A LA CONSELLERA DEL PSM, Maite Salord, no li agrada que el diari permiti a Juan José Gomila Félix publicar alguns articles d'opinió. No és l'única que pensa així. Hi ha persones que opinen que les crítiques a les idees nacionalistes que manté aquest articulista i la comparança que ha fet de l'annexió d'Austria per part de l'alemanya nazi el 1938 amb la que ell creu de la llengua catalana sobre els dialectes són idees que no s'hauria de permetre que s'expressessin en el diari. M'ha sorprès la carta de la consellera, perquè no es dedica a replicar amb arguments les idees que no comparteix i que l'ofenen sinó que qüestiona la llibertat d'expressió de l'articulista, "una llibertat d'expressió mal entesa", comenta, i la responsabilitat del diari en donar-li veu. La consellera anticipa les explicacions -que ningú no li havia donat fins ara- sobre si el diari no es fa responsable de les opinions dels articles, i fins i tot pronostica que la seva carta tal vegada no serà publicada, cosa que està clar que no ha passat.
La carta de Maite Salord ha provocat molts de comentaris, però el diari no és un bloc com el seu on ella pot decidir les opinions que s'hi poden expressar o no. El respecte per la llibertat d'expressió passa per publicar les opinions, tan si ens agraden com no. El respecte es demostra acceptant que els altres tenen la llibertat d'escriure el que pensen, fins i tot quan es fa una interpretació històrica subjectiva per interpretar de forma personal les coses que passen. La diferència és important. Si algú hagués escrit que Maite Salord té una actitud nazi no s'hauria publicat en el diari. Ningú no li ha dit, però Maite Salord ho interpreta així. Es posa en el centre de la diana, pren una actitud protagonista, exagera i deforma una opinió aliena per qüestionar els criteris de respecte cap a la llibertat d'expressió que defensa aquest diari. És massa fàcil dir que quan els altres fan ús de la seva llibertat d'expressar-se en un mitjà de comunicació és una llibertat mal entesa, però quan ens afecta a algú de nosaltres què li diríem?, censura?.
El diari es fa responsable del que s'hi publica i intenta, tot i que ens equivoquem més d'una vegada, ser fidel a la seva funció social. És evident que això no significa que comparteixi les opinions de tothom que hi escriu. El que vol dir és que defensarem el dret que tenen Maite Salord i Juan José Gomila Félix a expressar les seves opinions amb llibertat.
LA PRESÓ ha estat un dels temes informatius més destacats de les darreres setmanes. La intervenció crítica de la batlessa de Maó, Águeda Reynés, a l'acte d'inauguració ha aixecat molts de comentaris. La presó no agrada, el lloc on s'ha aixecat tampoc i fins i tot algú qüestiona la seva necessitat a Menorca.
La posició editorial d'aquest diari s'ha manifestat més d'una vegada. El primer valor és el respecte a la persona, també, o especialment, a aquella que està complint una condemna i a les seves famílies. Aquells que estan compromesos amb ajudar als presos mereixen tot el respecte i suport de la societat menorquina i aquestes setmanes segur que han patit i que hauran sentit menyspreada la seva vocació de servei. Tot i la nostra línia editorial, el diari ha publicat opinions i alguns articles molt crítics amb la ubicació de la presó i amb alguns dels polítics que estaven en el govern de les institucions durant els anys en què es van prendre les decisions. També aquest ha estat un exercici de llibertat d'expressió i de crítica.
NO TOT ÉS POLÍTICA encara que hi hagi persones que interpretin les informacions sempre des d'aquesta òptica.
El debat sobre la situació econòmica de les institucions ha creat tensions. Els que han sortit diuen que no està tan malament i els nous gestors es queixen de què "no hi ha un duro". En aquest debat no passa res que no fos previsible. Els antics, molts d'ells després d'anys en el govern, s'havien acostumat a fer equilibris i si haguessin governat els problemes econòmics semblarien més petits. L'oposició de llavors havia d'haver conegut com estava la situació de les administracions, de les que ha format part, com comentava Victoria Florit en el seu article d'ahir. La realitat però és que les administracions pateixen una precarietat econòmica que està afectant de forma molt important a entitats i col·lectius. Les queixes d'alguns polítics dels nous governs estan justificades. La situació de la Fundació de Persones amb Discapacitat de Menorca és un exemple molt preocupant. Que hi ha tres ajuntaments que no han pagat ni un euro de les aportacions compromeses amb aquesta entitat d'ençà 2008 quan es va constituir és un fet, no una interpretació.
Del debat sobre la precarietat econòmica n'han de sortir conclusions, és inevitable, i la més important que s'haurà d'imposar és l'austeritat.