Pilar Benejam: «La docència ha donat sentit a la meva vida»

Pilar Benejam Arguimbau vag nèixer a Ciutadella de Menorca el 5 de desembre 1937 en plena Guerra Civi. El seu pare treballava a l’oficina del seu sogre en la companyia de barcos de vela, era un home cordial, pintava quadres plens de llum i de color, aficionat a la caça de perdius i per a ella un gran pare, que va permetre i entendre que una noia volia i podia estudiar. La mare era molt de missa, una bona mare, bona cuinera, feia unes puntes de boixet maravelloses i quasi mai estava enfadada. Ella era la tercera de les quatre germanes. Sempre estava una mica sola perquè les grans em feien jugar «de cul de bòtil, i la petita no caminava».

Pilar, a on va anar a escola?
—Els anys quaranta vaig anar a l’Escola de les Madres de Lestonnac. A mi m’agradava aprendre però només aprenia a llegir, escriure, escoltar i repetir. Sabíem el catecisme i la Història Sagrada de memòria, evidentment tot en castellà. La missa i el rosari en llatí, no enteníem res, però jo pensava que si resàvem a Déu ell ja ho traduïa.

Quan tenia deu anys les monges varen començar a fer el batxillerat i anàvem a fer els exàmens a l’Institut de Maó. Vàrem començar cinc, però a segon curs vaig quedar sola i les madres no varen voler fer tercer per una sola alumna. Jo em vaig resistir i el meu pare, al veure que volia seguir, em va ajudar a fer tercer, lliure. Anava a casa d’un capellà a llatí, a un altre a francès, a un farmacèutic a Ciències naturals... les assignatures com Literatura o Història les estudiava jo sola amb el llibre de text, de memòria, i disfrutava molt.

Per fi, i després de veure que ho aprovava tot, varen veure que havia d’anar a Maó a l’Institut. Érem tan pocs nascuts el 37 que amb un permís especial varen fer coeducació. Allí vaig entendre que mai cal parlar d’homes i dones sinó de persones, i vaig veure que hi havia companys bons amics i intel·ligents i també bones amigues i molt llestes i mai més he cregut en diferències de gènere referents als estudis, i això que en la meva època es sentia molt sovint. Una altra cosa que vaig descobrir a Maó és que hi havia bons professors, pocs, però jo volia ser com ells.

I va continuar estudiant?
—Sí, després d’acabar quart, vaig estudiar Magisteri a Palma i els estius, en tres mesos i amb moltes dificultats, feia el batxillerat superior perquè volia anar a la Universitat. Acabat Magisteri vaig estudiar Pedagogia i després Geografia i Història a la Universitat de Barcelona. La Universitat em va proposar diverses ajudanties, però jo volia ser mestra, perquè trobava que tenir una bona mestra era disfrutar aprenent i, si volia ser una bona mestra, havia d’aprendre a ser mestra a una bona escola. Així va ser com vaig anar a donar Geografia i Història a dues escoles que estaven plenament integrades en el Moviment de Renovació Pedagògica i a Rosa Sensat i va ser en aquestes escoles que vaig aprendre a ser mestra, la feina que sempre he trobat que era bàsica per preparar els membres d’una societat democràtica i que omplia de sentit la meva vida. A l’escola vaig conèixer el meu marit, Joaquim Farré, el company de la meva vida i pare de les nostres dues filles.

Com foren els inicis de la seva vida laboral?
—Amb el Moviment de Renovació Pedagògica vaig poder col·laborar plenament amb les Escoles d’Estiu de Menorca i també fer molts cursos i conferències per les Espanyes explicant què era la Didàctica.
L’any 1971-72 es va crear la Universitat Autònoma de Barcelona amb la intenció de fer una Universitat diferent i renovadora. L’Enric Lluch em va cridar el 1972-73 per fer classes de Geografia Humana i Econòmica i durant uns pocs anys vaig poder atendre les escoles i la Universitat pero aviat vaig veure que a Geografia faltava una assignatura que era la Didàctica per preparar els futurs mestres de Secundària i, amb el suport de l’Enric, feia l’assignatura de Didàctica als nois i noies de cinquè de la Universitat. Un dia a la setmana els portava a un institut perquè sempre he pensat que per ensenyar cal saber molta teoria i també tenir molta pràctica. Jo donava la classe i ells m’ajudaven en treballs en grup, preparant les sessions, fent una sortida al camp mensual i disfrutant tots i aprenent. Mai va suspendre ningú, ni alumnes de l’escola ni de la Universitat. Jo vaig aprendre molt i els alumnes, diuen ara, que també. El cert és que tots vàrem treballar molt i molt a gust.
Quan la UAB va crear la seva Escola de Mestres vaig demanar de formar part del seu professorat i així vàrem començar una escola de mestres que volíem democràtica, de nivell universitari, professional i catalana.

No era una aposta arriscada?
—Va ser un miracle que no anéssim tots a la presó perquè vàrem fer l’escola de mestres que havíem somiat, prescindint de la legalitat, de normes i escollint els millors professors que hi havia. Cal dir que als anys setanta el franquisme ja intentava obrir-se a Europa i els inversos estrangers trobaven en el país un gran analfabetisme, al temps que al Govern manaven ministres més preparats.
Quan vaig deixar l’equip de direcció de l’Escola de Mestres vaig anar a treballar a la Diputació a ajudar a Marta Mata a traspassar les institucions docents que durant el franquisme havien estat emparades per la Diputació de Barcelona. En acabar aquesta feina, el Rectorat de la UAB em va fer directora de l’ICE amb l’encàrrec de cuidar la formació permanent del professorat

Alguns títols al llarg de la seva trajectòria laboral?
—En citaré quatre: mestra, catedràtica d’universitat de Didàctica de les Ciències Socials, Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, doctora honoris causa por la Universitat de les Illes Balears.

Quin és el seu dia d’ençà que està jubilada?
—Amb 88 anys, encara faig el que puc, tanmateix penso que sí que m’he de jubilar i aquesta conversa que tindrem a l’Ateneu de Maó dia 22 d’Abril serà el dia de la meva jubilació.

Com li agradaria ser recordada?
—Com una de les persones que sempre ha cregut que l’educació humanista és una condició essencial per a la salut de la democràcia.

Com veu el món actual?
—Actualment l’educació interessa poc. El neoliberalisme ha aconseguit que l’individualisme, el consum, pasar-ho bé, tenir diners i poder siguin valors prioritaris. Penso que una educació de qualitat avui és més necessària que mai.