Aquests dies podem mirar endarrera amb una mesurada nostàlgia. Els primers batles democràtics, dels ajuntaments que es van constituir el 19 d'abril de 1979, representen una època impregnada de la il·lusió per a construir una nova societat. No afectava només als polítics inexperts sinó a tots el col·lectius, a la premsa, als professionals i als ciutadans.
La il·lusió és com la metzina del dipòsit d'un cotxe. Si no s'omple amb nous motius al final s'acaba i el cotxe s'atura. Avui n'hi ha molts que volen baratar de cotxe, retirar el vell i fer rodar un de nou, esplèndid, sense adonar-se'n que el problema és del dipòsit buit i no del model o del color, ni del motor.
Els motius els hem de veure en els bons exemples. Em sembla molt encertat l'homentage que l'Ajuntament de Ciutadella ha volgut retre a qui va ser batle de la ciutat entre 1931 i 1936. Pot sorprende que un batle del PPvulgui reconèixer la figura d'un batle de la Segona República, quan la interpretació històrica d'aquest periode està contaminada pels interessos polítics del moment actual. Però el que realment interessa és veure la persona del doctor Pere Hernàndez i la seva actitud de servei al poble on va nèixer. Ho va fer com a metge, igual que altres, com Manuel Salort, com a batle, com a persona interessada i estudiosa de la cultura, la història i l'arqueologia locals.
Avui hi ha persones que tenen la mateixa actitud de compromís social i que pateixen la creu del desprestigi de l'activitat política. I n'hi ha que tenen actituds, valors i voluntat per aportar a l'actitivitat pública i no es decideixen a donar la passa perquè saben que patiran la síndrome de la prensunció de culpabilitat. No hi ha marge per a la confiança.
L'exbatle des Castell, José Tadeo, ho deia ahir: «No m'agrada la paraula oposició».
Quan s'aplicaran el canvis per a recuperar el prestigi de l'activitat política?