De les tres onades migratòries que ha patit Menorca, la més nombrosa i documentada ha estat la del primer i segon terç del segle xix a Algèria. Poc després de la colonització francesa, el 1830, un gran nombre de menorquins va començar a marxar a Algèria fugint de la misèria en la qual es trobava Menorca. En un any, el 1834, es creu que van marxar-hi mil vuit-cents menorquins, atrets per una creixent demanda de pagesos i emblanquinadores i desadores, oficis en els quals menorquins i menorquines eren molt valorats.
A l'Alger va desembarcar un al·lot de tres anys anomenat Josep Sintes (Alaior, 1829 – Alger, 1919) que aviat va destacar com a pintor i que va arribar a ser un dels màxims exponents de l'anomenada Escola d'Alger. Va passar la seva joventut a Fort de l'Eau, una vila agrícola propera a la capital fundada per menorquins, i allà, gràcies al suport del baró Jacques-Augustin de Vialar –colonitzador i propietari de terres–, va ser encoratjat a desenvolupar la professió de pintor. Més tard va establir amistat amb pintors cèlebres en aquell temps com Horace Vernet (1789-1863) o Hippolyte Lazerges (1817-1887), residents també a Algèria i impulsors d'una exitosa i puixant comunitat artística que es nodria de nombrosos visitants. El nostre Josep Sintes va esdevenir professor de l'Escola Municipal de Belles Arts i era molt sol·licitat com a retratista entre viatgers aristòcrates i burgesos provinents de tota Europa.
A què es deu aquesta prosperitat i interès per Algèria? D'una banda al procés colonitzador europeu i, d'una altra, a un fenomen socio-cultural conegut com a orientalisme. L'orientalisme neix amb l'expedició de Napoleó a Egipte (1798-1801) i el descobriment d'una civilització i un món, l'islàmic, desconegut fins aleshores. Escriptors, músics i pintors imbuïts d'un esperit romàntic van sentir fascinació per una civilització verge, allunyada del racionalisme, la tècnica i la moral burgesa. La llum del desert, l'emoció de l'aventura, el pintoresquisme de la casbah, els interiors amb les dones algerianes i l'erotisme dels harems procuraven un clima emocional idoni per a la creació artística. L'orientalisme es va perllongar fins ben entrat el segle xx i va influir un gran nombre de pintors, des d'Eugène Delacroix a Matisse passant per Jean-León Gérôme –president de la Société des peintres orientalistes français–, Vassily Kandinsky, August Macke, Paul Klee, Marià Fortuny, Josep Tapiró o Pierre-Auguste Renoir. Fins i tot Verdi va participar de la febre orientalista escrivint Aida, que va ser estrenada el 1869 amb motiu de la inauguració del Canal de Suez.
En Josep Sintes va anar desenvolupant un interès creixent pel paisatge i per aspectes de la vida quotidiana que s'endinsaven en la cultura musulmana, i que el pintor va tractar amb gran sensibilitat. Això el va diferenciar dels orientalistes, que en les seves curtes estades cercaven el pintoresquisme i l'exotisme dels personatges per tal de satisfer la seva clientela. Josep Sintes a assolir així un estil molt personal, sense artificis convencionals i fent un ús excepcional de la llum que, segons la crítica del seu temps, s'avançava als impressionistes. La seva obra es troba al Museu de Belles Arts d'Alger i avui és molt cotitzada a França, on està present fins i tot al museu del Louvre.
A la seva Alaior natal l'Ajuntament va organitzar, l'any 2006, una exposició commemorativa i ocupa un lloc preeminent a la sala dedicada a les emigracions menorquines de l'Hospital Illa del Rei, juntament amb Stephen Vincent Benét i Albert Camus (nebot del nostre pintor).
Les terrasses de la Cashba, Alger