Enguany l'estiu se n'ha anat de cop. Un bon dia va ploure, després de setmanes de xafogor intensa, i mai més no he tornat a sentir la necessitat d'anar a nedar. Diria que no he estat l'únic que m'he alegrat en veure el cel gris i emboirat, i no m'ha importat que la pluja m'agafàs al carrer. He arribat xop a casa, però feliç. Ja era hora.
I aquesta sensació de benestar creix quan vas a la platja -a les verges també, vols aparcar o, simplement, passeges pel poble. Sí que n'hi ha, de gent; però per travessar el centre ja no has de regatejar més turistes que en Messi. Llavors et sembla que els carrers han tornat amples i només tens perill de pigar-te-la si et distreus amb el mòbil i tens una farola a prop.
Hi ha més visitants aquest setembre que en cap altre i l'ocupació als hotels és encara del 75 per cent, però ja fa estona que hem deixat enrere la massificació rècord d'agost. Fins i tot els guiris més autèntics ja duen capell i calcetins.
És com si, sense perdre activitat econòmica, l'illa hagués tornat al seu lloc i tot fos ja més reconeixible: als restaurants i a les tendes et serveixen millor, l'aire és més net, i fins i tot el primer tallat del matí sembla més bo que a l'estiu.
És ara, quan el temps s'escurça però encara tenim turistes, que ens adonam que estaríem massa bé si tot l'any fos setembre. Hi hauria més feina, els joves no haurien de sortir i deixaríem de renegar d'illa els dos mesos d'estiu quan l'allau de visitants ens la desborda. Per açò convé tant desestacionalitzar, una paraula que, per familiar que s'hagi fet i per anys que passin, mai no ha deixat de ser un desig.
Avui, que han acabat les vacances, els al·lots tornen a classe i en pocs dies deixarem de seure a les terrasses i d'escoltar gent xerrant en francès, anglès o italià. Les urbanitzacions es buidaran, tornarà a ser fosc a mig capvespre, les fulles cauran i ja no farem vida al carrer. Ben prest enyorarem l'estiu i començarem a renegar cada vegada que plogui. I Menorca serà un desert. Ai, si sempre fos setembre...