Hi ha un principi constitucional, la igualtat de tots davant la llei, que s'ha incomplert durant molts d'anys. I tot perquè s'ha aplicat allò tan políticament correcte de considerar la dona sempre com la víctima en tota relació de parella. I bé que ens ho devem haver guanyat els mascles al llarg de la història. Però l'encertat impuls que s'ha donat a les polítiques d'igualtat ha aconseguit ja redreçar tant la situació que s'ha arribat a l'absurd. Perquè hi ha el Centre de la Dona, i no el de l'Home, i la Llei de Paritat que obliga a alternar ambdós sexes a les llistes electorals sense tenir en compte la vàlua de les persones. Tant me fa que en una candidatura hi hagi més dones que homes, o a la inversa, si acaben gestionant bé, que és l'únic que importa. Però és que, a més, fins fa quatre dies, els jutges atorgaven per defecte a les dones la custòdia dels fills i l'opció de quedar-se amb la casa (que l'home havia de seguir pagant) fins que fossin grans. Oblidant que, per sort, les famílies d'ara no són les d'abans i que el paper tradicional que home i dona han jugat durant segles, ell fent feina i ella cuidant la casa i els petits, ja no es correspon amb la realitat de la majoria de les llars. Ni totes les dones pateixen maltractament, ni tots els negres i gais acomiadats han perdut la feina pel fet de ser-ho. Però tampoc tots els homes separats estan preparats, o bé no tots disposen de les condicions necessàries per a fer-se càrrec del menor igual que la seva antiga parella.
Per açò, voler legislar ara des del Govern en aquest sentit o imposar, com ja fan els jutges, la custòdia compartida fins i tot quan l'home no la demana, és exagerar el disbarat. Cada cas és un món i ha de ser analitzat de forma individual. Sobretot perquè aquí no importen tant els drets del pare o de la mare, sinó més els del menor, per qui sí és aconsellable la plena coresponsabilitat.
Una cosa és cedir el seient a dones, fillets i grans al bus; i l'altra, perdre el seny. Perquè si començam a imposar per llei drets als homes o a les dones ens oblidam d'allò més essencial: que tots som persones...