un camí estret, a banda i banda del qual s’alçava una filera d’imponents pins que projectaven unes ombres allargades. Al fons, retallada contra sa llum suau des capvespre, s’endevinava sa figura d’en Pedro, dret i pacient, acompanyat de Julieta, una gossa imponent —meitat sant bernat, meitat mastí— que, en adonar-se de sa presència des nouvinguts, es va avançar amb pas ferm i va voltar es vehicle, examinant es forasters.
Després de ses salutacions protocol·làries, en Pedro va observar amb calma s’aixada que tenia entre ses mans i, ben prest, va dictaminar: «Li posarem un mànec nou; s’altra opció que havia considerat era reforçar-la amb una falca».
Va triar una branca d’ullastre d’entre ses que reposaven recolzades contra sa paret seca i es va disposar a fabricar es mànec. Jo me vaig limitar a observar, amb una certa admiració, sa destresa amb què ses seves mans grosses donaven forma a sa fusta. Quan me va entregar s’aixada restaurada, me va convidar a seure al jardí a beure un vi, i vam començar a xerrar sobre aquells estius de sa nostra infantesa en què jo passava temporades curtes a ca seva, a Binirramet.
En Pedro és fill d’en Francisco, conegut com «Xec», i de na Rita, es l‘amos des lloc de Binirramet, a Sant Lluís. De petit va viure immers dins ses feines pròpies des camp, encara que a ca seva sempre es van prioritzar els estudis per damunt des treball a sa finca.
Amb deu anys va començar a col·laborar en s’elaboració des formatge que feia sa mare i, durant s’estiu, ajudava en sa recollida de ses verdures que cultivaven. Amb son pare feia feina sobretot els dissabtes, donant menjar al bestiar i netejant els estables.
Però el que realment li agradava no eren ses feines des camp, sinó aquells moments en què son pare fabricava ses gàbies pes conills. Li divertia tallar fustes i clavar claus, molt més que qualsevol altra tasca a sa finca. Mai no es va plantejar continuar fent feina al camp, i a ca seva tampoc li van proposar aquesta possibilitat.
No va ser un bon estudiant: feia els deures justs per aprovar. De fet, va repetir curs a setè d’EGB. Aquell any, s’esbroncada a ca seva va ser considerable i son pare, com a càstig o lliçó —o totes dues coses—, li va cercar feina en un taller de fusteria de Sant Lluís durant ses vacances d’estiu. Ell tenia tretze anys i, sincerament, sa idea li va semblar estupenda. Va guanyar unes cinc-centes pessetes per tot s’estiu; quan va cobrar, li va donar es sou sencer a son pare. Va ser llavors, fent feina amb sa fusta, quan va descobrir que li agradava sa fusteria.
S’estiu següent, amb catorze anys, va fer feina al supermercat de Cala Torret. Va ser llavors quan li va dir a son pare que li agradaria trobar feina en un taller de fusteria quan acabàs s’escola. A son pare li va semblar bé i es va posar a cercar; va mirar diverses fusteries, tant de Sant Lluís com de Maó. Va ser aquí on va trobar qui havia de ser es seu mestre.
En Gabriel Cardona i els seus fills tenien un taller al polígon de Maó: ell feia feina d’arader i els fills de fusteria tradicional. Primer, son pare va demanar als fills, però eren tres i no volien més personal; llavors en Gabriel Cardona li va oferir que anàs d’aprenent amb ell.
Quan va arribar a ca seva, li va dir que no havia trobat feina de fuster, però que tenia un conegut que feia barreres i arades i que li agradaria ensenyar-li es seu ofici. No tenia ni idea de quin tipus de feina era, però li va dir que sí, que ho provaria. A son pare li agradava s’ofici d’arader i el va animar molt davant aquesta oportunitat.
En Gabriel, un home seriós amb sa feina, però afable amb sa gent, era glosador; quan arribava els dilluns matí, el saludava i li manava sa feina amb una glosa. En Pedro reia i es posava a fer feina.
Es primers dies estava un poc perdut i en Gabriel li va dir: «De moment no vull que facis feina; vull que miris, que t’hi fixis, i si te necessit ja t’ho diré». Li havia preparat un banc on passaria bastantes hores i li va explicar com emprar una aixuela, una eina per fer feina amb sa fusta: una destral de mànec curt i amb sa fulla perpendicular a aquest mànec. Aquella eina havia de ser sa seva fidel companya tota sa vida. Tenia un jornal d’unes set-centes pessetes.
Només va estar un any d’aprenent d’arader i no recorda cap moment difícil de convivència. Es dia que va fer setze anys, en Gabriel en feia seixanta-cinc; s’atzar va fer coincidir ambdues dates, es quinze de maig. Es moment més delicat va ser haver d’assumir que sa seva jubilació significava es final de s’aprenentatge. Però ell li ho va posar fàcil i el va animar a continuar pel seu compte: «Jo te passaré es clients».
Abans de decidir-se a provar sort tot sol, li va demanar a en «Bernat des Buscarró», un arader que feia feina a Sant Lluís, si el podia ajudar, però aquest li va dir que no, que ho feia tot molt manual i que no necessitava cap aprenent. Va provar sort amb un altre arader que hi havia a Torret, en Rafel «en Tripa», un home que no tenia cap altra eina elèctrica que un trepant i que tampoc no tenia lloc per a ell.
Davant aquesta situació, son pare el va animar a començar pel seu compte i li va dir: «Jo te compraré un uixol, una destral, un xerrac i un joc d’escarpres; comprarem llenya i tu comença».
En aquell moment va tenir un sentiment un poc incert: «Començar pel meu compte? No havia après res més que lo bàsic i un any tot sol no era gaire…». Però sa idea li feia il·lusió: tenir ses seves pròpies eines i es seu propi camí, i va pensar: per què no?
Es inicis van ser per en Pedro una etapa molt hermosa, dins sa dificultat. Son pare, que cada dimecres anava a Maó a vendre formatge i productes de s’hort a ses botigues, aprofitava per comprar-li qualque eina: un trepant, un mac, qualque sergent… Tot això li feia una il·lusió enorme. De fet, esperava impacient que fos dimecres per veure quina sorpresa li duria.
Es primers encàrrecs els hi va proporcionar en Biel, es seu mestre, però sa primera barrera que va fer va ser per a Binirramet, per als seus pares: una barrera que va sortir bastant torta i que va haver de posar a terra i premsar amb blocs de ciment durant qualque temps, a veure si aconseguia redreçar-la. Van arribar alguns encàrrecs més que, sota sa tutela de son pare i des seu mestre, a poc a poc s’anaven semblant cada vegada més a barreres.
Al poc de començar, hi va haver una època en què es va quedar sense comandes; llavors son pare li va dir: «Bé, jo necessit barreres per a Binirramet; prendrem mides i les aniràs fent». Va començar amb qualcuna d’elles, però no va poder acabar sa feina encomanada perquè van començar a arribar cada vegada més encàrrecs, a mesura que anava creixent es seu prestigi. Des de llavors, i fins es dia que va haver d’abandonar s’ofici d’arader, mai més no li va faltar feina.
A principis des anys vuitanta, s’Ajuntament de Sant Lluís es va proposar restaurar es Molí de Dalt i, per a això, va contactar amb s’arader de Sant Lluís, en «Bernat des Buscarró». Com que passava per un moment delicat de salut, va demanar que l’ajudàs en Peyo, s’arader de Binirramet. Es temps va anar passant i, davant sa indecisió de s’Ajuntament, en Bernat va morir.
Quan finalment es van decidir, li van oferir a en Pedro sa restauració des vell molí. Per dur-la a terme va comptar amb s’assessorament des dos darrers moliners que quedaven vius, els germans Miquel i Adrià Sintes, que, juntament amb molts altres professionals, van anar donant forma, a poc a poc, al nou molí. Sa restauració va durar dos anys, durant els quals va compaginar aquesta obra amb els encàrrecs que li anaven sortint.
Després de sa restauració des Molí de Dalt, van anar sorgint ofertes per continuar restaurant altres molins, així com es pou de torn de Sant Lluís i diverses sínies, com sa de Sant Joan de Binissaida. Per resoldre dubtes comptava amb s’ajuda inestimable d’en Biel, es seu mestre admirat, que s’havia encarregat de sa reparació de moltes de ses darreres sínies que havien funcionat als vergers de Sant Joan.
Amb motiu de sa celebració des 250 aniversari de sa construcció des molí emblemàtic, es batle de Sant Lluís, Cristóbal Coll, li va proposar l’any 2012 que fos s’encarregat de fer es pregó de ses festes patronals en honor de Sant Lluís IX, com a reconeixement a un des darrers araders de s’illa i a sa seva implicació decisiva en sa restauració des vell molí.
Quan sa conversa ja s’acabava, en Pedro va reflexionar sobre sa senya que es turisme de masses havia deixat en es paisatge de s’illa, transformant-lo a poc a poc. Li sabia greu veure tanques amb somiers, reixes rovellades emprades com a barrera, o banyeres usades com a beuradors, tot i que admetia que, paradoxalment, aquest turisme també havia duit més feina als quatre o cinc araders que encara resisteixen a s’illa.
Ens vam acomiadar amb sa promesa de tornar-nos a veure i xerrar, qualque altra tarda, de ses altres passions: es bàsquet, sa pesca, s’òpera, «sa vessa mos fot»… Mentre me n’anava amb s’aixada reparada dins es cotxe, en Pedro me va dir, amb una veu serena i franca:
—Ser arader ha estat allò que més satisfaccions m’ha donat a sa vida.