"Ens espanta tot allò que desconeixem, que no controlam. Tot el que surt del nostre món, del nostre entorn i ens fa sentir insegurs. Tot el que vé de fora. Com els prop de 30.000 invasors que, en allau, des de dimecres arriben al port i omplen cases, hotels i terrasses, però també places, carrers i carrerons. Aquests dies n'hi ha qui els culpen de «prostituir» Sant Joan. La nostra festa. El nostre símbol. El nostre orgull. El nostre sentiment, tan arrelat, que és inherent a la condició ciutadellenca. El que veiem amenaçat només perquè altra gent vé a compartir amb nosaltres tantes sensacions, tanta emoció, tanta calor, tanta suor, tanta estima. I oblidam que, gràcies a ells, els bars, les tendes i els allotjaments fan més negoci en uns pocs dies que en setmanes senceres. Que les nostres platges estan plenes de forasters, que ja no som els únics que volen anar a romandre, ni els únics que volen veure el primer toc, ni gaudir dels caragols, ni fer arronsades, i capadetes.
Esperam amb ànsia Sant Joan sempre amb aquest doble llenguatge. Com quan, fa una quinzena d'anys, aclamàvem al caixer senyor que sortís al balcó i, sols una setmana després, el criticàvem perquè defensava la seva propietat i no ens deixava anar a nedar sense pagar. Com també culpàvem als forasters de provocar accidents als Jocs des Pla i l'any passat van ser uns pocs ciutadellencs els que ens posaren en perill per un tros de carota.
Aquests dies s'acaba un regnat, però la nostra festa mai no abdica. Simplement es renova. I és la mateixa. La que feim que sigui de tots".
Acabà el discurset amb la camiseta xopa i un got de gin a la mà quan, de sobte, una al·lota morena de cabells llargs i amb renclins, potser invasora, s'apropà a la seva espatlla. I ell sentí que el tocava la mà més suau, i li rallava la veu més dolça, i el miraven els ulls més polits. Fins que el besaren els llavis més exquisits, i al seu cor sonà un tirurirurit immens, amorós. I la seva vida fou ja per sempre una nit de focs artificials. Bones festes!