Si un polític s'esforça de debò a ser creïble, quan arriba aquest temps, el d'eleccions, el sistema de partits s'encarrega de tirar-ho tot per terra. Perquè en lloc de fer balanç, un repàs crític de la gestió on és molt més el que no s'ha fet que el que s'ha complert, s'imposa una fugida cap endavant. Es tracta de prometre. Poc importa el què. Però mola que sigui el que no s'ha pogut fer perquè, oh miracle, justament ara que ja és d'impossible compliment pels que manen, senzillament perquè no hi ha temps, es ven que sí serà factible fer-ho en els quatre anys venidors.
Aquesta setmana n'hem tingut alguns exemples. Imitant la més famosa promesa de l'exbatle Llorenç Brondo -que va pujar l'IBI un 40 per cent tot just després de baixar-lo un 20- el president Bauzá ha anunciat una rebaixa impositiva que farà estalviar 60 milions als contribuients de les Illes. Que abans, es veu, no ha estat possible.
I ara també tindrà doblers pels ducs d'alba que han d'atreure creuers al dic quan encara cercam els 7 milions que es van perdre per s'Enclusa. Ben perduts perquè, efectivament, els doblers no han aparegut i el Consell ha estat incapaç des de 2009 de redactar ni tan sols el projecte. Sabia que si no el tenia llest abans de febrer de l'any que ve es quedaria sense la inversió i no ha mogut ni una pedra. Com hem d'esperar idò que el Ministeri de Justícia projecti i construeixi en només dos anys un nou Jutjat a Ciutadella, tal com s'ha promès per tal de justificar el lloguer de Can Saura com a seu judicial per aquests mateixos dos anys?
Així que millor tapar-se les orelles davant les promeses d'aquests mesos i obrir-les per escoltar el «Blowing in the wind» de Dylan, que tampoc té resposta però resulta més agradable. Així, en acabar la cançó, me veuré en cor de prometre que en 2019 deixaré de votar en blanc i donaré suport a qui comenci a prometre només a partir del primer any de mandat. Que jo, com deia l'expresident Adolfo Suárez, sí «puedo prometer y prometo». I, a lo millor, ho faré realitat...