El Centro Andaluz de Arte Contemporáneo de Sevilla no és només un espai per a prendre contacte amb la creació contemporània, és també un espai on el passat es fa present. S'allotja al monestir de la Cartuja de Santa María de las Cuevas, fundat el 1400 per monjos franciscans on la pregària i el silenci es van perllongar fins al 1835. Llavors la desamortització va permetre Charles Pickman adquirir l'edifici i convertir-lo en una fàbrica de ceràmica de prestigi internacional. Mentre passegem per les diferents capelles, claustres o pel refectori, les antigues xemeneies dels forns ens recorden el trànsit de temps pretèrits a la modernitat. L'art d'avui, escampat arreu, contrasta amb l'entorn, i tot i recórrer a llenguatges i tècniques radicalment contemporànies ens remet constantment a aquest passat. Dues exposicions temporals tracten de reflexionar i aprofundir en aquest sentit: El presente en el pasado i El gran silencio.
El presente en el pasado, ubicada a l'església gòtica del segle xv i a la capella de Santa Ana, del segle xvi, parteix de la idea d'Andreas Huyssen, professor de literatura alemany, segons la qual els temps actuals, anomenats postmoderns, estan privilegiant la mirada cap enrere a diferència del que va fer la modernitat i tots els moviments artístics del segle xix i principis del xx: posar l'interès en un futur que es vol present. Aquest concepte es fa molt palès, per exemple, en les exposicions on es contraposen l'art antic a l'art contemporani i que posen de manifest els paral·lelismes existents. A la capella de Santa Ana, per exemple, talles policromades de Pedro Duque Cornejo (Sevilla, 1677 – Còrdova, 1757) dialoguen amb teles de gran format de José Manuel Broto (Saragossa, 1949) al voltant de l'espiritualitat. Les talles policromades de sants, fetes amb gran naturalisme i elaborades per suscitar pietat i oració, tenen el mateix objectiu que els quadres abstractes de Broto, plens de lirisme i expressió i pintats en motiu del IV centenari de la mort de San Juan de la Cruz.
L'exposició El gran silencio pren el títol d'un film de Philip Gröning en el qual mostra el dia a dia en el monestir Grande Chartreuse, als Alps francesos, pertanyent a l'ordre dels cartoixos. Encara avui, caminant per les sales de l'antic monestir, la soledat, l'aïllament, el silenci i la contemplació hi són presents. Les obres que s'hi exposen tracten aquestes qüestions amb llenguatges artístics diferents però tots ells contemporanis. Destaca, per exemple, l'obra de John Cage 4' 33''. Es tracta d'una obra musical, creada i interpretada per primer cop el 1952, en què el pianista David Tudor, amic seu, camina cap a un piano, s'asseu, col·loca la partitura, tanca la tapa per marcar l'inici del moviment de la peça i posa en marxa un cronòmetre que atura segons després, i per assenyalar el final del moviment obre la tapa del piano; torna a tancar-la i comença de nou. Després de tres cicles, tres moviments –el primer de 33 segons, el segon de 2 minuts i 40 segons, i el tercer d'1 minut i 20 segons–, l'obra acaba, música en silenci. Per aquesta peça insonora va ser anomenat «l'home que va compondre el silenci». En una altra sala, unes gàbies disposades de diferents formes per l'espai tracten alguns dels continguts més centrals de l'art actual: la identitat, la sexualitat i la intervenció en la societat. Són obra de Pepe Espaliú (Còrdova, 1955-1993), escultor, dibuixant, pintor i escriptor conegut per la seva trajectòria coherent i sòlida. L'obra més gran, Sin título (tres jaulas), fa referència als tres cossos crucificats en el Calvari i a les idees de mort, dolor, patiment, redempció, culpa i innocència.
Sortint de la cartoixa, després d'haver-nos trobat envoltats de formes de representació tan dispars, de present i passat, de silencis d'avui i d'ahir, només ens queda constatar que, paradoxalment, seguim cercant el mateix.
Capilla de Santa Ana. Cartuja de Sevilla.