Vilanova i la Geltrú, ciutat costanera i propera a Barcelona, acull un museu amb una personalitat única. No és un museu gran, d'afluències multitudinàries o exposicions estel·lars. Tampoc és el seu anhel. Les seves parets custodien un patrimoni que abasta la història de la humanitat de forma modesta, discreta, on el silenci de les seves sales ens convida a establir un diàleg íntim amb les obres. Com deia Malraux, un lloc en què es transmeten les visions més elevades de l'home.
Fundat el 1884 pel polític i escriptor Víctor Balaguer (Barcelona, 1824-Madrid, 1901), el museu conté una magnífica biblioteca, pintures i escultures que van del Romanticisme al Noucentisme, i obres de Goya, El Greco, Ribera, Rubens o Van Dyck provinents d'un dipòsit del Museo del Prado. També hi trobem el llegat de la col·lecció d'en Lluís Plandiura (Barcelona 1882-1956), un mosaic d'obres de petit format d'una qualitat més que destacable on està representat el millor de l'art català del segle xix i començament del xx. Ceràmiques, peces de vidre i objectes etnogràfics de Filipines, Egipte, el Japó i la Xina completen una col·lecció que respon al concepte vuitcentista de les col·leccions d'art, anomenades gabinet de les meravelles, i que a Menorca trobem en la col·lecció Rubió i Tudurí.
Però la Biblioteca Museu Víctor Balaguer ofereix molt més que això, que ja és dir. Des del 1996 allotja el fons del primer Museu d'Art Contemporani que es va crear a Catalunya, el 1960. El MACBA, obert el 1995, ni tan sols havia estat imaginat. Els seus impulsors van ser el crític d'art Alexandre Cirici Pellicer i Cesáreo Rodríguez-Aguilera, jurista. Eren moments de gran efervescència artística. El grup Dau al Set, aparegut dotze anys abans, i el grup Taüll, el 1954, havien iniciat un moviment artístic d'avantguarda que estava obtenint nombrosos èxits fora de les nostres fronteres. Recordem la presència d'Antoni Tàpies a la Biennal de Venècia el 1956 i el 1958. Cirici Pellicer i Rodríguez-Aguilera, decidits a donar visibilitat a aquest art emergent, van constituir una societat anònima per a gestionar el nou ens (Museu d'Art Contemporani SA) seguint el model americà, un model que els ha dotat de gran flexibilitat i dinamisme. El fons es nodria de les donacions o cessions temporals que artistes com Guinovart, Tharrats, Ràfols-Casamada o Cuixart –des de Catalunya–, i Saura, Canogar i Zabaleta –des de la resta de la península–, havien fet a l'Agrupació d'Artistes Actuals (AAA) quatre anys abans. L'informalisme era en aquells moments el corrent dominant, com posa de manifest la col·lecció. En espera que l'Ajuntament o la Diputació habilitessin un espai, el nou Museu d'Art Contemporani es va ubicar a la cúpula de l'edifici Coliseum de Barcelona, una mena de Bauhaus gestionada pel FAD (Foment de les Arts Decoratives) on també desenvolupava la seva activitat l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, en la qual Ricard Salvat va liderar la gran renovació del teatre català. Després d'una existència efímera a causa de la manca de suport institucional, el 1963 la col·lecció va se emmagatzemada, i sis anys més tard el patronat de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer se'n va fer càrrec.
També amb aquesta concepció inclusiva de l'art passat i present va néixer el Centre d'art i història Hernàndez Sanz, obert al públic el 2015 i ubicat al carrer Anuncivay de Maó. La creació contemporània està convidada a expressar-se, a comunicar idees i emocions que dues plantes més amunt, i segles enrere, van pintar, gravar o modelar grans artistes menorquins, des de Chiesa a Hernàndez Mora.