Vergonya, indignació, ràbia, oi... He esperat uns dies a escriure aquestes retxes confiant que el temps alliberaria el meu cos d'aquestes sensacions que he exposat al principi, però com que açò no he passat, m'he decidit a emprar aquest blog com a eina per a desfogar-me i reflexionar sobre els fets succeïts fa ja quasi dues setmanes a Ceuta.
Em repugna no haver sentit encara ningú del Govern ni dels seus satèl·lits mediàtics demanant perdó. Hi ha qui ha volgut centrar la discussió en si el ministre va dir una cosa diferent d'un dels seus subordinats, i si algú hauria de dimitir per açò. Aquest debat és una pèrdua de temps. Hi ha 15 morts sobre la taula, 15 persones, amb les seves families, el seu passat i el seu futur. S'ha de discutir llavors si un va dir blanc i l'altre digué negre? Açò és cinisme pur, i lamento que tant el Govern com l'oposició fomentin aquest debat.
Aquí, el veritable drama és que van morir 15 persones, i per què ho van fer. Resulta que aquests individus i altres més van decidir posar la seva vida en perill cercant un futur millor. Començem per aquí. Aquestes persones (repeteixo, persones) es van llençar al mar per intentar posar una mica de dignitat a la seva vida. No ho varen fer per capritx, ni per molestar a les autoritats de Ceuta. Em costa imaginar quin drama personal estarien visquent per emprendre un viatge que podia tenir molts finals, i poquíssims d'ells positius.
Tenim, idò, aquestes persones (repeteixo, persones) al mar. Desafiant el fred, alguns fins i tot la seva poca pràctica nedant. I de cop, quan s'atraquen al seu destí, esgotats, veuen com des de la vorera algú els llença pilotes de goma. Alguns dels portaveus a l'ombra del Govern (suposats periodistes convertits en advocats defensors de les polítiques de Rajoy i companyia) ha intentat llevar ferro a l'actuació dient que aquestes pilotes es llençaven a l'aigua, no als immigrants. Home! Açò és caritat! Quina barra! L'objectiu era el mateix: evitar que aquestes persones arribessin a terra. O sigui, traduït, que quedessin al mar fins que aguantessin, o que enfilessin el camí de tornada, tot i que ja no els quedaven quasi forçes ni per aguantar el cap per sobre l'aigua. Deixin-se d'eufemismes, de maquillatges absurds de la veritat: l'objectiu era que els immigrants no arribessin a territori espanyol. I l'objectiu es va aconseguir: no hi van arribar. El petit detall és que van morir pel camí. Per a alguns, qüestions sense importància.
Hi ha qui, amb una mala bava que mereix un estudi, ha volgut acusar a qui denuncia aquesta situació de voler una barra lliure per a l'entrada d'immigrants. Manipulació barata, demagògia de la més evident. No es tracta de permetre o no permetre l'arribada de persones (repeteixo, persones) procedents d'altres països. Es tracta de tractar a les persones com a persones. Si algú està a punt d'ofegar-se, la lògica diu que mereix ajuda, no pilotes de goma. La resposta humana hagués estat socórrer aquestes persones, dur-les a terra i després, si així es vol, retornar-les al seu país. Però no, la resposta van ser les pilotes de goma. Hi ha qui explica que fins i tot les barques dels agents espanyols empenyien els cadàvers cap a aigües no espanyoles per evitar haver-se'n de fer càrrec.
A mí m'és igual si algú dimiteix o no. No ens enganem, al diccionari polític espanyol aquesta paraula quasi no existeix. M'és relativament igual qui va donar l'ordre de tirar pilotes de goma, o si aquesta actuació forma part d'un protocol establert. El que em preocupa és que van morir 15 persones, i per alguns, com que són d'un altre país, sembla que aquests cadàvers no tenen valor.