Amadeus Mozart, Galileo Galilei, Jules Verner, Louis Pasteur, Leonardo da Vinci, Antoni Gaudí o Joan Miró són alguns dels homes que, qüestionant els paradigmes i els coneixements del seu temps, han trencat creences i prejudicis fent avançar les civilitzacions del món. Deia Kunt Hamsum (1859-1952), escriptor noruec: "el geni és un llamp el tro del qual es perllonga durant segles". Però, què defineix un geni? Perquè són discriminats, aïllats i titllats de bojos?. Per entendre-ho ens remetrem al filòsof alemany Arthur Schopenhauer (1788-1860), qui va estudiar la qüestió en relació a l'art desenvolupant-la a fons en el llibre Die Welt als Wille und Vorstellung (El món com a voluntat i representació). Deia Shopenhauer: "La inutilitat forma part del caràcter de l'obra del geni: és el seu títol de noblesa". El geni és per sobre de tot un home desinteressat que no actua per interès personal (com la resta del comuns). Es en certa manera semblant als infants. Es meravella amb el món alhora que es diverteix amb ell sense preocupar-se de la vida pràctica. Es per això que quan ha de enfrontar-se a la vida quotidiana pateix i la manca d'adaptació el porta a la soledat i a la discriminació. L'home comú actua sota el paradigma del raonament lògic i de les relacions causals i es per això que té un coneixement subjectiu de la realitat. El geni, partint d'una visió personal i única, busca un coneixement objectiu. La seva recerca es dirigeix cap a les idees eternes i immutables. No està interessat en representar un bosc en el quadre sinó l'essència de tots els boscos. Fent un paral·lelisme entre la intel·ligència i una llanterna, l'home comú només il·lumina el que cerca, mentre el geni ho abasta tot, com el sol.
Com deia Schopnehauer el geni no pot viure com la resta dels mortals ja que sovint pateix alguna malaltia, incapacitat o condició que li produeix patiment i dolor (recordem la sordesa de Goya i Beethoven, la minusvàlua de Tolouse Lautrec i les malalties infantils de Joan Miró o Antoni Tàpies). A través del seu art expressen l'equilibri i la salut que els impedeix viure de forma confortable. L'art esdevé així terapèutic i sanador.
Un geni és aquell que no utilitza el raonament lògic sinó la intuïció i la fantasia. Per a això molts artistes, escriptors i científics crean entrant en un estat de concentració intensa i focalització que en termes psiquiàtrics s'anomena estat dissociatiu, semblant al que fan els místics també.
En què són els genis diferents a la resta dels comuns?. En que presenten uns trets de personalitat i uns trets cognitius diferents. D'entre els primers destacaríem la necessitat d'aventura i rebel·lió, individualisme, sensitivitat, joc, generositat, humanisme, simplicitat i persistència. D'entre els segons absència de preconceptes i prejudicis, obertura intel·lectual, capacitat de concentració, curiositat, obsessió i perfeccionisme.
Existeix alguna relació amb la bogeria?. Sèneca ja va dir al principi de la nostra era: "No existeix cap gran geni sense un toc de demència". Es una relació doncs que ve de llarg i amb el romanticisme, a principis del segle XIX, es va estendre enormement. Els estudis psicològics actuals conclouen que els trets cognitius i de personalitat citats anteriorment predisposen tant a la creativitat com als desordres mentals. Només quan funcionen adequadament l'individu es eficient. El seu desequilibri condueix a la depressió o als desordres maníacs.
Pot un home comú actuar com un geni? Si, possiblement en algun instant de la seva vida vostè hagi actuat com un geni. Quan davant d'un paisatge bell quedem bocabadats, sense respiració, i perdem la noció del temps, entrem en un estat semblant al que viu un geni quan crea.