Relat d’uns quadros retornats a Menorca

Em balla per la memòria que degué ser per devers el 16 de febrer de 1999. Assumptes de caràcter particular m’havien menat a Barcelona durant les pipellejades d’uns pocs dies. Però, més enllà de les nimietats personals, també hi volia complir una encomana suggeridora i força expectant per mi. Un cert amic m’havia pregat que, tan bon punt «venguis a Catalunya, fes de veure’m, perquè hi has de conèixer una senyora de fondes arrels menorquines».

Com que, a mi, els estímuls illencs em tallen l’alè com si estigués atacat d’una rara addicció, aquell dimarts barceloní, més aviat lànguid i de llum solar grisenca, m’hi vaig fer present.

Tot resseguint les indicacions del meu amic, m’hi en vaig anar amb la comoditat d’un taxi groc-i-negre.«La senyora t’espera, amb vives ganes de conèixer-te. Li he dit que hi aniràs i que l’ajudaràs en una encomana que l’amoïna tremendament ara mateix. S’està al carrer de Bigai».

Remuntàrem alguns carrers de la Barcelona alta i el vehicle, en un buf, em va deixar pels volts del carrer de Ganduxer, per davall del Passeig de la Bonanova. Per cert: érem a tocar del carrer de Maó, amb la poderosa suggestió que, de cop i volta, tota la menorquinitat de Barcelona (que és soberga i interminable) em deixava palplantat en un dels múltiples rovells de l’ou d’aquesta gran urbs farcida d’ecos menorquins quan la inspecciones d’ací i d’allà amb una mirada illenca erudita.

En un pis de façana blanca travessada de gust neoclàssic vaig picar a la porta de la senyora Paulina Llansó Calabia.

Paulina Llansó, segons que jo m’havia documentat, era la filla de l’enginyer tècnic de camins Llorenç Llansó Seguí i néta d’Enric Llansó Seguí, germà aquest últim de Frederic Llansó Seguí —el doctor Llansó, inoblidable líder republicà de Menorca en tombar el XX. No us bateu el cap, però, estimats lectors, amb tanta redundància de tots dos llinatges: foren una estirp molt endògena durant diverses generacions anteriors i posteriors.

Tanmateix, jo no n’havia sentit a parlar mai, de la dama Llansó Calabia. En veure-la, em va semblar un ésser arraulit, potser per mor de la corba en què s’ajeia el seu cos ancià, de més de set decennis llargs. La veu la tenia fosca i vibràtil, amb tons trencats i rogallosos. Inconscientment, em vaig demanar si, tal volta, allò era així per algun eventual consum persistent de nicotina, tot i que no vaig observar llosques en els cendrers. Tampoc ella mateixa, durant el temps de la visita, no va demostrar que neguitegés ni poc ni molt, gens. La casa, posada en un pulcre endreç, em va fer l’efecte que es tractava, més tost, de l’habitatge d’una persona contrària a una qualsevol emissió empedreïda de torterols i fums de tabac. Però, en canvi, aquella veu secallosa i un bon punt esqueixada..., aquell timbre per mi nicotínic..., de primer moment, m’induïren a pensar el contrari. Ho vaig errar absolutament. Paulina Llansó Calabia, en realitat, resultà ser una persona d’aires purs i oxigenats, d’idees clares i sentiments aquilotats.

En aquella casa assossegada, hi vaig notar de seguida penombres aclaparadores: una llar habitada pel silenci, amb les habitacions closes, i col·lapsada per un calfred de paràlisi general, alentida i pulcra.

La senyora Llansó vestia de negre bituminós; d’un negre dens de cap a peus. Emperò els pantalons de ratlla verticalíssima li atorgaven una aparença de vídua amb un aire agradable, moderna i urbana, absolutament imbuïda pel bon gust. Una qualsevol sensació fúnebre en torn d’aquesta senyora de maneres educadíssimes restà definitivament esvaïda en observar-li els llavis i les ungles. Els portava acuradament pintats de maduixa i de carmí intensos, llampants com a robins. Les ungles, llimades per una manicura professional, brillaven com la laca xinesa. Les deu brases roents feien un efecte esplendent enmig de la llum apagada del piset en què vaig ser acollit amb molta hospitalitat. També els llavis vermellosos, malgrat l’edat provecta, conferien una fantasia encara ben femenina a l’estampa dominant de petitburgesa de gran ciutat.

Em va confessar que no havia tingut fills del seu matrimoni, i que ara, veient-se a la talaia última de la vida, s’adonava que la soledat la sotjava amb un rerefons de buidor vital imminent. Havia passat l’existència en aquest domicili a prop de la plaça de Sant Gervasi. Però abans de liquidar el pis i de mudar-se a una residència geriàtrica —que potser havia de ser una de les darreres resolucions de sobirania personal que volia prendre abans de passar avall— creia que havia de resoldre la «pàtria» a tres quadres de grans dimensions que guardava en la quietud ombrejada del passadís que unia l’entrada amb la sala d’estar. Li havien fet companyia majestàtica i no poc solemne en el curs de tota sa vida, des que era una joveneta. Però, en aquelles alçades, creia que havia de separar-se’n, amb una nostàlgia accentuada —indefectible—, que els seus ulls no podien pas dissimular. Ni tampoc la veu resignada.

«Miri’ls bé: tots tres procedeixen de l’illa de Menorca —que m’explicava després de fer-me seure al menjador—. Pens que és a Menorca que cal que tornin, ¿no ho pensa així vostè també?».
Els havia heretat de la seva àvia Paula Seguí i Seguí, que era natural de Maó. Les tres peces es van salvar dels bombardeigs sobre la plaça de la Miranda durant la Guerra Civil de 1936. L’àvia, que amb els anys, les herències i les defuncions d’uns i altres, havia reunit una col·lecció prou nombrosa de retrats de família, havia resolt en aquells dies amargs uns preparatius per portar-los a Barcelona, atiada per les hores de tremolors, bales, sang vessada i trencadisses humanes. «Les bombes, però, van destruir-los el dia que l’aviació va fer blanc sobre la casa dels meus avantpassats, en aquella gran mansió de la Miranda on jo mateixa havia viscut idíl·liques estades d’estiu. Només es van salvar aquests tres, gràcies a què estaven ja embalats en caixes i desats davall de l’ull d’escala per despatxar-los a Barcelona el més aviat possible».

No coneixia cap detall precís d’aquell bombardeig que hauria afectat la mansió dels Llansó-Seguí. Sabia per tradició oral de la família que la casa Valls on s’estaven els avis n’havia resultat afectada, ni que fos pels danys col·laterals de certes incursions aèries dels avions italians. Els relats tètrics de la Guerra Civil registren, en efecte, un atac el 23 d’octubre de 1936 sobre el Mercat Municipal amb cinc bombes, just a tocar d’aquell habitatge.

Retrats de família

Les pintures salvaguardades foren tres retrats de família, uns olis de grans dimensions (120 x 103 centímetres) executats amb una tècnica esplèndida i en un estat de conservació òptim.

La senyora Llansó desconeixia absolutament l’autoria. Però certs antecedents de retrats similars referits a la nissaga dels Seguí de Maó, a mi em feren sospitar en un possible estil de Pasqual Calbó.

El primer quadro reflectia la figura de Llorenç Seguí Poli (1811); el segon, a sa muller i neboda Paulina Seguí Michel (1831-1883); i el tercer, a Francesc Seguí Sintes, assessor de la Reial Governació durant les acaballes del segle XVIII. Em va semblar gairebé segur que aquesta darrera tela sí podia ser obra del gran pintor neoclàssic, perquè era anterior a l’any de la mort de Calbó el 1817. Els altres dos, vaig judicar-ho d’impossible que poguessin ser-li atribuïts, perquè damunt les respectives vases superiors lluïen unes cartel·les inscrites amb la identitat de tots dos personatges, amb l’any corresponent a cada pintura: 1856 i 1858. Feia, idò, ben bé quaranta anys de la desaparició de l’immortal Calbó. Per aquesta via, les especulacions quedaven tallades i rebutjades.

Ara bé: la meva imperícia notòria em feu pensar, tanmateix, que el retrat de Francesc Seguí Sintes sí podia respondre a l’estil característic dels pinzells de Calbó. A més, en tornar a casa, vaig regirar alguns llibres i, fàcilment, vaig localitzar una descripció formal de la mateixa peça en un estudi de la investigadora Maria Sintes i d’Olivar sobre aquest artista. Parl de l’estudi que va titular «Pascual Calbó Caldés, un pintor menorquín en la Europa Ilustrada» (1987). En la llista de cinquanta-set olis coneguts per la crítica i que li pertanyen, o bé que s’han atribuït a l’autor, hom pot llegir-hi una fitxa que és la literal descripció del quadre que penjava a la casa de la senyora Paulina Llansó. O sigui, açò que transcric a la lletra: «Retrato del Muy Mgfo. Sto. Dr. Dn. Francisco Seguí. Pictus 1782». La peça de la senyora Llansó, amb petits canvis, deia açò altre: «El mui Magco Dr D. Fco. Seguí Assesor Civil del Tribunal de la Rl Gobon., 1782».

Els altres dos, malgrat que no havien pogut sortir, de cap manera, de la mestria de Calbó, em van semblar, només de mirar-los, d’una jeia artística molt notable, i d’una qualitat acurada que sorprenia fins i tot als ulls neòfits per a una qualsevol crítica d’art o per al peritatge de marxant, com ara els meus.

«Jo no sé pas el que valen —em digué la senyora, tot evitant de no caure en un fals posat d’experta que es rumia un bon lucre cessant—. Valdran el que vostès consideraran que serà just, ni més ni menys. L’única condició que imposo és que es mantinguin tots tres junts, tal com jo els vaig rebre de l’àvia de Menorca, i tal como jo els he conservats a llarg de la meva vida, guardats i protegits en aquesta casa de Barcelona».

«La seva pretensió és elogiable, estimada senyora —que li vaig contestar—. Jo em compromet a treballar la possibilitat que vostè pugui realitzar aquest respectabilíssim doble desig que em manifesta: d’una banda, que romanguin plegats, i d’altra, que tornin a l’illa».

L’operació de compravenda va incloure una escrivania de bronze amb dos tinters, una espalmatòria i un bastonet —potser d’os o de banya— que era el mateix que portava a les mans el retrat (1856) de Llorenç Seguí Poli.

Acomodat dins l’avió que em tornava a casa, vaig pensar en les opcions que se m’obrien per tal de sondejar la viabilitat d’una exitosa operació retorn. En tot cas, de primer moment, vaig creure que havia de començar les consultes per la primera institució política de l’illa, un Consell de Menorca on, servidor, havia treballat un manat d’anys. Hi trauria massa —em vaig dir a mi mateix— que poguessin quedar dipositats en mans públiques, ni que hagués de ser per veure ampliada la col·lecció dels Pasqual Calbó que ja posseïa en els fons pictòrics des dels anys de la Presidència de Tirso Pons.
«Molt em tem que fiïs massa generosament del Consell i d’un mínimum de sensibilitat patrimonial— que em va advertir de seguida algú amb qui vaig comentar l’endegament de les meves gestions encara balbucients».

La sortida del túnel me la donà, finalment, un dels grans protectors del nostre patrimoni material, un heroi excepcional de la salvaguarda que jo hagi conegut a Menorca en els darrers temps. Fou l’home sensible, entusiasta i resolutiu que es deia Gabriel Llambias Llabrés (1914-2009). No s’ho pensà gaire. Avui, les tres pintures, romanen sanes i estàlvies en les sales que formen les admirables col·leccions Llambias, sota la custòdia del seu fill Llambias Estivales. Crec, a parer ben personal, que tots dos han deixat una estela densa i admirable, vívida, d’amor constant a l’illa de Menorca.

Pare i fill s’interessaren de seguida i amb prou sensibilitat per la meva curolla. I tots dos arribaren a un acord accelerat i fàcil amb la venerable senyora Llansó. No cal dir que compliren al mil·límetre el doble prec que ella reclamava. Així és, després de vint-i-set anys de l’episodi, els quadros no s’han disgregat i han retornat a l’illa de la qual havien sortit enmig dels retrons criminals de la Guerra Civil.

Quan ara hi pens, o quan faig una visita a les col·leccions de Gabriel Llambias, comprov l’encertada repatriació. I em dic a mi mateix aquestes paraules: hagin acabat en mans privades o públiques, allò que a mi m’entendreix de debò és adonar-me de les raons profundes que uns i altres feren valer en aquest cas.

Quan les persones han envellit i se senten apressades per la solitud final, òrfenes de descendència; quan veuen exhaurir-se la vida que els ha discorregut lluny de la terra familiar, resulta emocionant adonar-se com es transformen en uns éssers envaïts i dominats per l’enyorança emocional del retorn, ni que sigui mitjançant un retorn de pensament coral. O, com llavors ho feu la senyora Llansó, lluitant per la dèria d’enviar a l’illa uns vells retrats dels avantpassats d’on un dia havien sortit espaordits.
Al capdavall, em fa tremolor de cames comprovar com l’emigració, per triomfant i per irreversible que resulti, mai no es remata fins que hom no hi fa alguna forma de regrés, encara que sigui transferint la fal·lera a tres pintures a l’oli.

La noble i serena Paulina Llansó Calabia, que va fer el traspàs a un geriàtric del carrer d’Aragó de Barcelona, en realitat, va retornar a Menorca. Els Llambias la hi vetllen per sempre més a través de tres retrats de família.