Ves per on, una floreta bibliogràfica va aparèixer un bon dia de l’Any del Desastre, quan la penúria de 1898 s’havia disparat a un punt àlgid. Crec que ningú no esperava l’aparició de cap novetat editorial, perquè el panorama de la producció intel·lectual era més tost, a Menorca, pobra i desnerida.
Passades les festes de Reis, Joan Benejam i Vives, de ca seva estant en el carrer de Sant Cristòfol de Ciutadella, va tancar curosament un paquet postal adreçat a la redacció d’«El Bien Público», en el carrer des Bastió de Maó. Uns dies després, el dijous 13 de gener, l’edició de la jornada d’aquell diari es feu exacte ressò de la tramesa. Una carta manuscrita ben cortesa acompanyava l’exemplar d’un llibre sorprenent, verament rar en aquella temporada que corria. Portava per títol «Historia de Menorca», signada per Joan Benejam i Saura, fill del remitent Benejam i Vives, «prematuramente arrebatado por la Parca impía al cariño de sus padres y al cultivo de las letras, y cuya inteligencia se revelaba potente en la obra a que nos referimos» [«El Bien Público», 13-1-1898, 7.383].
Feia devers deu anys que, en el panorama editorial insular, no apareixia un estudi d’història general de Menorca. L’anterior havia aparegut a Maó, després d’haver-se publicat en fascicles, per obra de Pere Riudavets i Tudurí. Foren llavors tres patracols que aplegaven per damunt de les 2.300 pàgines en tres volums.
Però, en realitat, aquesta nova aportació historiogràfica que ara saludava l’opinió pública havia nascut marcada per l’infortuni. Açò feu que passés a la posteritat com a una empresa intel·lectual malaguanyada.
La perspectiva del temps havia de col·locar la història de Benejam i Saura just al final d’un segle interessantíssim per a la forja dels corrents historiogràfics locals. A banda del treball d’història setcentista de John Armstrong —i que defuig el concepte d’història que redefinirà i fixarà l’edat contemporània—, qualsevol estaria d’acord a dir que la historiografia moderna menorquina es va congriar en el curs del segle XIX, en especial durant la segona meitat. S’havia endegat amb Joan Ramis i Ramis a l’alba del Vuit-cents. Havia continuat després amb les figures egrègies però individuals —historiogràficament isolades— de Rafael Oleo Quadrado i Pere Riudavets Tudurí. A la vora d’aquests dos, també hi havia sobresortit la personalitat respectabilíssima de Josep Maria Quadrado, qui, el 1888, havia deixat redactada una síntesi de la història de Menorca dins el seu volum «Islas Baleares».
La característica comuna d’aquests autors era que tots quatre, en el curs del període, hi havien aportat estimables obres de compilació general. Només el primer, Joan Ramis, no pogué acompletar l’empresa prevista, perquè la mort sobtada s’hi interposà entre ell i la l’edició sencera de la seva «Historia civil y política de Menorca» (1819).
En aquest panorama que el segle anava dibuixant, la figura de Benejam i Saura fou la darrera del període, i alhora la que va inaugurar una nova mentalitat historiogràfica. Com els mestres que l’havien precedit, pretenia de fer un tipus d’història general i global de l’Illa, basada en conceptes moderns, però a diferència d’aquells mentors, no va ambicionar una història exhaustiva —una mena d’«història-riu» discursiva—, prolixa i fruit d’una certa investigació documental, sinó que —heus ací l’originalitat que albirava una època nova— va maldar en favor d’una història de síntesi, pensada per a l’àmplia divulgació popular. Aquesta havia de ser la principal aportació, l’encert plausible que la posteritat li haurà de reconèixer. Darrere ell, ho resseguiran —millorant i aprofundint el criteri—, noms del Nou-cents com Hernàndez Sanz, Lafuente Vanrell o Cosme Parpal, durant el primer terç de la centúria següent. I ja en el XX, Guillem Pons Pons o Fernando Martí Camps.
El llibre de Benejam i Saura que aquells dies de 1898 havia començat a circular representava una novetat absoluta: la novetat insòlita de creure que la nostra historiografia reclamava històries locals de síntesi. «Fuerza es decirlo —segons que argumentaria el propi autor en el pròleg—: nadie hasta hoy se ha ocupado en vulgarizarla [la història], presentándola bajo formas sencillas y hasta cierto punto amenas».
Tan suggestiva obra, però, va venir afeixugada per unes circumstàncies funestes. Hagué de ser son pare, Joan Benejam i Vives, qui finalitzés la redacció. Bona part del treball l’havia fet el fill atacat per la tisi pulmonar, fatalment. En realitat, havia emprès una història «contra» la tisi, encara que no pogué vèncer-la, ans al contrari: el mal se l’emportà a ell, qui restà exànime a la pàgina 209. Una addenda ens ho certifica: «Hasta aquí el autor de esta Historia. Pocas horas después de haber escrito la última página, cesó de existir [...]. La Historia de Menorca en que cifraba el malogrado joven todo su anhelo [...] acabó para él precisamente en la época que principió su existencia. Al padre incumbe ahora terminar la obra del hijo idolatrado, bajo el peso de su dolor profundo».
Així, per tant, la part corresponent a l’Edat Contemporània l’hagué d’escriure el pare. Comprèn els tres capítols darrers, dels trenta-dos de què consta, en els quals el progenitor, afligit i inconsolable, va convertir els senyals de dol extern per l’òbit del fill en l’obligació moral de coronar un text inacabat i interromput per la mort. No hi cabia un crespó més sublim, més paternal, més valent.
No prou satisfet amb la culminació de l’obra, el pare encara s’havia preocupat de reunir la sèrie completa de fascicles que el fill havia anat entregant de la seva història al setmanari «El Noticiero». Després, un cop enllestida l’edició definitiva, el pare va extreure un fort alè per asseure’s en el seu gabinet i preparar diversos paquets postals, per tal que els exemplars de l’obra es difonguessin com justament mereixien. «El Bien Público», agraït per l’obsequi, alabarà el treball del difunt reblert pels sanglots del pare, i en recomanarà la compra. A Maó, els exemplars seran despatxats pel senyor Joaquín Caro Bruno, que llavors vivia al carrer de Cardona i Orfila, 8.
Desnerit
Joan Benejam i Saura, de qui no discorria encara un any del traspàs, provenia de nissagues marineres de Ciutadella. Mariners i pescadors foren els avis paterns; també els de la branca materna. L’imponderable fet, però, de gaudir del mestratge d’un pare amb sòlida formació intel·lectual —el venerable Joan Benejam i Vives és, en aquest temps, un pedagog prestigiós dins i fora de l’Illa—, el situaren en una posició avantatjosa en oportunitats, si més no al costat dels joves conterranis de la seva classe social i del seu temps misèrrim.
Eren els privilegis que atorgava l’accés a la cultura com a motor d’assoliment d’una idea crítica i emancipadora de l’existència humana. El món, grosso modo, es dividia —ahir i avui— entre els qui no tenen res, o gairebé (la immensa majoria), i els que aspiren a un mínimum de benestar dignificant. D’aquest contingent darrer (i que conformava la minoria selecta), uns pocs ho entenien en un sentit primari i material, és a dir, com a simple i sistemàtica possessió —a vegades retenció!— de riqueses i béns. Però uns altres, també minoria, assimilaven aquesta idea vague del benestar com una forma de millora social, d’augment de la dignitat humana, un marc de cultura i d’educació. Idò bé, si de cas, la família Benejam calia de ser inscrita en aquesta altra forma d’elit, bessó d’un model social de gran esperança futura.
En aquelles hores del darrer terç del XIX, hi confluïen, si més no a Menorca, i més tost amb una combinació explosiva, dos corrents troncals —plantejat sumàriament— que afaiçonaven l’estructura sociològica més elemental, esquemàtica si voleu, però activa i definitòria de l’estructura social illenca. Malgrat els molts matisos i les excepcions que s’escaiguin, hi havia llavors dos perfils punyents. D’una banda, hi teníem el grup dels privilegiats posseïdors dels béns econòmics i del domini de la terra. I d’altra, els desposseïts, la gran massa del poble, l’allau innúmera dels ciutadans planers, condemnats a totes les fretures, a vegades famolencs, desprotegits i desnonats.
Potser que tots dos grups us puguin assemblar un poc extrems, estereotipats fins i tot. Però valoreu-ne, en canvi, l’ajuda a la comprensió fàcil que aporten certs esquemes rasos i curts. Observeu-ne la radicalitat, la nuesa del traç que aporta l’esquema. En el període que assenyal, és clar que també s’hi donaven altres segments socials. A l’entorn urbà menorquí, per exemple, hi convivien comerciants i petits empresaris (sobretot sabaters, no obstant la ferida mortal de Cuba) i un primigeni grup financer (banquers i inversors i pioners industrials). És a dir: en el panorama de les classes socials, s’hi observaven des d’obrers a petits burgesos vilatans; de nobles de gairebé mans mortes a menestrals reeixits, tot passant per una burgesia mercantil, especialment puixant a la banda de llevant. Però, malgrat tot, encara no s’hi donaven les classes mitjanes.
Mentre el primer grup gaudia de la fortuna —dit així, en sec i per antonomàsia—, el segon era el grup dels desheretats, sense termes intermedis. Però, nogensmenys, aquests darrers, paradoxalment, eren, en bona part, els cridats a fruir d’una gran i nova esperança d’emancipació: haver-se adonat que la cultura (l’accés a la formació intel·lectual i acadèmica), acabaria aportant-los la remissió social i el dret al progrés i al benestar. Es van adonar que els estudis, en definitiva, valien el que val una finca agrícola, o potser més, una partida de vinyes i horts o un gavadal de cases urbanes. No tots els ciutadans planers al cent per cent, lamentablement, podien accedir a la cultura com a instrument social de prosperitat i dignitat. Em sembla ben palès, però, que la revolució de la cultura —la cultura sempre té quelcom de revolucionari i de transformador, encara que actuï com un caliu solitari sota un munt de cendres fredes— era l’opció renovadora i poderosa que tenien a l’abast.
Idò bé: la figura genealògica de Benejam i Saura podríem encabir-la representativament en el grup dels desheretats que, en un cert moment, coneixeran l’atzar d’un progenitor que ha descobert la importància de la cultura, sempre afanyat a transmetre-ho. Una importància no només intrínseca, sinó també pels efectes que opera sobre el model social, en la mesura en què contribueix a formar classes mitjanes i a facilitar l’ascens per la piràmide.
No sols la industrialització i l’obertura del sistema econòmic envers els estàndards de producció capitalista són les responsables de l’aparició de les petites burgesies amb tot el múltiple ventall imaginable: la comercial, industrial, urbana, intel·lectual, etcètera. També la cultura com a font de pensament i d’estil de professió-producció és causant de la irrupció de les classes mitjanes. La contribució que açò implicarà per a la dinàmica social haurà de ser estimabilíssima, perquè seran elles les que provocaran, amb perspectiva històrica, l’esmorteïment dels extrems socials. En una paraula: la Menorca de les acaballes del XIX em sembla que era, gràficament parlant, una dura coexistència d’ambdós pols oposats, i que, sense cap segment intercalat, esdevenien antagònics. O sigui, pólvora i flama, que és, més o menys, el que ens trobam ara mateix, a l’entorn social de la Menorca del Desastre.
Ja em dispensareu per un tan enfarfegat comentari, més aviat opac. Però n’he abusat per destriar l’atzar familiar i social en què ha viscut Joan Benejam i Saura. Mir d’explicar, idò, que, com a fill d’una família desposseïda que havia fet pinya a la cultura, havia rebut una educació acurada, primer al costat mestrívol del pare, després titulant-se com a batxiller i més tard fent-se universitari a Barcelona.
Havia nascut malaltís, molt malaltís i pioc, el 27 de desembre de 1872, a les sis de la tarda, en una casa del carrer de Sant Cristòfol de Ciutadella. L’arribada al món no suposà gran alegria, no.
L’acostumat goig natalici, en aquesta ocasió, va restar entristit i dolgut. Aquella criatura no havia vingut pas bé —sana i adreta, s’entén. Havent-hi perill de mort, fou batejada privadament a sa llar pel vicari Antoni Cursach, amb els noms de Joan Baptista Màrius. Dinou dies després, el 15 de gener, el prevere i organista de la catedral, Joan Melià, amb llicència de l’ecònom, practicà en el seu cos enterc i la seva ànima espremuda de vida els sants exorcismes de l’Església, i l’ungí amb els sants olis [Baptismes de Ciutadella, 1869-1879, núm. 33, foli 474g i 475]. Tothom, a casa, temia per la vida del nadó: en temeren sempre, d’ençà d’aquell dia i fins que morirà a 24 anys el 15 de setembre de 1897.
De jove, s’havia matriculat a Barcelona per cursar la carrera de Filosofia i Lletres. Però la Parca no li va permetre d’obtenir la llicenciatura. La mort se’l va emportar abans, víctima de la tisi —el mal du siègle, per dir-ho segons el gust del romanticisme francès. Benejam, que en el bell mig dels estudis superiors treballava en la redacció d’una Història de Menorca, hauria pogut ser el primer historiador amb un títol universitari exactament adequat als seus interessos intel·lectuals. Vull dir, el primer historiador modern i titulat. Tots el que, abans d’ell, havien publicat obres historiogràfiques, o bé eren enginyers colonials, o il·lustrats savis en ambdós drets, o apotecaris, o mariners de guerra. Cap home de lletres, però, acadèmicament parlant. La brevetat de la seva existència, tanmateix, va impedir que aquesta promesa illenca reeixís prou. «Si qualque mèrit té la meva obra —havia confessat al seu amic Rafel Torrent—, rau en el fet d’haver-la escrit com estic». En efecte, l’havia treballada atacat mortíferament per la tuberculosi incurable. L’hagué d’acabar el pare. «La mort inoportuna —digué en una necrològica aquell amic— l’ha sorprès sense deixar-li escriure les darreres pàgines per tal de culminar l’obra, a la qual dedicà tota la cura i els dies més lamentables de la seva existència. Pobre amic Benejam!» [«El Noticiero», 16-9-1897].
De l’acció de les tres parques sobre el jove ciutadellenc en donà fe Pere Villalonga, l’ecònom de la parroquial de Sant Francesc. El 16 de setembre de 1897 n’ordenà la sepultura cristiana en el cementeri de la ciutat. Havia expirat, fadrí i enfeinat, el dia abans, a les dues de la tarda. La tisi en tingué culpa.