Ocupar-se de salvar les tradicions i la cultura popular no ha de representar una forma encoberta del pitjor tradicionalisme, o del conservadorisme més ranci i immobilista —retrògrad, si voleu. A la inversa: tampoc agitar postulats de progressisme rupturista amb el passat —un passat que és titllat d’alienant, vell i estantís— no suposa afavorir el progrés ni l’alliberament humà de les opressions nefandes i atàviques que han sotmès pobles i nacions. Hi ha un punt de paradoxa en tot plegat, perquè certs esforços conservadors salven; i certs futurismes, aniquilen i enfonsen.
Hi ha formes de tradicionalisme que, de debò, produeixen uns efectes estimabilíssims per a la defensa de la identitat, i com a garantia de continuïtat històrica d’un poble, lluny de les amenaces d’assimilació o d’absorció a mans de cultures i llengües properes més poderoses. A la vegada, hi ha formes de progressisme que poden deixar buit i defallit un poble —exsangüe, gosaria a dir—, literalment mancat de passat des del qual projectar-se amb dret i integritat.
Just en aquest punt d’equilibri entre aquell dilema que certs pensadors anomenen «arcaisme» i «futurisme» històrics cal encastar la figura i l’obra intel·lectual de Francesc Camps i Mercadal. A vegades ho he considerat amb el jove intel·lectual Miquel Pons-Portella, per mi un dels qui avui, de debò, en saben, sobre aquesta personalitat.
Fill d’una família pagesa, Camps i Mercadal es llicencià en Medicina i Cirurgia a Barcelona el 26 de juliol de 1878 i s’establí as Migjorn Gran de seguida com a col·legiat número 98. Tota la vocació mèdica va quedar concentrada i dirigida sobre la gent del seu poble. Pensava en fer-se metge de poble, i, en efecte, ho fou a pler. Certs annals mèdics el recorden, per exemple, com un pioner a practicar una apendicectomia en una data tan primerenca com 1905, sobre el cos del ferrerienc Marc Moll. Fou un èxit quirúrgic.
Però també va aprofundir en altres trets biogràfics. Es va consagrar a fer convertir els seus orígens pagesos en el melic d’un ampli programa ideològic i cultural desplegat entre el conservadorisme catòlic vuitcentista i les coordenades del moviment noucentista.
Una primera etapa com a intel·lectual, fins al tombant de segle, es caracteritzà pels articles de combat a la premsa catòlica, recollits en part a «Derecho a la ignorància» (1894).
El Camps i Mercadal d’aquest primer període es va donar a conèixer sota la firma castellana «Francisco», «aquell heterònim —com ho ha descrit el professor Àngel Mifsud— que va escriure innombrables articles a revistes de militància catòlica i integrista. Molt aviat, però, aquest perfil s’esvaí, i va passar a «dormir —merescudament— el somni dels justos», ha assegurat Mifsud. Afegeix aquest mateix expert que, per contra, va irrompre després el Camps i Mercadal que es faria anomenar pel pseudònim Francesc d’Albranca. Hi sorgí llavors el folklorista i el filòleg eminent que feu el salt a la plena catalanitat de la cultura menorquina.
D’altra banda, el mestratge de Josep M. Quadrado i el nou marc del regionalisme menorquí de la fi de segle el decantaren a favor de la creació cultural en un triple nivell. En primer lloc, l’erudició historicoarqueològica a través de les col·laboracions al «Bolletí [sic] de la Societat Arqueològica Lul·liana» i a la «Revista de Menorca». En segon lloc, la dedicació filològica com a primer col·laborador menorquí de referència d’Antoni M. Alcover, del «Bolletí [sic] del Diccionari de la Llengua Catalana» i del «Butlletí de Dialectologia Catalana», i com a partícip al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). En tercer lloc, excel·lí com a folklorista amb l’obra cabdal «Folklore menorquí de la pagesia» (1918), premiada per l’Ateneu de Maó el 1911.
Les col·laboracions a la premsa periòdica del conjunt de les terres de parla catalana; els nomenaments institucionals; la correspondència mantinguda amb personalitats reeixides de la cultura; el mestratge exercit sobre Joan Estelrich i Josep M. Ruiz Manent; i encara, el reconeixement assolit a la dècada dels anys vint com a patriarca de les lletres menorquines el convertiren en una de les primeres figures de la cultura catalana de Menorca entre la Renaixença i el Noucentisme.
L’amor a les humanitats li venia lluny. També durant els cinc anys d’estudiant universitari va conrear la literatura i l’observació acurada de la natura, en un doble interès per la Terra i per l’ànima humana. En una visita al monestir de Monserrat va dedicar bona part del temps a recollir plantes i insectes que després enviaria a Menorca, al seu protector, el prevere i naturalista Cardona i Orfila. A Barcelona, entretant, es guanyava el dinar i el llit com a macip de la Casa Grasset dedicada a la mercaderia del vi.
De seguida, li vingué la pruïja pels estudis d’arqueologia, etnografia i folklore. Tenia un germanastre, Rafel, que sonava el fabiol i que col·leccionava gloses. El fet li va estimular l’afició pel folklore local, tot posant l’ull clínic, diríem, en la matèria fins al darrer alè de vida. Ben prest feu les primeres recollides de relíquies antigues.
El 1892 es va casar amb Catalina Riudavets Moll, filla d’un mestral del poble. El matrimoni va afillar cinc criatures, totes del gènere femení: Joana, Catalina, Esperança (na Nina), Maria Dolors (na Lola) i Francisca, generalment anomenada Na Paca.
No em sembla gens hiperbòlic afirmar que Camps és potser el folklorista històric més important de Menorca. Sens dubte ho és de la contemporaneïtat entera, sols disputada amb Antoni Orfila Pons, el prevere de Llucalari de Sant Lluís, que feu popular el pseudònim Fila-Or, però que encara espera —potser fastiguejat— el just reconeixement intel·lectual.
En tot cas, no hi ha dubte que Camps va ser el primer intel·lectual de Menorca a ocupar-se, de l’illa estant, de la cultura popular, sempre amb resultats magistrals, d’aquells que obren camí.
Fou autor d’una obra ingent i vastíssima que va salvar de la destrucció —per efecte devastador de l’oblit i d’un cert futurisme maldestra— cabassos i més cabassos de patrimoni cultural que circulaven per via oral: llegendes, gloses, codolades, refranys, dites i modismes, cançons, contes, costums i tradicions rurals de la més fonda ancestralitat.
Bon arcaisme
La mirada sagaç de Josep Pla, observador literari sempre incisiu i lúcid, ha deixat escrit que Camps era potser la persona més intel·ligent de la seva època, i que havia deixat en tots els aspectes un record excels. «El doctor Camps —digué— va fer una obra immensa en el folklore menorquí, partint sempre de baix, de l’existència d’una gent concreta i precisa. Va ser un dels col·laboradors més actius del canonge Alcover [en el Diccionari], que Francesc de B. Moll [...] ha portat a un honorable i magnífic terme». L’obra de Camps —conclou Pla— està entroncada amb l’anomenada Renaixença catalana. És a dir: amb la defensa del bon arcaisme.
Però aquí no s’acaben els mereixements conspicus. Al costat del folklorista de primera magnitud, hi ha el Camps filòleg de valors excepcionals, no només per les riques aportacions a l’estudi i el coneixement de la llengua catalana de Menorca —entesa com a ciència lingüística pura—, sinó, també, perquè el treball desplegat en aquest terreny va permetre frenar els corrents castellanitzadors que llavors ja empaitaven l’illa. Va posar les bases de la unitat de la llengua, en demostrar que el menorquí i el català no es repelen, sinó que es complementen íntimament i que estan forjats en un mateix o únic gresol. Va contribuir, primer, a engrandir la ciència lingüística, i, després, a assegurar un gran benefici social. D’altra manera: va fornir una conducta cultural —d’abast cívic— en el si més pregon i coral d’una plena, inequívoca Renaixença menorquina.
Si no hagués estat per la seva malaltissa constitució biològica, Camps hauria continuat, fatalment, els passos pagesos de la nissaga. Ben segur que ho hauria acomplit més viu que les cuques de llum, sí, però en estat bonibé analfabet, segons el designi per al comú dels seus conveïns en la remota contrada des Migjorn Gran.
Va venir al món al predi La Cova, endinsada a les entranyes obagues del barranc d’Albranca, ramal de l’edènica fondalada de Trebalúger, on el pare i la mare treballaven d’amitgers. Va néixer el 27 de març de 1853. De salut trencadissa, passava més hores sota la fèrula docent de Joan Alzina de Binicodrell, capellà i rector de Sant Cristòfol, que ajudant a les feines camperoles. Va demostrar de seguida propensió a l’estudi i a l’amor pel saber. Per tant, el sacerdot el volgué recomanar al savi naturalista Francesc Cardona i Orfila, una eminència de l’època i professor de l’institut de secundària de Maó. Allà es va graduar de batxiller i va tornar a la casa paterna el 1873. Aleshores, els seus pares s’havien llogat de pagesos a la finca d’Albranca Vell, també immergida en les mateixes fondàries de Trebalúger, a tocar de La Cova. Al cap de poc temps, el jove va aconseguir el preceptiu permís patern per traslladar-se a Barcelona i per mirar d’assolir allí una meta inimaginable: fer-se estudiant universitari i arribar a graduar-se de metge.
Fet el regrés a la llar, no tornaria a absentar-se mai més de les petites, però genuïnes, arrels migjorneres. No obstant açò, mai no va acabar essent un intel·lectual clos i tancat. O sigui: no fou un arcaista regressiu. A l’inrevés. Poques vegades algú tan clavat físicament a la terra natal i envoltat per un entorn tan constret i limitat ha estat, alhora, tan universal, amb perspectives tan obertes i amb tanta projecció exterior.
No, ningú que s’hagués hagut de topar amb el perímetre escarransit de la Menorca de finals del XIX no hauria tingut fàcil d’esquivar l’estancament vital. Camps va superar, però, aquestes estretors intrínseques de tan escàs oxigen intel·lectual. Tot i escollir un lloc de vida aparentment lligat de mans, va ser un home de ment expansiva i universal, de cultura en constant progressió i de saviesa extraordinària.
Observeu-ne el detall de la mena de vida que va escollir: va seleccionar, d’entre allò que era tancat, el més reclòs. Va optar, no per situar-se a la liberal ciutat de Maó —la punta de llança de Menorca—, sinó al minúscul i insignificant llogaret des Migjorn Gran. Per fer-nos una idea: optar per una cosa així com escollir la rebotiga de l’illa —el més recòndit i aïllat del mapa urbà insular.
Però bé: la seva altesa va excel·lir. El periodista catòlic combatiu —d’un cert tradicionalisme ferm— va obrir pas a aquest altre intel·lectual que acabaria essent un cooperador importantíssim per al ressorgiment de la cultura catalana de Menorca. Més exactament: per a la seva permanència i continuïtat.
Prova de la magnífica expansió és el copiós epistolari que es conserva. Resulta admirable pel prestigi dels corresponsals: poetes com ara Joan Maragall i Maria Antònia Salvà; filòlegs com Antoni Maria Alcover, Pere Barnils, Antoni Griera o Montoliu; o professors com Tomàs Carreras Artau o Josep M. Batista i Roca. En suma, van ser dues-centes trenta-set les personalitats o institucions de relleu amb què va mantenir connexions arreu de l’àrea lingüística balear i continental.
En conseqüència, és fàcil entendre per què va acabar designat col·laborador del Diccionari General de la Llengua Catalana (1913), membre corresponent de la Real Academia Española de la Historia (1919), membre de l’Institut d’Estudis Catalans, Soci de Mèrit de l’Ateneu de Maó i vocal acadèmic de la Subcomissió de Monuments Històrics i Artístics de Menorca (1924). Més fàcil encara és fer-se càrrec de la recomanació de Joan Estelrich Artigues, el gran erudit catalanista de Felanitx que havia passat la infantesa i l’adolescència a Menorca. El 8 de març de 1920, Estelrich va escriure una carta a Carles Rahola. En ella li enviava una llista dels autors i personalitats que inexcusablement no podien romandre exclosos de la l’Enciclopèdia Espasa. Al costat de figures de primeríssima línia, va fer constar dos de menorquins: Francesc Hernàndez Sanz («el primer historiògraf vivent de les Illes Balears», assegurava) i Francesc Camps, «l’únic literat català de Menorca, mestral de l’Illa, folklorista patriarcal».
En definitiva: Camps, per mi, és una incommovible figura que ens alerta dels perills de l’arcaisme i del futurisme.
Modernament, jo mateix he pogut reblir la idea gràcies al mestratge que, bogant dins la mateixa estela de Camps, ens ho ha assenyalat Miquel Anglada Gelabert, un altre capellà de bona glòria. L’arcaisme —que li vaig sentir a dir— és el desig d’una tornada al passat i d’una fixació inamovible del passat: «Així ens ho van deixar, així ho deixam nosaltres».
A mi, un temps, el tradicionalisme, en efecte, en feia venir calfreds. Ara bé: des que cervells clarividents com el de Francesc d’Albranca i després el Senyor Miquel de Roma han proclamat que la tradició és la base de la nostra projecció cap al futur, ho he vist d’un altre color. L’argument em té convençut: «Jo som tradició dels meus pares, però mon pare no es repeteix en mi: s’hi perllonga; i li seré fidel, no si el repetesc, sinó si som el qui haig de ser».
Entre l’arcaisme com a fòssil del passat i el futurisme com a temptació de ruptura iconoclasta, hi ha l’estadi de confluència seguint el model de Francesc Camps i Mercadal. Seguim-lo i projectem-lo, demanaria un servidor.
No se puede revisar el texto. Confirma la política de privacidad antes.
No se puede revisar el texto. Confirma la política de privacidad antes.
No se puede revisar el texto. Confirma la política de privacidad antes.
No se puede revisar el texto. Confirma la política de privacidad antes.