Aquesta no és una història corrent, tracta d’un jove que era de nom Constantí Ricci i d’una bomba a les runes del castell de Sant Felip. Presentarem al principal protagonista. La història moderna de la família Ricci que ens interessa s’origina a la segona meitat del segle XIX, quan tres branques dels Ricci que s’assenten a Suïssa, se separen. Una marxa i s’instal·la a París. Una altra fixa la residència a Barcelona, on, segons sembla, es dedica al comerç i gaudeix d’una bona posició social i econòmica; segons el nostre informador, a aquesta branca catalana pertany la famosa mezzosoprano, Anna Ricci, que va cantar tantes vegades a Maó. La tercera branca també s’havia radicat a Barcelona a finals del segle XIX i una part dels seus membres arriben a Menorca poc després. La data i les circumstàncies de l’arribada dels Ricci a Menorca és encara desconeguda, però es deu produir a finals del segle XIX. El cap d’aquesta casa és Cayetano Ricci Flaminio. Sabem que a Barcelona, Cayetano regentava una botiga de merceria i calçat al número 3 del carrer Urgell. L’home tenia dos fills i dues filles: els bessons Antoni i Constantí, Anna i Emilia.
Arriba a Maó Constantí Ricci
Dia 10 de setembre de 1903 desembarca al port de Maó el jove Constantí Ricci a bord del vapor «El Menorquín». El viatger ve carregat de sabates. Per un costat, venia a visitar les seves germanes, Anna i Emilia, que ja residien a la ciutat, i per altre a vendre gènere entre els botiguers de saldos del poble. El jove just té vint-i-un anys i no sembla molt espavilat. El primer que fa és anar a visitar les dues germanes que viuen a Maó: Emilia i n’Anna. Emilia (Nàpols, 1883 – Maó, 1930) es casarà amb Jaume Font Oliver (Maó, 1877 - ?), d’ofici cambrer, el 1904. Tenen a Maó la primera filla, Harmonia (després Maria), només inscrita civilment; açò em fa pensar que la família deu ser lliurepensadora i anticlerical.
La parella tindrà també Anastasia (Maó, 1909) i Emilia (1912). Emilia mor molt jove, de tuberculosi. L’altra germana de Constantí és Anna (?, 1881 – Maó, 1930), que es casarà amb Ignacio Oliver, empleat del Banc de Menorca. El 1921 viu un drama personal, amb la mort de la seva filla de desset anys, Joana. El 1928 marxa de Menorca per instal·lar-se a Barcelona; ho fa amb el seu fill, Pere Oliver Ricci, que és violinista titular a l’America’n Orchestra. Segurament tornen aviat, ja que mor a Maó el 1930. També torna el seu fill, que el 1930 treballa per l’Ajuntament de Maó. Constantí Ricci encara té temps de visitar al tercer germà que és a Maó: Antoni Ricci Barreta, que sembla que és mecànic i promotor immobiliari, que compra i ven propietats i fa una petita fortuna, sobretot en patrimoni. El 1908 es casarà a Maó amb Catalina Alcover i són els pares de Gaietà Ricci Alcover, assassinat pels franquistes després de la guerra, o sigui, els avis de Carles Ricci Febrer, que va ser diputat al Parlament Balear a finals del segle XX. Aquesta seria una altra història que potser un altre dia contaré, ara ens fixarem amb Constantí Ricci. El jove ven el gènere que ha duit de Barcelona i, a l’espera de més material, es dedica a passejar. En un d’aquests passeigs, visita les runes del Castell de Sant Felip, que el 1900 encara causaven impacte. És en aquesta visita que el descobreix un guaita militar, que li permet que faci la visita i no el perd de vista.
Contextualitzem el moment
Encara que sigui molt per damunt, convé situar-nos. Estam en un temps de conflictivitat social i política. Aquells anys, el moviment obrer, majoritàriament anarquista, va a les totes a Barcelona: societats d’oficis, ateneus populars, escoles lliures, periòdics i revistes, centres obrers i mítings. El clima de conflictivitat és alt i ja s’han donat casos de denúncies falses o de creació policial de confabulacions anarquistes precisament per atacar el moviment, com per exemple, el cas de «La Mano Negra» per a justificar una repressió general sobre el moviment, o el «procés de Montjuïc» a partir de l’atemptat del carrer de Canvis Nous a Barcelona, que es va convertir també en una «causa general» contra els anarquistes. No vull dir amb això que els anarquistes fossin angelets del cel, sinó que els cossos repressius de l’estat actuaven molts cops de manera bruta i barroera. A Menorca feia dos anys que s’havia creat la Federació Obrera i ja havien tingut lloc els primers conflictes entre obrers i patronal, a La Industrial Mahonesa, a l’Anglo-Española de Motores, etc. amb l’esclat de certs períodes de conflictivitat i la persecució dels primers dirigents del moviment.
El dijous, 17 de setembre de 1903. Uns cartutxos de dinamita
Els sergents Soler i Vanrell ho han fet venir bé per conèixer i fer amistat amb el jove Ricci. Són ells dos que l’acompanyen al comerç de Llorenç Cardona Borràs (Maó, 1842), que és l’únic autoritzat per vendre dinamita a Maó. Té el comerç a sa Costa de sa Plaça, cap de cantó amb el Pla de la Parròquia. Llorenç, casat amb Margarita Gimier Darder, era sabater, però també el representant oficial de la Unión Española de Explosivos a Maó. L’home s’estranya de l’encomanda d’aquell jove que no coneix: uns cartutxos de dinamita, metxa i detonadors. Quan es nega a servir-los, són els sergents que fan servir la seva presència per avalar al comprador; almenys Llorenç declararà després que un dels dos li va dir: «¿cree usted que comprometería mi pan?»
El divendres 18 de setembre de 1903. Quatre copes amb els sergents Vanrell i Soler
El divendres Constantí es troba amb els sergents Joan Soler i Llorenç Vanrell, un d’infanteria i l’altre d’artilleria. Segurament ja havien parlat del tema abans, per açò la dinamita. Es troben el capvespre i els sergents el menen a fer unes copes al Casino d’Unió Republicana. Cap a les tres i mitja, Vanrell i Soler duen el jove al cafetó de Gaspar Andreu, al carrer de Gràcia, cap de cantó amb el carrer de l’Estrella. Sense deixar el carrer de Gràcia, el trio va a beure a la taverna de Pere Olives Pons, que també fa de sabater i està casat amb Magdalena Olives; en realitat, qui beu és el jove, ja que, segons el taverner, els dos sergents buidaven les copes en un got d’aigua. Encara tenen temps de fer-ne una altra a can Gaspar Andreu. Ja fosquet, els tres arriben fins el cap des Camí des Castell i allà contracten el carro de Joan Petrus perquè els porti fins a l’entrada de l’antiga fortalesa de Sant Felip; el viatge els costa cinc rals. Però no marxen tot d’una, ja que tenen temps d’entrar a la taverna de Miquel Borràs i beure’s uns anisats. Amb el jove ben begut, el cotxe surt cap as Castell i s’atura a l’Esplanada. La colla té temps d’entrar al cafetó d’en Manent, que els serveix vi dolç i unes galetes. Quina mescla! Finalment, els militars el menen al moll i allà agafen un bot que els porta a la zona de runes de l’antiga fortalesa.
Nit del 18 al 19 de setembre. ‘La noche de autos’
A la punta de la fortalesa hi havia un polvorí en ús arran de la mar. En la zona també hi ha una caseta buida que empren els militars. Segons sembla, els sergents tenen la clau. A dins, segons el relat dels dos farfants, Ricci fa la bomba. Per fer-la, ells, els sergents són els que li proporcionen una olla-cafetera, una olla de les que empraven a la cuina militar per fer cafè. El jove, amb mà experta, hauria omplert l’olla amb la dinamita, terra, ferros, pedres, el detonador i la metxa. Total: un artefacte de 14 quilos, només amb 400 grams de dinamita de tercera classe. Segons diran després aquells dos, la idea de Ricci era matar l’oficial de guàrdia, robar-lo i fer volar el polvorí, per després fugir en barca cap a Alger. En aquell pla fallava, però, el tema de la barca, ja que no en tenia cap de preparada. Segons el relat d’en Soler i en Vanrell, deixen l’olla bomba tancada en clau a la caseta i, quan surten, són apressats per guàrdies militars, que ens podem suposar que estaven avisats des d’abans. Els sergents res, però el jove Ricci el porten a tancar als quarters de l’Esplanada de Maó.
El dissabte 19 de setembre de 1903: el carrer en va ple
Estam a 1903 però ja funcionaven llavors els creadors de relats i les xarxes de comunicació interessades. El matí del dissabte, a Maó només es parlava d’una cosa: el perillós i terrible anarquista que s’havia detingut abans que fes volar el polvorí de Sant Felip gràcies a la feina de dos sergents, herois en la jugada. «El Bien Público», diari conservador i monàrquic, explicava amb pèls i senyals els fets. «El Liberal» començava a fer-se preguntes incòmodes arran del succeït. El Porvenir del Obrero no deia res, ja que feia setmanes que estava prohibida la seva publicació per ordre governativa. A poc a poc es feia pública la versió oficial, més o menys era aquesta: Constantí Ricci era membre de societats secretes i en el seu domicili s’havien trobat opuscles anarquistes o sobre els anarquistes; per enfortir aquesta idea es deia que era amic personal de Paulí Pallàs, l’autor de l’atemptat contra el general Martínez Campos en 1893; no només això, sinó que les veus afirmaven que son pare, Gaietà Ricci, era amic d’Angiolillo, l’assassí de Cánovas del Castillo, encara que no concretaven el què. Els dos sergents, que per cert havien rebut unes gratificacions pel seu comportament, afegien que el jove assistia a tots els mítings anarquistes, que era un expert constructor de bombes i que els havia afirmat que, emprant els soterranis de Maó, hauria estat capaç de fer volar tot un carrer, i, per rematar-ho, que els mostrà una ferida a un peu que, segons ell, era a causa d’un tret de bala que havia rebut en un aldarull amb la policia. El pobre Ricci era l’anarquista perfecte i el poble de Maó tenia sort que els militars i la policia haguessin sabut intervenir a temps. Els herois del moment eren els dos sergents. Ricci, en un intent de servir-se d’ells, els havia enredat, però els homes, fidels a la bandera, havien fet tota la comèdia per detenir-lo amb les mans a l’olla. Joan Soler Gelabert era sergent d’artilleria, membre de l’Apostolat de la Pregària, i la veritat és que la vida no li va somriure, ja que va morir tres anys després, el 1906, a 27 anys, víctima d’unes febres tifoides. Llorenç Vanrell era sergent d’infanteria i encara no n’he pogut treure el net, és possible que fos un mallorquí destinat a Menorca.
20 de setembre de 1903. Les coses s’embruten
Arran de la detenció d’aquest «perillós» anarquista, les forces de l’ordre ja veuen una espècie de campanya terrorista a Menorca. També una oportunitat per fer punts de currículum. Prest se sap que a la matinada (1.30h) s’han reunit al Govern Militar de Menorca el general governador militar, el delegat del govern i el mateix governador civil de les Illes Balears, el qual casualment era a Maó. Per posar-los noms: el general Francisco Galbis, el general Eugenio Torreblanca y Díaz i Luis de la Torre. Francisco Galbis (1847) ha arribat a Maó per fer-se càrrec del títol de general governador militar de Menorca aquell mateix 1903. El seu nom és conegut per les seves actuacions a Filipines i l’amistat amb Antoni Victory. Estant a Menorca, Galbis publica el llibre «El problema de Marruecos», també participa en la formació de l’Ateneu de Maó. L’any 1907, encara no sé per quin motiu, l’Ajuntament des Mercadal l’anomena Fill Il·lustre i dona el seu nom a una plaça del poble. Eugenio Torreblanca (Málaga, 1847) ha participat en nombrosos pronunciaments militars i ha participat en les guerres carlistes i en el setge contra el cantó de Cartagena (1874). Per la seva part, a pesar que el seu càrrec era el de governador civil, Luis de la Torre Villanueva era militar; l’home, membre del Partit Conservador, ja havia estat governador de la província de Pampanga (Filipines), va arribar de governador de Balears el 1903 i, el 1904, marxà com a governador a Guadalajara. En aquesta reunió d’alt nivell també hi participen una sèrie de magistrats de l’Audiència per demostrar, com tothom sap, la independència del poder judicial.
Presumiblement amb el propòsit d’escampar culpabilitats, el mateix vespre criden a declarar a Lluc Pons Castell (llavors director del suspès periòdic anarquista «El Porvenir del Obrero»), al qual deixen anar després, i envien a demanar també a Joan Manent, resident llavors a Barcelona i que passa uns dies amb la família a Maó i es Castell, al qual, després d’amenaçar-lo, el deixen en llibertat. Joan Mir i Mir ja veu una mà negre per a treure’s d’enmig als dirigents obrers de Menorca.
Ja sé, amics lectors que queden amb l’alè al cor, però el paper no dona per més i haurem de seguir d’avui en quinze.
Quina passada!