Record quan era bergant que mon pare em contà coses per jo, en aquella edat, un poc estranyes, d’un avantpassat nostro. Ell les sabia de sa mare, o ho havia sentit a dir de jove pes poble. Idò, es meus avis, quan morí es parent, ni es coneixien, i, per tant, cap des seus fills havia nascut. Aquell homo era germà de s’àvia materna de mon pare, de nom Joan Mascaró i Vidal.
Havia nat dia 7 de desembre de 1845 a Alaior, fill de Joan Mascaró Sintes, també d’Alaior, i de Catalina Vidal Pons de Sant Lluís. Va ser bessó amb en Jordi, que només visqué mig any, i sobre ell, que li va venir justet, ja diu sa partida de baptisme: «Bautizat en extrema necesidad per la comare Margalida Meliá». Des des seu naixement va ser un homo malaltís, i sa poca salut l’acompanyà fins la mort as 54 anys.
As 12 anys, entrà as seminari diocesà, per seguir sa carrera eclesiàstica. Quan ja havia estat tonsurat, dia 9 de setembre de 1871, sol·licità de rebre es quatre ordes menors: acòlit, lector, exorcista i ostiari, com també es segon subdiaconat. Es 9 de desembre següent, es diaconat; i finalment, dia 16 de març de 1872, es presbiterat, que li administrà el bisbe Mateu Jaume Garau.
l Es diaris de s’època diuen que era molt intel·ligent, carregat de virtuts i saviesa. Estimat i respectat pes seus paisans. Gaudia de bona reputació, demostrable per sa quantitat de gent que li demanava consells. Fins i tot, i a pesar de sa joventut i no haver acabat ets estudis, s’ajuntament dia 7 de juliol de l’any 1868, el nomenà capellà interí des cementeri catòlic des poble. Avui sembla res, però en aquells temps era un fet distingit, per sa confiança que li era dipositada abans d’hora. Però sa trajectòria de càrrecs, nomenaments, disposicions o destins, no van anar d’acord amb sa fama, atesa sa delicada salut. En tot i amb açò, fou beneficiat de sa parròquia d’Alaior, on estava adscrit des de sa seva ordenació. Dia 24 de febrer de 1876, el bisbe Manuel Mercader Arroyo el destina de coadjutor a sa parròquia de Sant Lluís, on només hi fa un any i mig. Idò el 16 d’octubre de 1877, torna amb es mateix càrrec as seu poble. Allà compleix es ministeri sacerdotal a ses esglésies de Santa Eulàlia, es convent de Sant Diego i s’ermita de Sant Pere Nou. És a dir, sa labor encomanada just haver cantat sa primera missa.
Sabem que per sa bona disposició i facilitat de paraula, eren famosos es sermons pronunciats a diferents poblacions, en dates festives assenyalades.
Sembla que per tants patiments arrossegats, des de sa joventut, i a pesar dets auspicis, es va veure obligat a deixar part de sa feina pastoral. Cosa que es parroquians van sentir molt, perquè el senyor Mascaró Vidal hi posava tota s’ànima pes seus fidels: «Distinguiéndose por su elocuencia en la oratoria sagrada, la que ejercía con tal unción que con frecuencia arrancaba lágrimas de compunción a su auditorio». Ses dolences les passava entretingut amb ses belles arts. «La Iglesia parroquial, la de San Diego, y la de S. Pedro se honran en conservar algún recuerdo debido al pincel de este ilustre hijo de Alayor á quien han llorado todas las clases sociales de este pueblo por haber sido el finado además de sacerdote virtuoso, acertado consejero y afable sincero y leal amigo».
En vida havia rebut honors, distincions i algun premi, entre d’altres, pes seu bon gust en s’ornamentació des temples. Destaca quan sa celebració des funerals oficials, per sa mort del rei Alfons XII (1885). «Que se le daba las expressivas gracias y se le alababa el buen gusto demostrado en la dirección del ornato del templo y túmulo». Finalment, a la una des capvespre des diumenge 18 de febrer de 1900 morí.
S’hemeroteca diu que sofrí una aguda malaltia, que complicà es seus antecedents, sense més detalls. Sa família sabíem d’alguna patologia cardíaca, però cap especificació; i si hem de fer cas as Llibre de Defuncions de l’església, només escriu paràlisi cardíaca. Seguint sa lògica d’aquell temps, havia dictat testament es dia abans davant es notari Francesc Andreu Pons, sa qual cosa em fa pensar que per desgràcia seria una mort anunciada. Es discret notari empra ses frases protocol·làries acostumades: «Ahora postrado en cama, de enfermedad de la cual teme morir, aunque con el habla clara, firmes palabras y en perfectas facultades mentales».
Ara, però, ho deixam aquí, perquè serà a sa pròxima entrega que passarem a referir-vos sa transmissió oral que m’havia fet mon pare sobre el personatge, que tothom coneixia per es «Capellà Roig» d’Alaior, un avantpassat meu.
No se puede revisar el texto. Confirma la política de privacidad antes.
No se puede revisar el texto. Confirma la política de privacidad antes.