Codolada tristament refugiada

De dins el cor d'una terra
n'Adbulà avui se retgira
perquè es seu entorn se mira
com s'ha transformat en guerra.
Ell aguanta, no es desferra
de sa fonda rel que adora
però s'odi és sa fitora
que fa entrar en contradicció.
Mes no cerca s'abandó
des seu lloc, sa seva casa,
i en veu lliscar s'espasa
que li pren part de família.
I passa nits en vigília
amb por, misèria i fam,
i al cel adreça es reclam
que no escolta ningú.

En un gest que no és comú
ca seva no abandona,
emperò ja fa estona
que es seu viure ja no és viure.

I li falta es somriure
que lluïa anys abans;
i compartia amb es germans
que fa temps que no hi són.

Uns han partit no sap on,
a altres han pres sa vida,
i ara pensa amb sa partida
per cercar un nou futur.

Abdulà ho veu obscur,
però de sobte ho té clar.
De casa se n'ha d'anar
per renéixer de bell nou.

Ell, valent ho serà prou
i embolica sa feixina
cap a fora s'encamina
amb es pocs arreus que té.

Just quan surt as carrer
és prest que se n'adona
que no és s'única persona,
que són molts que fan com ell.

Es camins són un mesell
de cents a mils, a milions,
són infinites professons
que fugen des seu niu.

Mentre camina coc-piu
sent plors, laments, crits, tristesa
d'una gent que se sent ofesa
com s'hi sent el seu cor.

Però es refà de sa por
i en 'ribar a sa vorera
té un lloc a una pastera
que ja està ben caramull.

Ha de perdre es seu orgull
i donar tots es doblers
com que n'hi reclamen més
treu sa cadena de plata.

Amb plors Abdulà esclata
quan és hora d'embarcar,
sa barca solca la mar
per fer un camí incert…

I se dorm, i es despert,
i un vesí de sa barca
amb dolor li remarca
que hi ha gent que ha caigut.

I s'aigua els ha rebut
com si estiràs ses mans,
homos, dones, infants
que no elsi ha faltat coratge.

Potser ara en una platja
arriba inert qualque cos
i en s'infinit repòs
l'omplen de fotografies.

I després de molts de dies,
de sa barca un homo el treu,
quan en terra posa peu
ha arribat a Europa!

Sa seva ment ja galopa
perquè aquí serà feliç
i es seu rostre fa un somrís
que fa molt temps que no feia.

Mes se sent com una abella
dins un rusc petit i estret,
sent fredor, fam i set
i té s'ànima p'enterra.

A un voluntari s'aferra
que l'acull en es seus braços
és com caure en matalassos,
cluca es ulls i es dorm tot d'una.

Abdulà mira sa lluna
que li retorna es record,
de cruels rastres de mort
d'uns amics i familiars.

I recorda es seu traspàs
solcant entre ses ones,
ara neda entre persones
que n'hi ha de tota casta.

Ell sa vista no li basta
per veure tanta de gent,
és com un gran campament
on estan tots concentrats.

I elsi diuen "refugiats",
com si sols fossin una ombra,
en tost de nom té un nombre,
una identitat que es perd.

I pensa tenir un encert
quan vol passar ses fronteres,
però prest troba barreres
quan es posa a caminar.

Just unes passes enllà
han tancat es corredors
amb fil de ferro espinós
i que s'exèrcit vigila.

Ell se posa a sa fila
on qualcú té un diari
i li fa es comentari
lo que rallen es polítics.

Es seus fets són paralítics
diuen no tenir recursos
i sols omplen es discursos
amb mostres d'hipocresia.

Com si es fet fos fantasia,
sense patiments humans,
i així se'n renten ses mans
d'un problema que no importa.

I s'atraca a sa porta
on sa gent crida i s'empeny,
sembla que han perdut es seny
una lluita entre dos focs.

Només en passen uns pocs,
Abdulà, no, ell no passa
i sa força el desplaça
cap a direccions vesines.

Entre es filats plens d'espines
veu que entren un fillet petit
que uns braços han protegit
de sa punta de sa llança.

I açò li dóna esperança,
ai, en una nova vida...
S'esperança que ara el crida
d'un abadeu li ha vengut.

No te donis per vençut,
mal sa política immoble,
que sempre hi ha es cor noble
de sa gent que dóna ajut,
Abdulà, no has perdut
perquè aquí hi ha tot un poble
que et diu: sies benvingut!