Petitó meu, la vida és molt complicada. Si ja ho és per noltros, que tenim la sort de disposar de casa, feina i menjar, imagina la situació de qui no té cap d'aquestes tres coses. Intent intuir l'angoixa que pot suscitar aquest panorama, però estic segur que un drama així no es pot assimilar del tot fins que no es viu. I estic segur que aquesta situació límit moltes vegades empeny a cercar solucions desesperades.
Aquests dies hem pogut presenciar el trist final de desenes de persones que, guiades per la desesperació, van decidir emprendre un viatge amb un destí del tot incert. Cercaven un nou port per a viure en unes condicions menys indignes que les que tenien a casa seva, i van acabar trobant un mar salvatge i incomprensió per part d'alguns pescadors. Quan un a casa seva no té el necessari per a viure, és normal que vagi a cercar-ho a altres bands. D'açò, petitó, en deim immigració.
Jo crec que les persones, per damunt de la seva procedència, són persones. Tots cercam el mateix, viure dignament i satisfer les necessitats bàsiques. I crec que tots hauríem de tenir les mateixes oportunitats de fer realitat aquest objectiu tant bàsic. Per desgràcia, aquest món que roda cada dia és desigual, i allò que existeix a una zona pot no existir a una altra. A vegades aquestes diferències es deuen al indesxifrable designi de la natura, però moltes altres vegades som les persones mateixes les que feim que altres es quedin sense uns recursos dels que sí disposaven.
I llavors ens queixam quan truquen a les nostres portes persones d'altres llocs cercant una oportunitat. Hi ha qui posaria un candau i cadenes per a què aquesta gent ni s'atraqués. Amb l'habitual memòria selectiva que s'activa només quan convé, hi ha qui oblida que la vida dóna moltes voltes, i que anys enrere la realitat era una altra. Fins i tot hi ha qui mira cap a una altra banda per no veure que veïns seus han d'anar a tocar a la porta de països situats més al Nord per trobar feina.
Evidentment, quan s'obre la porta s'ha de comprovar que a la casa hi cap tota la gent que vol entrar. Però hi ha molta gent que oblida que a una casa es poden moure els mobles i es pot posar un llit més quan arriben convidats. Altres vegades a altres bandes ja ho han fet per gent molt propera a noltros. Les persones, repeteix, són persones, siguin d'allà on siguin.
Petitó, mentre t'escric aquestes línies veig als diaris digitals que un nou viatge cap a un futur millor ha tingut un final negre. La pell se'm posa de gallina. Esper, criatura, que tu trobis les teves oportunitats allà on més t'agradi, però també m'agradaria que sapiguessis obrir la porta quan algú truca.