Voler entendre la història electoral i els espessos mecanismes interns de l’Espanya de la Restauració (inclosa Menorca, és clar) suposa haver d’exercitar-se en l’anàlisi complexa del fenomen insondable del caciquisme. Caciquisme i política potser que constitueixen dues proposicions que van indissolublement plegades en una qualsevol formulació politicosocial del XIX que miri de ser metòdica i solvent. Són tall i cas d’un ganivet, endret i revés d’una fulla.
Ve ara a tomb que recordem el concepte del caciquisme. En esmentar-lo ens referim generalment a la força ascendent que determinats elements apliquen sobre els seus conciutadans —o damunt un cercle més o menys nombrós d’ells—, i que exerceixen influència decisiva en assumptes polítics, administratius i electorals. El matís, però, entre la idea del líder natural que projecta seducció i que capta voluntats en afers polítics i el cacic pur, rau en el fet que aquest, primer, no acostuma a figurar a les llistes electorals, i si ho fa, prefereix situar-se en posicions difuses, just per passar desapercebut i acabar d’omplir les llistes, res més. En segon lloc, resulta freqüent que la seva influència s’exacerbi en períodes electorals, i que no li manqui coratge per recórrer a arguments de pes —a vegades a la coacció moral, econòmica o social— per induir el sentit del vot cap a les candidatures que «apadrina», sovint amb formes coactives i abrandades.
Idò bé, caciquisme i política, durant les acaballes del Vuit-cents, van dibuixar una Espanya electoral a la manera de la corda i el poal d’un infecte pou que ningú no escurava ni potabilitzava amb el clor de la denúncia. Tampoc ningú no la higienitzava, tot procurant la remissió de la gent de la més pura i aspriva incultura —l’analfabetisme més bèstia, dit sense farfalleig. Alhora que el caciquisme poava de l’avenc de la política, la política no rajava res més que el fang pútrid del caciquisme.
Aquest mètode de control de les estructures del poder —incloses les econòmiques i productives— va assolir durant el desenvolupament de la Restauració un arrelament intens en l’anatomia política espanyola, per altra banda tumefacta com un estaferm medieval. De lluny en lluny succeïa, però, que el bujot reiteradament colpejat —el poble, la gent comuna que constituïa la legió governada— esclatava i s’alçurava contra el problema. Fou llavors quan el fuet que portava l’estaferm xocava contra el cavaller que hi jugava —l’elit corrupta. En conseqüència, el sistema polític enter rodolava i es descomponia.
La situació, sense arribar a punts d’extrema violència, també va estar present a l’Illa en el conjunt dels processos electorals del període. N’és una prova la convocatòria a les urnes per renovar les Corts del 27 de març de 1898, quan l’Espanya del Desastre galopava desordenadament.
Així va ser: la política insular va supurar caciquisme, el pitjor pus que pot patir un cos polític, tal volta equivalent al fet de trobar-se agenollat a un règim sense llibertats essencials.
Sí, en el nostre país insular hi havia caciquisme. I molta por. Els temors cervals a les pràctiques corruptes s’inflaven com els suflés quan unes eleccions guaitaven a l’horitzó. Llurs efectes sempre eren particularment notoris i vius en els centres fabrils i entre la pagesia. Les campanyes electorals es vivien a penes en els teatres, els casinos o les places públiques. Tot i que ja es practicaven els mítings a locals com el Teatre Principal de Maó o el 17 de Gener de Ciutadella, la veritable batalla propagandística, sovint amb perfils coercitius, es lliurava a les fàbriques, als tallers, sobre les pàgines del paper premsa i... a dalt les trones. Menorca ho coneixia de primera mà, d’ara i d’antic.
Les denúncies periodístiques agitaven les columnes de la premsa fins i tot molt abans que, de Madrid estant, arribessin a l’Illa els qui havien de ser candidats d’un bàndol i altre: Prieto i Caules pels republicans i Hédiger i Olivar pels conservadors-liberals en aquella cita de 1898.
Joan Joaquim Rodríguez Femenies —burgès, home centella per als negocis, excel·lent botànic autodidacte i republicà rebec— va donar el primer avís mediàtic en aquella convocatòria electoral. Immediatament, «El Liberal» —un diari que ell controlava empresarialment com a home implicat en el finançament de la capçalera, però també com a columnista habitual i garant de la línia editorial progressista— s’havia obert de bat a bat per difondre les primeres crítiques i acusacions contra els rivals. Calia atiar un bon foc, creien uns i altres. Fou la primera trifurca entre les faccions que s’havien de concórrer a les eleccions pròximes. Cursà amb els següents termes.
«Saben nuestros lectores —segons escriví ‘El Liberal’— que en la última sesión celebrada por la junta de gobierno de la Sociedad General de Alumbrado, el vocal de la misma, Sr. Rodríguez, presentó una proposición para que los directores de aquella se abstuvieran de pedir votos y de dar o recomendar candidatura alguna a los empleados y operarios [...], con objeto que todos pudieran emitir libremente sus sufragios [...]. Saben también que la referida proposición fue desechada por la junta, a consecuencia de haberse opuesto a ella el presidente, Sr. Taltavull García, con otra proposición de no ha lugar a deliberar, que fue aprobada». Cal recordar que aquest capdavanter directiu era el sogre de Rodríguez Femenies, per com aquest s’havia casat divuit anys abans amb la filla primogènita, Catalina Taltavull Galens.
L’anònima crònica del republicà —qui sap si una redacció endreçada per la ploma del mateix Rodríguez— opinava, d’una banda, que la primera proposició no era una simple gratuïtat extravagant. I, de l’altra, que aquells que s’hi havien oposat, havien reaccionat en contra perquè tenien el propòsit secret de coaccionar els subordinats. És a dir, d’entrar en les pràctiques cacics més descarades.
A continuació, reblia el seu raonament així: «En las últimas elecciones de concejales, no obstante que la candidatura formada por los señores del pacto conservador-fusionista se votó sin oposición alguna, el director de la sociedad, Sr. Taltavull Galens [fill de l’anterior, cunyat de Rodríguez Femenies], pidió el voto y dio y entregó candidaturas a los empleados de la Sociedad General de Alumbrado, y no se limitó a ejercer presión en el concepto expresado, sino que hizo lo propio en concepto de presidente de la Maquinista Naval [l’altra gran centre fabril i obrer de Maó]. El día siguiente de la elección municipal [10 de maig de 1897] dio ‘El Liberal’ cuenta de los escándalos jamás vistos en este distrito [...]».
A quins fets al·ludia? Més o manco reconstruïts, que el dissabte abans de les votacions municipals s’havia ordenat als obrers amb dret electoral «que de ocho a nueve de la mañana de ayer [dia 9] se presentaran en casa del presidente de la sociedad D. Juan Taltavull, que es a la vez presidente del comité fusionista de nuevo cuño. Los pobres operarios cumplieron la orden a regañadientes, temerosos de ser despedidos y de quedar sin trabajo, y a medida que se presentaban, se les preguntaba su nombre y domicilio, entregándoles una candidatura y diciéndoles el colegio en donde tenían que ir a votar», que acabava denunciant el gasetiller de gerundi.
Vaja: un pur i mil·limetrat «passar llista» caciquista del cacicat del senyor Joan estant. L’exercici del domini i la influència, segons que podem constatar-hi, es desplegava, entre nosaltres els menorquins, en una comoditat petitburgesa celestial; o sigui, a la llar del director, sense passar cap pena! Ni tan sols es feia en el despatx de Baixamar, aprofitant la desfilada obrera en finir la jornada. No, no. Els semblava que era millor, més eficaç i més efectiu, cridar-los a capítol, revestits els deus del caciquisme de xinel·les i bata de moaré amb estampat tornassolat.
El fet que ara s’hagués rebutjat la proposta de Rodríguez Femenies posava de relleu —argumentava el diari— «que los que cometieron los abusos [...] en la última elección municipal, lejos de arrepentirse, tienen el propósito de cometerlos iguales o mayores en la elección próxima. Y si no —que rematava—, vamos a cuentas».
Mentrestant, en aquells mateixos dies de nervis electorals a flor de pell, el comerç català havia descobert les excel·lències d’unes tècniques de vendes que ja començaven a denominar-se «publicitat». Certs productors feren inserir el següent anunci, a mig camí entre l’estimulació del consumisme i la borratxera dels sufragis: «Electores: Decid a vuestros futuros representantes a Cortes que para dar prueba de su patriotismo, sólo os obsequien con vinos españoles y especialmente con Champagne Codorniu».
És clar: l’assessor de màrqueting de les cases licoreres degueren creure que caciquisme i corrupció electoral serien més bons d’empassar amb alats glops d’una copa de cava cristal·lina i daurada, de bimbolles refrescants. La publicitat, com després demostrarà la societat de masses, es desenvolupava en una irrefrenable tendència —vivíssima, però fal·laç— a edulcorar les píndoles amargues de la vida real.
La màgia publicitària, tanmateix, també combinava en la ment dels creadors de marques la tendència a reflectir-hi l’estat de l’ètica pública i social de cada època. N’era la filla carnal, i encara ben bé del mateix biaix. Per tant, fou així que el missatge publicitari de la marca Codorniu per a la pròxima confrontació electoral que anava a viure Menorca s’establís sobre una certa idea canviària —la més estricta permuta. Era una pura fraseologia artificial i efervescent que comprometia un vot electoral a canvi d’un bòtil de cava del Penedès. Si la moral social, idò, presentava aquesta rara silueta, els electors haurien d’haver exclamat «Salut que guanyam!»
El cas de s’Escolà
Si fa no fa, degué ser la mateixa reacció escumosa i etílica que viuria, molts anys més tard, la vila agrària de Ferreries. Allà pels anys de la II República, el poble donaria els més esclatants triomfs conservadors. Gràcies a l’influx de l’Església i a les bones arts d’un memorable «aconseguidor» —vull dir, un cacic local—, assegurarien nou regidors conservadors per constituir un Plenari de nou membres. Nou de nou. Tots, sense perdre’n ni un!
El petit cacic nomia Jeroni Florit Janer. Havia nascut a Ferreries el 1892. Morí, també en aquesta població, el 1937, en el bell mig de la Guerra Civil. Fou ebenista d’ofici, casat el 25 d’abril de 1921 amb Inés Moll Gonyalons i pares tots dos de quatre germanes (Milagros, Inés, Carmela i Pilar). A través de la rama d’Inés arribarà la branca com a resultat del matrimoni d’aquesta última amb Vicent Huguet Cardona, el germà del capellà assassinat l’estiu de 1936 a la casa consistorial, en negar-se a fer un renec contra la religió en què creia.
Jeroni Florit tenia quatre nocions de primeres lletres. Llegia amb soltesa, escrivia amb agilitat i era germà d’un home estimat a la població: el prevere parroquial Bartomeu Florit (1883-1926), sovint conegut com a «el Senyor Florit», que va ocupar el càrrec d’ecònom de Ferreries onze anys fins al dia que fou cridat al traspàs el 25 de març de 1926, a 42 anys.
Jeroni tocava prou bé el clarinet i sentia deliri per les arts escèniques. Va ser recordat com un bon actor de comèdies i ocupà la direcció del teatre de la societat del Casino Conservador del carrer Degà Febrer. Fins i tot, amb els anys, arribà a la presidència de l’entitat. Com que, de jovenet, va ser ajudant del seu germà mossèn Bartomeu, tothom el coneixia pel malnom de «s’Escolà». Amb el temps, Jeroni —pastat en pasteres conservadores i catòliques des de la infància — va ser un dels principals dirigents del partit conservador del seu poble, «especialista» en cuinar eleccions municipals. Sabia organitzar molt bé la trama, sempre estimulat per l’afany d’arrabassar el màxim de sufragis a favor de les dretes. Conten que, a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 —aquelles que canviaren, no ja la corporació d’un ajuntament, sinó el règim polític espanyol sencer—, els conservadors obtingueren nou escons dels nou que formaven aleshores la corporació municipal en Ple. O sigui, tots. Una majoria rotunda i aclaparadora.
Davant una tan inexplicable tempesta de vots a la contra, un petit empresari sabater de Ciutadella, Josep Pons Menéndez, feu un estentori esclat de sinceritat des del més fondo de l’ànima. En diverses ocasions, s’havia fet present davant l’electorat de Ferreries i havia despertat les esperances dels republicans. Però un cop acabat l’escrutini, i vist el daltabaix electoral, va esbombar, decebut i resignat, unes paraules memorables, amb un accent àcid i aflictiu. Més o menys foren aquestes: «Senyors, podem dir molt fort que s’Escolà de Ferreries sap més que el bisbe de Ciutadella! S’han en duit tots els escons».
Tal volta, el venerable Pons Menéndez tenia una raó santificada, perquè ben segur que, a cap poble d’Espanya, no s’hi havia produït una victòria semblant a la de Ferreries, en cap candidatura, ni d’un bàndol ni de l’altre. La mà —la santa mà, diria— del senyor Jeroni Florit es deixà sentir... amb la força d’un crit dalt la trona, o d’una excomunicació fulminada per l’energia sacerdotal del seu germà Bartomeu.
Així, tothom va votar dreta catòlica. Fins i tot els republicans més fidels i recalcitrants, si se’ns permet l’especulació sarcàstica.