Si hi ha un artista capaç d'atraure públic i garantir l'èxit d'una exposició aquest és, sens dubte, Pablo Picasso. La seva figura com a artista i també com a home té ja, després de quaranta-set anys de la seva mort, un caràcter mític, ja que amb ell l'art va canviar per sempre més. París i Nova York reten de nou un homenatge a aquest gran geni de la pintura universal amb dues exposicions del tot recomanables: Picassomania al Grand Palais de París i Picasso Sculptor al Museum of Modern Art de Nova York. Retrobar Picasso és recordar que en el nostre imaginari col·lectiu la seva figura i la seva obra han deixat una empremta indeleble. Possiblement és l'artista que gaudeix d'un consens més gran entre els crítics, els museus, les mitjans de comunicació, els intel·lectuals, els gestors i el mercat. Nou dels trenta quadres més cars venuts mai en subhasta pública o en venda directa són de la seva autoria, i el rècord obtingut recentment amb Les femmes d'Alger no serà l'últim. Sens dubte, els 160 milions d'euros que s'han pagat per aquesta obra causen vertigen i perplexitat, però cal recordar que un míssil Patriot té el mateix cost. I mentre en el primer cas l'obra va ser creada per al gaudi de l'home, en el segon la seva missió és la destrucció i la mort, i més a més el míssil el paguem entre tots, ens agradi o no. Ambdós són eines de poder. Les col·leccions reials de temps passats han donat pas a les col·leccions de grans empresaris i financers que a cop de talonari ens mostren el seu poder econòmic i s'apropien temporalment d'obres de l'art universal. Temporalment, perquè el destí natural de l'art és sempre un museu i així ha estat al llarg de la història.
L'exposició de París, Picassomania, analitza la influència que ha tingut Pablo Picasso en l'art contemporani, nascut a partir de la Segona Guerra Mundial. Per a tal efecte l'exposició alterna l'obra del malagueny amb la dels artistes que de forma oberta o implícita són deutors del seu llegat. Permetin-me que repassi breument algunes d'aquestes influències.
El moviment cubista iniciat per Picasso, juntament amb Georges Braque, esdevindrà una verdadera revolució que obrirà el camí cap a l'art conceptual i la tècnica del collage. Mitjançant la descomposició de la realitat en plans, la intenció de l'artista deixa de ser la representació sensorial de l'espai i passa a interessar-se per la seva representació mental, que es ratifica amb la inclusió de retalls de premsa i paraules serigrafiades. L'obra ens remet així al concepte de l'objecte representat enlloc de l'objecte en si mateix.
Picasso també ha tingut una influència clara en els corrents artístics contemporanis anomenats neofauvistes i neofiguratius (Jean Michel Basquiat i Keith Haring als Estats Units o Miquel Barceló, Ferran Garcia Sevilla o Luís Gordillo a Espanya). En les últimes obres de Picasso hi ha una clara despreocupació per la factura i el virtuosisme, i en canvi és l'expressió, la narració i el subjectiu el que esdevé el centre de la creació. Aquest llenguatge artístic que Picasso desenvolupa en els anys cinquanta i seixanta no serà ben rebut fins als vuitanta, quan l'abstracció formalista deixa que dominar l'escena. Als Estats Units, però, el moviment pop sorgit en els seixanta tindrà a Picasso com una icona, i artistes com Roy Lichtenstein, Andy Warhol, Claes Oldenburg, Jasper Johns o Erró faran reinterpretacions d'obres seves.
Picasso va ser, a més a més, un creador increïblement versàtil, capaç de reinventar-se constantment i voraç, molt voraç. Quan el 1907 visita el Museé d'Ethnographie du Trocadéro a París –acompanyat del també pintor André Derain– les escultures africanes i d'Oceania li produeixen una forta impressió. Les Deimosselles d'Avignon serà la primera conseqüència de la seva africanització, i aquesta africanització influirà també en l'art posterior.
En una propera entrega comentarem l'exposició Picasso Sculptor, la més gran realitzada fins ara al voltant de l'obra escultòrica de Picasso, poc coneguda però també cabdal.