AMenorca, comparat amb altres territoris insulars de la Mediterrània, hem tingut la sort que per a l’estudi de la flora de l’Illa hem tingut botànics residents o nadius. Hi ha molta diferència en els resultats, si una feina que demana trescar i conèixer territori, la fa un resident o un forà. El primer, coneixerà millor les tresques, on anar a cercar les coses, quines bandes poden ser més interessants, tindrà més facilitat per dialogar amb la gent de la terra. La persona forana, abans de res haurà d’assimilar un territori nou i, de tot d’una, anirà a cercar les coses més evidents i conegudes. Joan Joaquim Rodríguez i Femenias (1837-1905) va fer la primera gran compilació de la flora de Menorca (1904) i aquesta ha estat la base perquè botànics posteriors poguessin venir a l’Illa amb uns coneixements ja posats per escrit. A tot açò, hi ha excepcions.
Pius Font i Quer ha estat un dels millors botànics que ha tingut Espanya, fins i tot de la Mediterrània occidental, açò és Àfrica del Nord, Balears i la Península Ibèrica. Combinà, com pocs, coneixement científic, capacitat de comunicar i divulgar amb facilitat per moure’s per qualsevol territori. Açò darrer és importantíssim en la botànica. Aquesta ciència té com recurs principal de recerca els testimonis de plantes que es recullen en el camp i després es transformen en testimonis que formen els herbaris. Aquest botànic també fou un gran herboritzador i, per açò, de les seves expedicions en sortiren milers de testimonis d’herbari que avui encara són eines bàsiques per a l’estudi de les plantes.
En l’àmbit més pedagògic, fou el primer en treure els alumnes al camp, per conèixer millor, in situ, allò que s’explicava a les aules. Va ser valedor de científics tan importants com l’ecòleg Ramon Margalef i López (1919-2004) o els botànics Oriol de Bolòs i Capdevila (1924-2007) i Pere Montserrat i Recoder (1918-2017), sovint amb el suport d’altres persones il·lustres com en Karl Faust i Schmidt (1874-1952), empresari i mecenes alemany, creador del Jardí Botànic Marimutra (Blanes).
La seva capacitat de divulgació, en l’àmbit de la botànica ibèrica, fins ara no ha estat superada. Obres seves com «Plantas medicinales – El Dioscórides renovado» (1961), «Botanica pintoresca» (1958), «Diccionario de botánica» (1953), «Iniciació a la botànica» (1938), són qualcunes de les més conegudes i totes encara vigents i amb reedicions contínues. El «Dioscórides renovado», és avui un dels llibres de plantes medicinals més complerts, que a més de proporcionar bona informació dona gust llegir-lo per la manera com és escrit. «Iniciació a la botànica», d’ençà la seva primera edició s’ha seguit publicant. El 2015 sortí una tercera edició amb continguts revisats per dos grans botànics de la Universitat de Barcelona, en Joan Vallès i en Josep Vigo. És la millor eina educativa per iniciar-se en la botànica morfològica, partint de zero.
En l’àmbit de les Balears, Font i Quer destacà per l’estudi de la flora de les Pitiüses, fins aquell moment la manco estudiada de tot l’arxipèlag. Coneixedor de la feina de Rodríguez i Femenias, Menorca també fou afortunada, feu estada a la nostra terra, per poc temps, però com sempre allí on anava, va ser profitosa.
Estada a Menorca
Segons va escriure, va ser a l’Illa els anys 1912 i 1913, destinat, com a farmacèutic militar, a l’hospital de l’Illa del Rei. Hauria estat ell mateix qui demanà aquesta destinació. Bo d’entendre, la flora dels territoris insulars, per la presència dels endemismes i altres singularitats botàniques, és més atractiva i interessant que la dels territoris continentals. Del valor únic, en tot el món, d’una part de la nostra biodiversitat, els mateixos menorquins, a vegades, no en som prou conscients.
D’aquella curta residència menorquina, a més dels nombrosos testimonis d’herbari, destaquen tres publicacions de novetats florístiques, dues signades per ell mateix com autor (1917 i 1919) i una altra (1914) per en Carlos Pau (1857-1937), aquest home, que mereixeria tot un altre escrit, arribà a ser el botànic més important d’Espanya en aquell moment. De la seva farmàcia de Sogorb estant, governà gran part de la flora ibèrica i d’Àfrica del Nord, també estudià la de les Balears i sobre la de Menorca, esmenà el catàleg de Rodríguez i Femenias. Tot açò, fora dels àmbits acadèmics i oficials del moment. Font i Quer de ben jove contactà amb ell i fou el seu taxònom de referència.
Aquells tres articles de florística foren l’actualització més important del catàleg florístic de l’Illa, d’ençà la publicació de la «Flórula de Menorca» (1904), que no seria superada fins el temps d’en Pere Montserrat i Recoder, mataroní, molt vinculat a Menorca. El 1953 publicà un article de florística que encetà la represa de l’estudi botànic de l’Illa, que ja no s’ha aturat fins a l’actualitat.
Amb aquestes publicacions Font i Quer contribuí al coneixement de la flora de Menorca amb prop d’una trentena de novetats florístiques. Un nombre important, si consideram la seva curta estada. Per les localitats d’on cita les espècies, sabem que va trescar per bona part de l’Illa. És especialment important l’article de 1919, «Adiciones a la flora de Menorca», publicat al «Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural», on comenta més de seixanta espècies. D’aquesta breu presència a l’Illa també en sortiren espècies noves. Limonium fontqueri, endemisme menorquí, fou descrit per Carlos Pau (1914), a partir del material recollit per Font i Quer, a qui el de Sogorb dedicà l’espècie. Avellinia longiaristata, una petita gramínia que creix per les arenes silícies de la tramuntana, també endemisme menorquí, fou descrita per Font i Quer com una varietat, ha estat recentment elevada a aquest rang d’espècie.
Del material herboritzat a Menorca en sortiren altres estudis més específics però amb un abast geogràfic més extens. La vidalba (Clematis cirrhosa) és molt abundant a Menorca i té una variabilitat morfològica que sempre ha intrigat als botànics. Una mateixa planta pot tenir les fulles de mitja dotzena de formes diferents o les flors poden ser de ben blanques a un morat fosc. Amb les observacions fetes a Menorca i el material recollit, el 1916, publicà un article: «Sobre la Clematis cirrhosa L. de Menorca». La didalera o herba de Santa Maria (Digitalis minor) és un endemisme gimnèsic singular dins el gènere. Font i Quer publicà un extens estudi sobre aquest gènere a la Península Ibèrica: «Datos acerca de las dedaleras españolas» (1925), on discuteix, extensament, l’espècie balear, principalment a partir de les poblacions que observà a Menorca i la seva variabilitat. Un tema, avui, encara no resolt ni tancat.
Font i Quer també té el mèrit d’haver estat el darrer botànic que va veure in situ l’única població de l’endemisme menorquí Lysimachia minoricensis, que uns anys després s’extingiria, sent així un cas documentat d’extinció d’una espècie a la natura. Afortunadament, es cultivà en jardins botànics i a partir d’aquelles plantes s’han fet reintroduccions en el medi natural. Qualcunes tenen un bon comportament i, possiblement, prest Menorca es podrà llevar aquesta taca negra de ser de les poques illes mediterrànies amb una espècie extingida, en temps recents.
Aquest botànic il·lustre no tingué una vida professional fàcil. Els seus mètodes pedagògics innovadors, en el seu temps, no agradaren a tothom. Hagué de deixar l’àmbit universitari (1922) i fer l’activitat de recerca en altres institucions, econòmicament més precàries. L’esclat de la Guerra Civil l’agafà amb uns alumnes en el front, entre els dos bàndols. L’any 1939 fou detingut i condemnat a mort. Les pressions internacionals aconseguiren la commutació de la pena i el seu alliberament. Desposseït de tots els càrrecs va ser contractat per les editorials Labor i Sopena com a traductor i assessor en temes botànics, també seria aquí on publicaria les principals obres. Amb tot açò els seus grans projectes, una «Flora Occidentalis», de tota la Mediterrània occidental, i una «Flora Hispanica», no s’arribaren a materialitzar. Malgrat tot, va descriure més de 500 espècies noves per a la ciència, publicà més de 200 articles científics, molts altres escrits divulgatius i tingué un amplíssim reconeixement internacional.